diumenge, 3 de gener de 2021

Nota sobre alguns inconvenients d’alguns dietaris

Qualsevol ho pot constatar. Des de fa un temps, el gènere literari del dietari ha consolidat la seua presència en el nostre panorama editorial, d’una manera modesta si es vol, però sostinguda. Un dels factors que més han influït en aquesta relativa abundància dietarística és la facilitat de publicació que proporcionen els premis literaris d’assaig, convertits en una mena de calaix de sastre on cap tot —tot el que no són versos, ni narrativa, ni teatre. Hi ha, també, altres factors que l’expliquen. Ara, però, només voldria comentar alguns inconvenients que he detectat en alguns dels dietaris publicats. Són uns inconvenients, vicis, defectes o com vulgueu dir-ne, bastant insistits, que em produeixen perplexitat i incomoditat alhora. 

Com ara la tendència a les ensabonades, als elogis més o menys ditiràmbics a amics, coneguts i saludats del gremi literari. Aquests elogis, justificats o no, queden ridículs a causa del seu caràcter inflat i genèric. A més, no interessen absolutament a ningú. Ni tan sols als elogiats. La gent no sol agrair els elogis. Consideren que els qui els elogien sempre es queden curts, o que es limiten a constatar una obvietat. Al lector, per la seua banda, li fa l’efecte que el dietarista escriu pensant només en un grup d’amics i coneguts amb qui vol quedar bé. Que, en definitiva, n’hi ha quatre que escriuen i es llegeixen entre ells. La literatura apareix així com una activitat endogàmica, resclosida, inclinada inevitablement a la pràctica del bombo mutuo

De vegades, l’ensabonada revela una certa impudència. Una vegada vaig llegir com un autor posava pels núvols els mèrits literaris de determinada persona que casualment formava part del jurat del premi a què havia presentat el seu dietari. En un altre, l’autor ensabonava sense tallar-se ni un pèl la pròpia parella. Hi feia constar, com una gran meravella, que després de més vint anys de vida en comú encara no s’havien separat. Ell sabrà per què ho considerava un prodigi digne de fer-se constar en un paper públic. 

Fins ben entrat el segle XIX, el dietaris formaven part d’una literatura privada, que no estava destinada a la publicació. I si es publicava, era sempre pòstumament. Ara, en canvi, molts dels dietaris s’han escrit des del primer moment pensant en la publicació més o menys immediata. Això fa que, sovint, l’autor no puga evitar de posar-se massa de perfil. Pel camí es perd l’encant d’una literatura en brut, més directa, poc convencional, on l’autor destil·la els seus verins, o els aboca pel broc gros, entre altres coses. A la gent el que li agrada és sentir parlar malament dels altres. I als lectors, també. No estic propugnant, però, el canibalisme literari, ni la propagació d’indiscrecions o impertinències sobre el proïsme. Però l’hàbit del peloteo és letal per al dietari, de la mateixa manera que ho és el didactisme per a la literatura en general.

Altres inconvenients: la tendència del dietarista a contar els seus viatges turístics, sempre tediosos per a qualsevol que no en siga el protagonista. Atenció: en l’actualitat tots els viatges són turístics. O l’exposició d’opinions assenyades, tòpiques i políticament correctes, sobre l’actualitat política, local o internacional, o sobre qualsevol trending topic dels mitjans de comunicació. O limitar-se a constatar si plou o no plou. Un dietari s’ha d’escriure amb certa regularitat. Si no, perd el seu càràcter de dietari. Ara, escriure amb regularitat té l’inconvenient que sovint s’escriu sense tenir res a dir. Res que valga la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari