Literatura d’imaginació i literatura d’observació

Aquesta setmana he tornat a llegir les Notes del capvesprol de Josep Pla (OC 35). L’havia llegit, igual que el meu pare, el mateix any en què es va publicar, el 1979. Ara a penes en recordava res, llevat de la nota sobre Estellés — «el senyor Estellés és un gran prosista que escriu en vers» — i les invectives contra Jordi Pujol, que qualifica de milhomes i que, segons Pla, volia implantar una mena de socialdemocràcia sueca, en un país, el nostre, on els suecs són escassos. Aquesta relectura, per tant, ha estat com si llegís el llibre per primera vegada. En aquell moment no en vaig prendre ni una nota, cosa que em feia falta per a alguns escrits que tinc pendents sobre Pla.

Les Notes del capvesprol són una continuació de les Notes disperses (OC 12) i de les Notes per a Sílvia (OC 26), però a diferència d’aquests dos volums, té un caràcter més marcat de dietari sense dates. Pla les escriu, sembla, durant els seus setanta-nou i vuitanta anys. Contenen moltes reflexions i observacions sobre la vellesa. M’ha colpit, sobretot, una frase molt breu que cita d’un moralista francès, de qui no diu el nom: «Ser vell és difícil.» Però Pla no es queixa de ser vell. Ben al contrari, es mostra content d’haver arribat a vuitanta anys, i remarca, amb satisfacció i coqueteria, que ell era de bona fusta. Certament, ho era. Continuava fent la mateixa vida de sempre. No parava, sempre hi havia algun amic que el portava en cotxe a un lloc o altre. Li agradava molt anar al Rosselló, perquè és «un país molt més tradicional que el meu». En les Notes del capvesprol, hi rememora molts fets i personatges que ja havia tractat en volums anteriors, incloent-hi, és clar, l’obsessió pel preu de la moneda. Un dels records més insistits és la figura d’Eugeni Xammar. I la de Josep Carner. Crec que Xammar i Carner van ser les persones que Pla va admirar més al llarg de la seua vida.

Les notes que més m’han interessat són les que dedica a la literatura, a la d’ell i a la dels altres. N’hi ha una sobre la literatura dels moralistes francesos, que són, per a Pla, «els escriptors més estimats i normatius», encara que «s’hi arriba al final i després d’inutilitats múltiples». En aquesta nota recomana la lectura de Chamfort, Stendhal (però no les novel·les, sinó la Vie de Henry Brulard i la Correspondència), Voltaire (també la Correspondència!), un llibre de Sainte-Beuve, molt prim, Mes poisons, i un escriptor que no coneixia de res, i que no recorde que Pla esmentés mai: Paul Courier (les seues «cartes sobre la Baixa Itàlia són una meravella»). He de llegir Courier.

«Jardins secrets», de Ponç Puigdevall: un itinerari per la narrativa catalana actual

Com ja va fer amb Els convidats de pedra, el crític i novel·lista Ponç Puigdevall ha reunit ara en Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir una altra selecció de les ressenyes literàries que ha publicat a la premsa, des del 1991 fins ara, la majoria corregides i renovades. Només hi ha inclòs crítiques positives. El subtítol de Jardins secrets ja indica que els noranta-nou llibres ressenyats admeten la prova de la relectura: són uns llibres que val la pena rellegir, o llegir si no ho hem fet encara. Tots plegats inviten el lector a recórrer «un dels infinits itineraris que es poden traçar sobre el mapa de la narrativa catalana dels últims trenta anys».

En l’assaig introductori amb què ha encapçalat aquest llibre, Puigdevall hi exposa la seua concepció de la crítica literària i algunes consideracions de caràcter general sobre la narrativa de la literatura catalana actual. Prenent com a model d’una literatura digna d’aquest nom La imatge, de Josep Palàcios, «un escriptor secret i clandestí i artífex de les pàgines més audaces i belles que es poden llegir en l’actualitat», Puigdevall denuncia la «literatura de qualitat» (les cometes són seues), «una literatura que busca confondre’s amb la literatura a seques, que construeix simulacres cultes. És un tipus de llibre que pot passar per bo, però que estèticament no és mai interessant». El fet, constata, és que «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat, i fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho».

Puigdevall assenyala que «més enllà de la llum enlluernadora de l’obra de Josep Palàcios», el panorama de la narrativa actual en català es caracteritza per la gran varietat de propostes o de formes que s’ofereix al lector. Ningú, diu, posseeix el respecte de ser considerat un mestre o una autoritat per tothom. Ni Monzó, ni Cabré, ni Palol. No hi ha ningú que siga un punt de referència indiscutible. A hores d’ara no hi ha un Espriu ni una Rodoreda; encara menys, un Pla o un Fuster. La narrativa actual, potser per primera vegada en la literatura catalana contemporània, no va a remolc de cap escola, de cap moviment, de cap tendència: «els experiments conviuen amb el conservadorisme narratiu, de la mateixa manera que hi ha qui qüestiona els gèneres literaris mentre d’altres els segueixen al peu de la lletra». La varietat dels noranta-nou llibres ressenyats en Jardins secrets demostra aquesta asseveració.

Ponç Puigdevall escriu sobre «Els còmplices»

Ponç Puigdevall ha publicat en el número 35 del magazine digital política&prosa un article sobre Els còmplices. Destaca que en el meu cànon particular «un lloc preponderant l’ocupa Montaigne i els seus Assaigs, sens dubte, i quan en el Postfaci s’hi llegeix el següent: “El llibre de Montaigne digeria molts llibres, sense organitzar-los metòdicament ni analitzar-ne els continguts, i acomplia així una funció de breviari o de llibre de capçalera: proporcionava una drecera a la formació del judici enfront de la massa creixent d’escrits impresos que sobrecarregava i oprimia el lector i permetia a aquest públic no especialitzat relacionar-los amb la seva vida personal, tal com Montaigne havia fet”, al lector no li costa entendre que es troba davant de la millor descripció d’Els còmplices».

Podeu llegir complet l’article de Ponç Puigdevall fent clic en aquest enllaç: La complicitat dels llibres.

Llibres que fan perdre la paciència (i les ganes de llegir)

En l’última ressenya que ha publicat en el Quadern d’El País, Els límits de la paciència, el crític literari Ponç Puigdevall cita un text meu inclòs en Els còmplices, «Avorriment i impaciència en la literatura», en què esmente algunes de les característiques que m’avorreixen o impacienten especialment en un llibre, que em fan deixar-lo córrer, exasperat, després d’unes poques pàgines, si és que he estat tan imprudent de començar-lo.

Puigdevall remarca que és un fenomen —l’avorriment i la impaciència que provoquen molts llibres— que passa a tot arreu, i que ha passat en totes les èpoques, perquè «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat; fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho». Puigdevall no llença la pedra i amaga la mà, sinó que il·lustra el que diu amb exemples extrets de l’actualitat «literària», com ara L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana, premi Ramon Llull 2021, exemple paradigmàtic, o exemple de la temporada, dels llibres dels autors que s’enganyen a si mateixos: «el valor que atribueixen a la seva obra no manté gaires punts de contacte amb el que en realitat és». Després hi ha «els llibres dels autors que es conformen a enganyar el lector»: ofereixen quincalla que imita una pedra preciosa. En aquesta categoria el guanyador és La dona de la seva vida, de Xavier Bosch, el llibre de ficció en català més venut el dia de Sant Jordi. Finalment, hi ha els llibres dels autors que s’enganyen enganyant. En aquest grup inclou —malauradament, diu— Tàndem, premi Josep Pla 2021, de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany.

Per a Puigdevall, aquests tres llibres comparteixen, a més de diverses modalitats d’engany i d’autoengany, algunes de les coses que indique en Els còmplices, com ara «el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, la seriositat o la falta d’ironia [...], la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir». Ara n’hi afegiria una altra, que és pròpia sobretot de les novel·les: la imaginació gratuïta. Gratuïta i convencional. D’arguments, de personatges, de situacions, de…

En un altre article, La força de la tècnica, publicat el passat 16 d’abril, en què ressenyava Consumits pel foc, l’última novel·la de Jaume Cabré, Ponç Puigdevall citava també un altre fragment d’Els còmplices. A la novel·la de Cabré també li tocava el rebre.

No puc dir res d’aquests llibres perquè no els he llegit. No pensava fer-ho abans de llegir aquestes ressenyes, ni ho pense fer ara. Diguem-ne que no estic per romanços.