Fa unes setmanes, l’escriptora Anna Pazos va publicar un article en el Quadern d’El País, Criticar Irene Solà, en què assenyalava que a Barcelona és impossible anar a un acte cultural sense trobar-t’hi algú que critica els llibres d’Irene Solà. I una cosa semblant passa amb els d’Eva Baltasar. Tant Solà com Baltasar són dues autores d’èxit, que han estat traduïdes a diverses llengües europees. Els qui parlen malament de les seues novel·les no solen ser els lectors, sinó els escriptors, els crítics, els professors, els periodistes culturals… Gent del gremi, per entendre’ns. En principi, el fenomen detectat per Anna Pazos no té res d’estrany: és una manifestació de canibalisme literari —d’enveja, de ressentiment, de menyspreu, d’indignació— que es dóna en totes les literatures del món. Hi ha molta competència, cada vegada hi ha més escriptors i menys lectors. A més, dóna tan de gust parlar malament dels altres! O mirar el proïsme per damunt del muscle, reprimint més mal que bé l’escopinada inexorable. Hi ha, també, el prejudici, o la convicció, que si un autor ven molts exemplars és perquè el llibre és dolent. O en altres paraules: perquè és més accessible al baix nivell del públic lector. No m’interessa discutir ara aquesta qüestió. Però convé recordar que la majoria de llibres dolents, suposant que ho siguen, es venen molt poc. Només uns pocs l’encerten i els toca la loteria. El mateix passa amb els llibres excelsos. De vegades, algunes vegades, poques, també es venen molt. Em ve al cap, de seguida, el cas d’un best-seller mundial, la Història de l’art, de Gombrich, un llibre extraordinari, que a més no és una novel·la. I continua venent-se i llegint-se encara, cosa que no poden dir la majoria de best-sellers.
L’article d’Anna Pazos té un punt dèbil. Ella mateixa reconeix que no ha llegit res d’Irene Solà ni d’Eva Baltasar. No pot, per tant, contrastar des d’un punt de vista personal el menyspreu que detecta envers aquestes autores. Gairebé per les mateixes dates, a El nacional, hi va aparèixer una entrevista amb una altra novel·lista d’èxit, Sílvia Soler. Entre altres coses, es queixava de la poca atenció que rebia de la crítica, que la ignora o no valora el que fa. Contra aquesta indiferència, Soler s’afanya a remarcar que té el suport dels lectors, i això és el que compta. Té tota la raó. A més, qui no es consola és perquè no vol. Ara, hi ha un punt de l’entrevista en què se li veu el llautó. Com que és una autora popular, està gairebé obligada a publicar una novel·la per any. Reconeix que si a cada una li dediqués més temps, segurament serien millors.
Finalment, Jordi Llovet ha publicat un article, La crítica inexistent, també en el Quadern d’El País, comentant el d’Anna Pazos. Per cert, Irene Solà és una de les bèsties negres de Llovet. En molts dels seus articles, vinga a tomb o no, li clava una garrotada expeditiva, encara que només siga de passada. Per fer-ho curt: la considera la personificació de les pitjors qualitats de la literatura, una caricatura degradada de Rodoreda, a la qual també li’n venta alguna de tant en tant. Aquestes garrotades, és clar, es poden fer extensives als seus lectors, que es conformen amb aquests productes, i tan contents! S’ha de fer constar que en aquest article Llovet s’ha reprimit i es milita a assenyalar, equànime, que «la qüestió “Irene Solà” o la qüestió “Eva Baltasar” no admetrà cap conclusió de caràcter sòlid i amb valor universal. Han fet novel·les que han tingut molt de ressò, i podríem adduir alguns quants factors responsables d’aquest èxit; però resultarà impossible assentar cap judici irrevocable».
Llovet considera que l’únic sedàs que resultaria adequat per qualificar aquestes dues autores, és el sedàs de la crítica literària exercida per «persones que posseïssin una gran autoritat intel·lectual, moral i política alhora», i això és el que no tenim des de fa segles, ni la literatura catalana ni cap altra, «amb moments d’excepció molt ocasionals. Això de la gran autoritat intel·lectual, moral i política, com a requisit del gran crític, potser és una mica excessiu, i, tenint en compte com està el pati, pot provocar la hilaritat general. En fi, Llovet conclou que «a Catalunya com arreu del món proliferaran per sempre obres que no posseiran cap qualitat però seran admirades, i obres que en posseiran molta —com la Ilíada traduïda per Pau Sabaté— i seran menystingudes. Per això no val la pena posar-se a discutir si les novel·les d’Irene o d’Eva són extraordinàries, o un nyap. Deixem que passin els segles». Així ho hem trobat i així ho deixarem. «Ai posteri l’ardua sentenza.»
Segurament ha de ser així, i fins i tot està bé que siga així. Llàstima que aquesta actitud tan ponderada comporte l’efecte no desitjat d’un escepticisme i una indiferència generalitzats, cosa que no és atribuïble, només, a la inexistència de la crítica. Tampoc no és tan inexistent. Poca o molta, n’hi ha, i no sempre és de caràcter laudatori, com se sol pensar. Hi ha uns altres factors a tenir en compte, com ara la situació del mercat editorial, que en bona part ha suprimit els llibres per les novetats literàries. Hi he al·ludit alguna vegada en aquest blog. Ara ja no es publiquen llibres, sinó novetats. L’etiqueta «novetat literària» té l’inconvenient de portar penjada al coll la data de caducitat: la seua sentència de mort. Aviat serà desplaçada per una altra, de novetat, i aquesta per una altra encara. Ni els lectors ni els crítics poden seguir aquest ritme. La tirania de les novetats aboca a la desvaloració de la literatura.
Arribats al final d’aquesta nota, crec que més d’un lector es deu haver sentit decebut, perquè no he dit res del que pense sobre les autores citades. Seré una mica més explícit en la pròxima entrada. I si cal, trauré el trabuc. No crec que arribe a aquest extrem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada