Dimarts que ve continuarem amb «El rei Lear»

Després de les sessions que hem dedicat a Agamèmnon, hem fet un bot en el temps i hem passat alegrement a El rei Lear, la més visionària i fosca de totes les tragèdies de Shakespeare, la que més s’acosta a Èsquil, segons el poeta i crític anglès Swinburne. Però el fatalisme tràgic de Shakespeare és més sinistre que el de l’Orestea, i no s’hi entreveu cap signe de reconciliació ni d’esperança. El príncep de Lampedusa, l’autor d’El Gattopardo, va escriure que en El rei Lear «ritroviamo il nichilismo morale assoluto che già ci ha trafitto in Misura per misura». És una qüestió que tractarem dimarts que ve.

Vaig preguntar als assistents al curs quina de les dues obres els havia agradat més. Pràcticament tots van dir que El rei Lear. Segurament jo també subscriuria aquest judici de valor, però… La preparació del comentari d’Agamèmnon m’ha obligat a llegir i rellegir aquesta obra amb tanta atenció, a fer-ne una lectura tan profunda que l’admiració que ja tenia per aquesta tragèdia d’Èsquil s’ha fet encara molt més gran. Swinburne considerava Agamèmnon la consecució espiritual més alta de la humanitat. 

Sisena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Macbeth

La sessió de la setmana passada va ser molt diferent de les anteriors. La vam dedicar a comentar una única obra, Macbeth, que tots havíem llegit prèviament. Ho vam fer directament, sense cap introducció i sense preocupar-nos per fer-ne un comentari sistemàtic a partir d’un esquema previ. En lloc d’això, vaig plantejar als assistents que intentassen explicar la seua experiència amb la lectura d’aquesta obra, destacant-ne el que consideraven més important o el que els havia cridat més l’atenció per un motiu o altre.

La resposta va ser excel·lent. Hi van haver moltes intervencions i totes van servir per aprofundir els aspectes més importants d’aquesta tragèdia. Al final de la sessió, combinant el col·loqui amb la lectura de fragments, havíem dut a terme un comentari molt complet. En vaig quedar molt satisfet. Bé, no del tot, perquè vaig voler projectar una escena de l’adaptació cinematogràfica que en va fer Orson Welles i no hi va haver manera. L’ordinador, que havia comprovat abans de començar, es blocava una i altra vegada a l’hora de reproduir-ne el DVD. He de fer constar que el meu fracàs tecnològic va provocar un innegable sentiment de satisfacció entre els professors assistents al curs, que comentaven entre ells: a ell també li passa!

La tradició crítica sobre Shakespeare

Divendres passat, a classe, després de llegir i comentar l’escena primera del tercer acte de Hamlet (l’escena de to be or not to be, seguit de l’entrevista amb Ofèlia), la vam veure en la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh. L’escena està molt ben resolta en la pel·lícula, i als alumnes els va agradar molt, però… la veritat és que ens va costar de seguir-ne els versos, i això que l’acabàvem de llegir i de comentar. Teníem la sensació que bona part del sentit se’ns perdia pel camí. A més, en aquesta escena si més no, Kenneth Branagh recita els versos a una velocitat vertiginosa, cosa que es comprèn. Hamlet és una obra llarga i s’ha de fer via. 

El llenguatge de Shakespeare

Aquest Nadal m’he llegit Shakespeare’s Language de Frank Kermode, una mica per escalfar motors per al comentari de Hamlet en classe i també perquè Kermode és un crític que m’agrada especialment. És autor, entre altres, d’un llibre clàssic, The Sense of an Ending (El sentido de un final. Gedisa), en què estudia el paper dels finals en les obres de ficció. Hi examina conceptes com cronos, kairós, aevum i apocalipsi, i estén la seua reflexió més enllà de la literatura per a fer observacions sobre la història i sobre la manera com experimentem el temps. 

Kermode va morir el 2010, als 90 anys. Shakespeare’s Language, publicat el 2000, va ser la culminació d’una dedicació llarga i sostinguda com a crític literari de l’obra de Shakespeare. El 2004 havia publicat The Age of Shakespeare (El tiempo de Shakespeare. Debate), una de les millor introduccions que conec a l’obra d’aquest autor. 

Afortunadament per al lector digne d’aquest nom, Kermode no escrivia per a la secta acadèmica. En Shakespeare’s Language no es va dedicar a l’anàlisi estricta i minuciosa de la sintaxi i del lèxic shakesperians, sinó a comentar, una per una, totes les obres de Shakespeare, prenent com a fil conductor l’evolució que va experimentar el seu llenguatge. El llibre és en realitat una guia de lectura, plena de suggeriments, de pistes i de remarques sobre els punts essencials de cada obra.