La línia d’ombra

De tant en tant, m’agrada llegir un Conrad. Ho he fet ara amb La línia d’ombra, publicada per L’Avenç en una traducció de Marta Bes Oliva. El títol al·ludeix, com assenyala el mateix autor en la nota amb què encapçala la novel·la, «al pas de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida, de més maduresa». La imatge de la línia d’ombra com a límit o separació entre aquestes dues edats de la vida humana és suggestiva. No marca una solució de continuïtat, com ho podria fer una barrera física. Al mateix temps, l’efecte òptic —el pas de la llum a l’ombra— marca una frontera. Així i tot, el pas d’una edat a una altra de la vida no és tan abrupte com suggereix aquesta imatge. Hi ha un moment en què es produeix el pas de la joventut a la maduresa? Per a una novel·la efectiva i convincent, sí. De tota manera, en pas de La línia d’ombra, el narrador es refereix al fet que el protagonista habitava «la regió crepuscular entre la joventut i la maduresa». 

Només podem tenir una imatge de les diferents edats de la vida, basada en l’experiència, quan arribem a una certa edat. I caldria discutir-ho. El record refà o deforma l’experiència real. Com escriu Conrad en la nota preliminar, «l'efecte que la perspectiva produeix en el record és fer que les coses cobrin molta importància, perquè els elements essencials estan aïllats dels fets quotidians i insignificants que els envoltaven i que, naturalment, s'han esvaït del nostre cervell». No tot és una qüestió, però, de les trampes de la memòria. S’ha dit sovint que el jove i l’home madur o adult són dues bèsties diferents. Siga com siga, hi ha, d’una manera o altra, una continuïtat, més o menys marcada en cada cas. Potser seria més exacte afirmar que la vida d’una persona humana és un embull de continuïtats i discontinuïtats que no sempre són fàcils de destriar. Ens hem d’ajustar constantment als canvis que es produeixen en la nostra situació personal, sobretot als que vénen imposats per les transformacions que experimenta el cos. Al mateix temps, persisteixen al llarg del temps una sèrie de rutines, d’obsessions, de records insistits. Aquestes adaptacions —o potser seria millor dir-ne readaptacions—, no sempre són fàcils de dur a terme. Com va observar La Rochefoucauld en una de les seues màximes, «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». 

La mala memòria

«Tothom es queixa de la seva poca memòria i ningú no es queixa del seu poc judici.» Aquesta màxima de La Rochefoucauld sempre m’ha agradat, no sols per la seua concisió i precisió, sinó perquè respon a una observació social exacta. És la màxima d’un moralista, que té com a objectiu descriure el comportament real dels homes. No té res a veure amb tants aforismes concebuts com un exercici d’esprit a partir d’un joc purament verbal. Com tot bon aforisme, no acaba en ell mateix, i invita el lector a desenvolupar-lo en totes les seues implicacions. 

De seguida em ve al cap el cas de Montaigne. Al llarg dels Assaigs es queixa sovint de la seua mala memòria. El lector no hi pot deixar de veure una certa coqueteria intel·lectual, perquè Montaigne recorda amb gran precisió moltes citacions i diverses experiències de la seua vida. La coqueteria potser hi jugava una part, però la raó de fons era una altra. Quan Montaigne afirmava que era home de poca o nul·la memòria estava prenent unes precaucions defensives i, al mateix temps, indicant una característica fonamental del seu mètode de pensament, de la forma d’assajar els seus judicis. 

A la setmana que ve començarem amb «El quadern gris»

Dimarts passat vam dedicar tota la sessió del curs de literatura universal a llegir i comentar una petita antologia que havia preparat dels moralistes francesos, concretament de La Rochefoucauld (Reflexions o màximes i sentències), Chamfort (Màximes i pensaments), Joubert (Pensaments. Ed. Proa) i Paul Valéry. M’hauria agradat afegir-hi una tria dels Pensaments de Pascal, de La Bruyère, i també alguns aforismes de Lichtenberg (n’hi ha una selecció publicada en català: Quaderns de notes) i de Nietzsche, però no he pogut per falta de temps. 

Amb una certa recança, hem deixat Montaigne. És un d’aquells pocs autors que val la llegir de tant en tant. No cansa mai. El seu efecte és sempre tònic i refrescant. Abans de comentar l’antologia dels moralistes, vaig remarcar que l’obra de Montaigne inaugura dues línies que seran molt fructíferes en la literatura posterior. D’una banda, la literatura del jo, la que té com a matèria el propi autor, formada per autobiografies, memòries, diaris i, de vegades, epistolaris. De l’altra, la literatura dels moralistes, la flor de la literatura de França, en paraules de Josep Pla. Un moralista, si més no des de la tradició que inaugura Montaigne, no és el mateix que un moralitzador. Un moralitzador diu el que s'ha de fer, el que està bé i el que està mal, basant-se en uns principis que suposadament tots reconeixen o han de reconèixer. Prescriu unes regles. Els moralistes de la literatura francesa, en canvi, posen en qüestió la possibilitat d'afirmar uns models de conducta. El terme «moralista», en el seu cas, no fa referencia a la prescripció moral, sinó a la descripció i a la reflexió crítica sobre el comportament humà.

Una tria de les «Màximes» de La Rochefoucauld

Després de l’entrada anterior, dedicada a la literatura dels moralistes, he pensat que quedaria bé complementar-la amb una tria de les Reflexions o màximes i sentències de la Rochefoucauld. L’he feta a partir de la traducció catalana del mateix títol, a cura de Ramon Alcoberro, que ha redactat també una introducció per a aquest volum, publicat per les Edicions de la Ela Geminada.

La Rochefoucauld va tenir una vida molt agitada, que donaria per a una novel·la ben gruixuda. En l’advertència al lector que va redactar per a l’edició del 1665, hi va escriure: «Heus aquí un retrat del cor de l'home que dono al públic sota el nom de Reflexions o màximes morals. Corre el risc de no agradar a tothom, perquè algú trobarà que tal vegada s'hi assembla massa i no és gaire falaguer». Una mica més avant, hi va afegir que el seu llibre «no evitarà la censura de certes persones que no poden sofrir que algú es posi a penetrat al fons del seu cor, i que es creuen amb el dret d'impedir que altres les coneguin, perquè no es volen conèixer a sí mateixes».

Mme de Lafayette va escriure un vegada a Mme de Sablé: «Nous avons lu les maximes de M. de La Rochefoucauld. Ha, Madame! quelle corruption il faut avoir dans l’esprit et dans le coeur pour être capable d’imaginer tout cela!»

Aldous Huxley, quan anava de viatge, portava sempre a la butxaca esquerra de dalt de l’armilla una reimpressió minúscula de les Màximes.

Una tria de les Màximes de La Rochefoucauld:

Tenim més força que voluntat; i sovint per excusar-nos a nosaltres mateixos ens imaginem que les coses són impossibles. 

*

Si no tinguéssim cap defecte no trobaríem tant de plaer a destacar-los en els altres. 

*

Pots n'hi ha que no s'avergonyeixin d'haver-se estimat, quan ja no s'estimen. 

*

Tothom és queixa de la seva memòria, i ningú no es queixa del seu judici. 

La literatura dels moralistes

Josep Pla escrivia en un passatge de les Notes per a Sílvia (OC, 26) que els llibres dels moralistes francesos, «aquesta processó d’escriptors que va de Montaigne a Chateaubriand passant per Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, Vauvenarges, Bossuet, Massillon, Saint-Simon, Fénelon, J.J. Rousseau, etc.», són la flor de la literatura de França. En recomanava la lectura «si algun dia se us acudeix de tenir alguna idea del que són els homes i les dones» i concloïa que «les persones que aspiren a tenir una consideració de cultivades i no han llegit aquests moralistes, són uns primaris, per més monogràfica i tècnica que sigui la seva especialitat».

Ningú no ha escrit millor que ells. La seua escriptura és clara i precisa, enormement meditada. Així i tot, no és fàcil llegir-los, perquè admeten difícilment una lectura seguida, com una novel·la, a causa del seu caràcter discontinu, digressiu, paradoxal. El lector ha de trobar un altre ritme, un altre moviment de lectura. 

Hi ha un llibre molt recomanable sobre aquests escriptors: Le siècle des moralistes, de Bérengère Parmentier. Després d’un capítol introductori, l’autora en dedica uns altres als Essais de Montaigne, a les Maximes de La Rochefoucauld, als Pensées de Pascal, als Caractères de La Bruyère i, finalment, a La Fontaine, Pierre Nicole i Saint-Évremond. Aquest últim, que no coneixia de res, m’ha interesssat particularment. Es distingeix d’un Montaigne o d’un La Rochefoucauld, que s’esforcen a explorar les «terres inconnues» del món humà, perquè Saint-Évremond posa en qüestió radicalment el caràcter absolut de la veritat, cosa que l’allibera de dur endavant cap enquesta. L’única preocupació que deixa subsistir és la de viure bé, en un espai privat tan reservat com siga possible. Esperit epicuri, Saint-Évremond pensava que «à parler sagement nous avons plus d’intérêt à jouir du monde qu’à le connaîtrre». Els quatre últims capítols del llibre de Parmentier estan dedicats a l’estudi de la relació dels moralistes amb la seua societat, a la forma breu i discontínua dels seus escrits, i a les característiques fonamentals del seu pensament.