Una nota sobre el surrealisme

Abans de les vacances vam enllestir en el curs de literatura universal el comentari de Les flors del mal de Baudelaire, sense dir res d’autors com Mallarmé, Rimbaud i Láutremont. En tornar, hem passat directament al tema de les avantguardes, 5.2. L’esperit de l’avantguarda: el surrealisme. Durant les vacances he repassat o llegit alguns llibres que em poden ser útils per a aquest tema. En destacaria, en primer lloc, El descrèdit de la realitat, de Joan Fuster. Les pàgines que dedica a la pintura surrealista contenen unes consideracions sobre el surrealisme que constitueixen una introducció excel·lent, molt sintètica, a aquest moviment. També són molt bons els capítols sobre Dalí i Miró. Molta més informació proporciona el llibre de Gaëtan Picon, Le surréalisme, editat per Skira, que tracta tant el surrealisme literari com el plàstic. També són molt valuoses les col·laboracions d’aquest crític francès en la Histoire des littératures, en tres volums, que va publicar La Pléiade sota la direcció de Raymond Queneau. Ara he començat el llibre de Guillermo de la Torre, Historia de las literaturas de vanguardia (Visor). És un volum de més de 900 pàgines i estic llegint-lo alternadament amb altres llibres que li passen al davant insolentment. Supose que el podré aprofitar per al curs que ve. Finalment, pel que fa a les avantguardes plàstiques l’editorial Taschen té molts volums il·lustrats sobre pintors i moviments a un preu molt assequible. 

En les classes dedicades a l’avantguarda i, especialment, al surrealisme, he llegit i comentat als alumnes alguns textos, que he penjat en el web de literatura univeral de la serp blanca, com ara un fragment de Nadja, d’André Breton, un poema de Salvador Dalí, Poema agafat al vol, no taquigràficament, un article també de Dalí, Un chien andalou, sobre la pel·lícula de Buñuel, que vam projectar en classe, i les pàgines d’El descrèdit de la realitat de Fuster a què m’he referit abans. Hi he projectat també moltes reproduccions de quadres de pintors que es poden incloure en el moviment surrealista o que hi van estar relacionats en major o menor mesura. Dalí i Miró, i també Giorgio de Chirico, Max Ernst, Yves Tanguy, André Masson o René Maigritte. Amb el Google Imatges podeu trobar en la xarxa totes les reproduccions que vulgueu de quadres d’aquests pintors. En una pròxima entrada us parlaré d’alguns dels quadres que hem comentat. Passe ara a resumir algunes de les notes que he pres sobre el surrealisme. 

Per a Gaëtan Picon, l’experiència constitutiva del surrealisme consisteix en un alliberament del món exterior i de les circumstàncies comunes del temps, que no es contradiu, o sí, amb la voluntat de compromís polític que manifestaran Breton i companyia. Al seu torn, aquest aïllament o inhibició té el seu origen en el refús d’un món que és alhora el de la història i el d’una cultura que no pot ser innocent després de la gran carnisseria de la Primera Guerra Mundial. 

Una altra possible contradicció o paradoxa: el primer manifest del surrealisme (1924) d’André Breton presenta justament les qualitats que combat: lucidesa, coherència sintètica, decisió lògica, demostració racional. Gaëtan Picon remarca també que la voluntat de basar la poesia sobre el somni i l’irracional era una revolució que ja havien fet els romàntics alemanys i els precursors del simbolisme francès. Però si Breton no va ser el primer a detectar la relació entre l’irracional i la poesia, sí que va la va portar al límit d’una manera que no tenia precedent. Per primera vegada, l’absurditat de la imatge esdevenia la mesura del seu valor. El mateix Breton escriurà: «La imatge més forta és la que presenta un grau d’arbitrarietat més elevat; la que necessita més temps a ser traduïda en llenguatge pràctic.» 

En el primer manifest del surrealisme, Breton va proporcionar aquesta definició del moviment, que podria passar directament als diccionaris enciclopèdics: «Automatisme psíquic pur mitjançant el qual s’intenta expressar verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliena a qualsevol preocupació estètica o moral.» Breton insistia que cal ultrapassar les capes superficials d’un psiquisme individual i de la realitat tal com se’ns ofereix, i atènyer les profunditats —les del somni, de l’inconscient, de la imaginació lliure— on l’home se situa en el cor de l’univers. La surrealitat és alhora realitat i somni, esperit i món: més enllà de totes les antinòmies i de totes les separacions, és una totalitat, una sobre-realitat o super-realitat. En aquest punt val la pena de recordar una remarca que feia Fuster en El descrèdit de la realitat: «Breton creia factible, en el futur, una resolució superior dels dos estats contradictoris que són la «realitat» i el «somni»: aquesta espècie de «realitat absoluta», de surréalité, però, queda ajornada, i és el «somni», el meravellós, allò que ocupa la preferència dels surrealistes.» 

Per aconseguir aquesta surrealitat calia alliberar completament la consciència de tota regla, de tota convenció, de tota intenció, i restituir-la a la seua vida immediata, a la seua espontaneïtat nua. S’hi utilitzaran diversos procediments, com ara la hipnosi o l’atzar objectiu, que consisteix en l’exploració del conjunt de coincidències i de signes que revelen que un fet era inevitable, perquè prové d’una casualitat més profunda, d’una mecànica regida per les lleis del somni i de l’inconscient. I, sobretot, l’escriptura automàtica, producte de la transcripció directa, sense reflexió, feta a partir de suggestions i estímuls de vegades desconeguts pel mateix artista. L’escriptura automàtica és un mitjà no per desorganitzar el sentit, sinó per captar un altre sentit i accedir a una realitat amagada. 

Hi ha, però, una dificultat inicial o una contradicció a l’hora de portar a la pràctica aquests procediments. Perquè cal mantenir-se despert davant les imatges del somni, ser alhora ací —en la nit— i allà, en el dia. Cal anotar amb els ulls oberts el que desfila amb els ulls tancats. És una actitud difícil, que exigeix un equilibri improbable. El surrealisme desitja l’esborrament de la frontera entre el somni i la realitat, entre el conscient i l’inconscient, però ha de tornar de l’al·lucinació per escriure-la. El continent desconegut que aborden els surrealistes, no l’habiten pas; més aviat organitzen entre l’antic món i el nou, en expressió de Gaëtan Picon, una mena de llançadora o pont aeri.