La decadència de la literatura

En una entrevista al digital Catorze, Ramon Sala, fundador de l’editorial Comanegra, declarava que, segons unes dades fetes públiques per Amazon, el 54% dels espanyols havien començat a escriure un llibre. Com més va més gent hi ha que escriu, o que vol escriure. Proporcionalment, el nombre d’escriptors ha augmentat més, molt més que no el de lectors. Els ordinadors faciliten molt les coses.

Ramon Sala afegia en aquesta entrevista que, si tenim en compte que més del quaranta per cent no n’ha llegit mai cap, se’n pot deduir que molta de la gent que escriu no ha llegit pràcticament res. Estan tan atrafegats, i tan entusiasmats, redactant obres mestres que no tenen temps de llegir. Sembla que no tenen tampoc massa ganes. Són com una mena d’enòlegs abstemis. Ingènuament, volen que els altres facen amb els seus llibres el que ells no fan amb els dels altres: llegir-los. Tot plegat ens aboca a imaginar, en una reducció a l’absurd, un món literari en què tothom escriurà i a penes llegirà res.

Aquestes paraules de Ramon Sala me n’han recordat unes altres que va escriure Flaubert en una carta a Louise Colet, de 15-16 de maig de 1852. Li deia que «una cosa que demostra, a parer meu, que l’art està completament oblidat, és la quantitat d’artistes que pul·lulen. Com més cantors hi ha en una església, més podem suposar que els parroquians no són devots». Fa gairebé dos segles, doncs, Flaubert ja trobava que hi havia massa artistes: massa escriptors, massa pintors, massa músics, massa actors, massa… Què diria de la saturació actual?

Per quedar-nos amb la consciència tranquil·la, o per quedar-nos tranquils i prou, podem denunciar aquestes paraules de Flaubert com una mostra d’elitisme descarat. Això, com tothom sap, és una cosa molt lletja. Per a Flaubert, a més, la generalització de la pràctica artística, l’augment de la gent que s’hi dedicava, implicava de manera automàtica una degeneració i una vulgarització, dos mots que per a ell devien ser pràcticament sinònims. En aquest augment de la producció literària i artística, Flaubert hi veia un símptoma de decadència. Com més cantors hi ha en una església…

De tota manera, atribuir la decadència de la literatura a l’augment del nombre d’escriptors no deixa de ser una contradicció o una paradoxa. No havíem quedat que com més serem més riurem? Sembla que no sempre. L’augment del material escrit i publicat pot tenir uns efectes semblants als de la inflació econòmica. Com més diners hi ha en circulació, menys valor tenen. La inflació editorial, juntament amb tirania de les novetats, que fa que els llibres es desplacen els uns als altres, té com a efecte no desitjat una desvalorització de la literatura.

Flaubert encara en tenia una altra per dir a la seua amiga. El 13 de juny del mateix any li va escriure que «la gent de lletres són unes putes que acaben per no gaudir més. Tracten l’art com aquestes els homes, li somriuen tant com poden, però no l’estimen gens». Aquestes paraules de Flaubert, per molt il·lustre que siga aquest senyor, les trobe enormement ofensives i d’una incorrecció política que tomba d’esquena. Estic tan indignat que no puc acabar de redactar aquesta entrada.