diumenge, 31 d’octubre de 2021

Sobre la literatura catalana actual al País Valencià (a propòsit d’uns articles)


Fa ja dues setmanes Josep Conill va publicar en Nosaltres La Veu un article, Literatura i impostura, en què exposava una crítica molt dura de la literatura catalana al País Valencià. El mateix dia i en el mateix lloc, Manel Rodríguez-Castelló en publicava un altre, La Fira (un afer personal), que coincidia en bona part amb algunes de les conclusions a què arribava Josep Conill en el seu.

Com era d’esperar, la reacció davant d’aquests articles ha estat el silenci. Ningú no s’ha sentit al·ludit directament, reacció humana ben comprensible. Ningú no ha sentit tampoc la necessitat de discutir amb els seus autors, d’objectar-los res, d’estirar algun punt de les seues observacions. Aquest mateix silenci, però, és un símptoma dels mals denunciats per Conill i Rodríguez-Castelló. Cal advertir que alguns dels problemes que posen en relleu no són privatius de la literatura catalana, i més encara de la produïda al País Valencià. Afecten a totes les literatures en major o menor grau. En el cas de la catalana prenen un caràcter més agut i són més visibles, perquè falla el que hauria de ser el seu públic natural.

Manel Rodríguez-Castelló detectava entre el gremi literari «una estranya barreja de victimisme i triomfalisme (que bons que som i que poc que ens lligen, que bé que editem i que poc que venem, quina política cultural més ben parida i quant que creix la burrera!)» i s’estranyava «que hi haja tants autors en un país tan empobrit com el nostre obligats a repartir-se un pastís tan escàs». En proporció, sembla que hi ha més autors que lectors. Potser arribarà el dia que el públic lector estarà format gairebé exclusivament per escriptors que es llegeixen entre ells. En la poesia això ja passa en bona part. Però fins i tot els autors fallen com a lectors. Alguns escriptors i aspirants a escriptor estan tan entusiasmats redactant obres mestres que no tenen temps ni de llegir el diari.

L’article de Josep Conill, Literatura i impostura, és molt dens i té el punt feble, que ell mateix reconeix, d’exposar un balanç de la literatura catalana al País Valencià de manera general, sense entrar en detalls. Sense dir noms, vaja, igual que Rodríguez-Castelló. Com a mínim, amb independència de la justícia del seu enfocament, s’ha de reconèixer que s’ha atrevit a encarar-se amb una realitat incòmoda i a plantejar en veu alta algunes qüestions que li poden fer perdre més d’una amistat o com vulgueu dir-ne.


D’entrada, hi ha la constatació d’un fet depriment: l’escassa o nul·la repercussió del que s’escriu i es publica en català. Els qui escriuen en castellà també ho pateixen. Conill destaca que en l’actualitat la literatura en qualsevol llengua ocupa un lloc secundari dins l’oferta cultural, cosa que explica la dificultat d’eixamplar el públic lector, sobretot en les noves generacions. El llibre ja no és l’entreteniment cultural per excel·lència. Fins i tot els lectors habituals llegeixen menys llibres. Ara dediquen una part del seu temps a llegir el que penja el personal en Facebook i en Twitter. És tan entretingut! A més, la literatura es concep com un bé de consum efímer i això té com a conseqüència el que s’ha anomenat la tirania de les novetats. Els llibres publicats a penes duren en les llibreries un mes o unes poques setmanes i són desplaçats al cap de poc per unes altres novetats que aviat patiran el mateix destí que els antecessors. Atenció: igual que els llibres, els autors. Molts són presentats, o es presenten ells mateixos com la gran esperança de la literatura catalana. Després de publicar un segon llibre, si és que arriben a publicar-lo, en la majoria dels casos ja no se’n canta ni gall ni gallina. La tirania de les novetats comporta un efecte secundari important: contribueix a la desvalorització de la literatura. Si podem deixar de banda els llibres al cap d’un mes de la seua publicació, per la mateixa regla de tres estem donant a entendre que ens podem estalviar de llegir-los.

Davant aquest panorama, quan algú publica un llibre se sent obligat a fer alguna cosa per a promocionar-lo. Bàsicament, intenta que se’n publiquen ressenyes i entrevistes, que se’n parle en les xarxes socials. I sobretot, presentacions del llibre. Les presentacions que no falten. Com més, millor. Examinem una mica aquestes vies de promoció. Pel que fa a les ressenyes, tenen l’inconvenient de ser poc llegides. L’autor ressenyat sí que les llegeix. Més inconvenients: els redactors de les ressenyes no sempre tenen clars els criteris que han de fer servir per a analitzar i valorar un llibre. O no tenen cap criteri. Per això, l’elogi rutinari és l’actitud més segura. Una altra cosa és el contrast entre l’entusiasme «crític» i la indiferència general.

Pel que fa a les xarxes socials, tenen un gran poder de difusió, és cert, però hi ha tant de soroll, tanta gent dient la seua, que el que es diu sobre un llibre o altre hi queda diluït de seguida. El procediment més efectiu sembla que és el boca a orella que, de vegades, molt poques vegades, aconsegueix que un llibre arribe a un nombre respectable de lectors. Aquest procediment, però, és una mica misteriós. És difícil de dir per què de vegades es produeix i per què de vegades no. Queden les presentacions. Parlant en general, en la pràctica resulten inútils. Hi solen assistir quatre gats, que ja estaven al cas —l’autor, l’editor (no sempre), el presentador, els familiars de l’autor i de vegades els familiars del presentador, els amics que volen quedar bé i alguns despistats que passaven per allí— de manera que tot queda en casa. A més, i sense voler ofendre ningú, solen ser bastant avorrides. El presentador i el presentat, quan agafen el micro, no acaben mai, per a consternació dels assistents. Sí, ja ho sé, no cal que m’ho refregueu pel nas: jo he participat en presentacions més d’una vegada. El curs passat, en quatre, i ho vaig fer amb molt de gust. Sé de què parle. Les presentacions s’aguanten pel que tenen d’acte social. És una excusa per a eixir a estirar les cames, xerrar amb un o altres i, acabat l’acte, anar a fer-se una cervesa per reconciliar-se amb la vida.


De vegades, la promoció d’un llibre pren un caràcter extraliterari. Es tracta, en paraules de Conill, de «l’exhibicionisme malaltís i la concepció oportunista de la figura de l’autor com una marca cotitzable». Potser és inevitable que siga així. A la gent li fa tanta mandra llegir, que tot és lícit per a cridar una mica l’atenció. Un dels casos més sagnants que conec, encara que correspon a la literatura en castellà, és el protagonitzat per Paula Bonet arran de la publicació del seu llibre L’anguila. En el munt d’entrevistes que li han fet ha arribat a unes cotes d’exhibicionisme pornogràfic difícilment superables, incloent-hi el relat de la violació de què va ser objecte per part d’un Premio Nacional de Poesía. No he llegit L’anguila. Igual el llibre està bé o molt bé fins i tot. Però després de llegir algunes de les entrevistes amb l’autora vaig pensar que millor ho deixava córrer.

Més encara sobre la invisibilització. No és sols que la literatura catalana tinga una presència escassa o residual en els mitjans de comunicació, en els audiovisuals sobretot. Passa el mateix en les llibreries. Si ens fixem en les que hi ha al centre de la ciutat de València —París-València, FNAC, Soriano, Casa del Llibre—, l’exposició del llibre en català no hi arriba a l’1 %. He fet el càlcul a ull, però no crec que m’equivoque. Si de cas, he tirat per dalt. Naturalment, una llibreria és una empresa comercial, i si disposa de pocs llibres en català és perquè el públic no els compra. I com que el públic a penes veu exposats llibres en català, no sent mai la temptació de comprar-ne. Un cas ben típic de cercle viciós.

Josep Conill s’atreveix també a fer una valoració de l’actual producció literària valenciana en català en els seus diferents gèneres. I trau la destral. Conclou que «els pressupòsits des dels quals es du a terme la producció regional —tret d’una curta nòmina d’escriptors, no sempre prou reconeguts— no resisteixen la més mínima comparació amb els nivells d’exigència imperants en una literatura seriosa, ni tan sols amb els que orientaven l’activitat dels millors representants de les generacions de postguerra, per molt que dia sí dia també una certa pseudocrítica vulga fer-nos creure que a casa nostra les obres mestres esclaten amb la mateixa facilitat que els bolets a la tardor, després de la pluja».

És difícil judicar aquesta valoració sense referir-la a obres i escriptors concrets. I això costa, perquè tots sabem que assenyalar algú amb el dit és una cosa molt lletja. De tota manera, una matisació, que no una objecció, al diagnòstic de Josep Conill: no tothom pot ser un Faulkner. Aquí i a tot arreu, els Faulkner van escassos. Per compensar, recordaria el bon moment que està vivint la traducció al català d’obres d’altres literatures, tant per la qualitat de les traduccions com per la varietat de les obres traduïdes, que inclou des de clàssics de la literatura universal a obres actuals. Un altre aspecte de la qüestió és que en català podem llegir la Ilíada com a mínim en quatre traduccions excel·lents, però no podem veure les últimes pel·lícules d’èxit subtitulades o doblades en català.

Josep Conill tracta en Literatura i impostura moltes altres qüestions (ja he dit abans que es tracta d’un text molt dens) que són ben pertinents. Jo m’he limitat, només, a cridar l’atenció sobre el seu article i a estirar una mica el fil d’algunes de les seues reflexions. Estaria bé que més gent digués la seua. Una literatura només té una existència real, si se’n parla: si es discuteix i es posa en qüestió.

2 comentaris:

  1. Subscric plenament el teu comentari del meu article, fins i tot en aquells detalls en què no coincidim del tot. I no puc estar més d'acord amb l'observació que hi fas sobre el bon moment de les traduccions, un detall que esperançador que em vaig deixar al calaix, però que podria constituir també un símptoma de l'escàs interès de la producció autòctòna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia dir "un detall esperançador que em vaig deixar al calaix". De passada aprofito l'avinentesa per a afegir que tens tota la raó quan afirmes que no tothom pot ser Faulkner (ni cal tampoc que ho siga), però el que sí que trobo una impostura intolerable és que novel·letes sense substància hagen estan comparades per la crítica al bo i millor de Faulkner o de Joyce. No vull esmentar noms per una qüestió de pudor i elegància, però parlo de casos molt concrets, que probablement tu també deus conèixer.

      Elimina