La línia d’ombra

De tant en tant, m’agrada llegir un Conrad. Ho he fet ara amb La línia d’ombra, publicada per L’Avenç en una traducció de Marta Bes Oliva. El títol al·ludeix, com assenyala el mateix autor en la nota amb què encapçala la novel·la, «al pas de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida, de més maduresa». La imatge de la línia d’ombra com a límit o separació entre aquestes dues edats de la vida humana és suggestiva. No marca una solució de continuïtat, com ho podria fer una barrera física. Al mateix temps, l’efecte òptic —el pas de la llum a l’ombra— marca una frontera. Així i tot, el pas d’una edat a una altra de la vida no és tan abrupte com suggereix aquesta imatge. Hi ha un moment en què es produeix el pas de la joventut a la maduresa? Per a una novel·la efectiva i convincent, sí. De tota manera, en pas de La línia d’ombra, el narrador es refereix al fet que el protagonista habitava «la regió crepuscular entre la joventut i la maduresa». 

Només podem tenir una imatge de les diferents edats de la vida, basada en l’experiència, quan arribem a una certa edat. I caldria discutir-ho. El record refà o deforma l’experiència real. Com escriu Conrad en la nota preliminar, «l'efecte que la perspectiva produeix en el record és fer que les coses cobrin molta importància, perquè els elements essencials estan aïllats dels fets quotidians i insignificants que els envoltaven i que, naturalment, s'han esvaït del nostre cervell». No tot és una qüestió, però, de les trampes de la memòria. S’ha dit sovint que el jove i l’home madur o adult són dues bèsties diferents. Siga com siga, hi ha, d’una manera o altra, una continuïtat, més o menys marcada en cada cas. Potser seria més exacte afirmar que la vida d’una persona humana és un embull de continuïtats i discontinuïtats que no sempre són fàcils de destriar. Ens hem d’ajustar constantment als canvis que es produeixen en la nostra situació personal, sobretot als que vénen imposats per les transformacions que experimenta el cos. Al mateix temps, persisteixen al llarg del temps una sèrie de rutines, d’obsessions, de records insistits. Aquestes adaptacions —o potser seria millor dir-ne readaptacions—, no sempre són fàcils de dur a terme. Com va observar La Rochefoucauld en una de les seues màximes, «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». 

Amb la corda al coll

Feia temps que no llegia un Conrad. Ho he fet ara, aprofitant que Viena Edicions acaba de publicar Amb la corda al coll (The End of the Tether), una narració que juntament amb Joventut (Youth) i El cor de les tenebres (Heart of Darkness) forma una mena de trilogia de les edats de la vida. Amb la corda al coll correspondria a la vellesa, al sentiment d’haver-se quedat, al capdavall, fora de joc. Acarat al final, amb la corda al coll, el capità Whalley voldrà mantenir-se fidel a l’últim sentit que el lliga a la vida, encara que això, paradoxalment, comporte trair el sentit de rectitud moral que l’ha acompanyat sempre. 

La clau de la història és un fet que no revelaré per no aixafar-vos la guitarra. El lector el descobreix gradualment. En la primera pàgina ja n’hi ha indicis, però d’això només ens n’adonem a posteriori. Borges considerava Amb la corda al coll una de les narracions més esplèndides de la literatura anglesa.

El crític i novel·lista Walter Allen va escriure en The English Novel que Conrad utilitza el mar i els escenaris exòtics com una mena de laboratori per investigar la naturalesa humana. El medi, el mar o el lloc exòtic, aïlla el personatge del món dels homes, que s’enfronta amb ell mateix in extremis. Per a Walter Allen, Conrad és essencialment un moralista. De tota manera, en aquesta narració el drama del capità Whalley es retalla no sols contra la buidor del mar i la llunyania dels llocs, sinó també contra el nou món creat pels avenços tecnològics de la industrialització. Els diners esdevenen un motiu insistit, obsessiu.

La traducció que ha fet Marta Pera d’aquesta narració de Conrad és excel·lent. No ho dic únicament per la fluïdesa amb què es llegeix. He cotejat diversos fragments de la versió catalana amb l’original anglès i en tots els casos resulta ajustada, precisa i àgil, amb un model de llengua literària molt pròxim al català actual. El mèrit encara és més gran si recordem que Conrad és un dels màxims estilistes de la literatura anglesa.

Una història cultural d’Alemanya

Un dels llibres que més m’ha interessat i absorbit dels que he llegit últimament és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. És també un dels que tinc la sensació que m’ha aportat més, en forma d’informacions, d’anàlisis, de comprensió i síntesi d’una sèrie de temes fonamentals de la cultura i la literatura alemanyes. Rosa Sala és assagista i traductora. A més d’El misterioso caso alemán, ha publicat Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo i Lili Marleen. Canción de amor y de muerte. Entre les seues traduccions destaquen Poesía y verdad de Goethe i Conversaciones con Goethe de Johann Peter Eckermann. Té també un bloc: Blog de Rosa Sala Rose.

Inicialment, El misterioso caso alemán és un intent de contestar com és possible que els alemanys caiguessen en la barbàrie del nazisme i en l’extermini de milions d’éssers humans. Rosa Sala intenta buscar una resposta a aquesta pregunta, que és la que posa en marxa el llibre i la que fa de fil conductor, no a partir de l’anàlisi dels factors socials, econòmics i polítics, sinó des de la literatura i la crítica cultural. Hi pot haver una aliança entre la cultura i el mal? Com es forja aquesta compatibilitat entre la cultura i la barbàrie extremes? La literatura alemanya va preparar el camí a l’Holocaust? És possible que allí s’amagués l’ou de la serp?