La sublimitat en les arts

He llegit De lo sublime, de Longí, o pseudo-Longí, publicat per Acantilado, com una manera de continuar i aprofundir la relectura que he fet enguany de la Poètica d’Aristòtil, aprofitant l’extraordinària edició que n’ha publicat la Fundació Bernat Metge a cura de Xavier Riu, autor de la traducció i d’una extensa introducció, excel·lent, gairebé un llibre. També he llegit l’Art poètica d’Horaci. Vull afegir aviat a la llista el Laocoont de Lessing. I l’Art poétique de Boileau. Són llibres clau de la crítica literària, que s’han refregit en obres posteriors de mil maneres. Val la pena de fer-se’n una idea de primera mà.

De lo sublime és un volumet breu, d’unes 95 pàgines en format menut, cosa que em va animar. Això, i la curiositat de llegir en la font original de què va exactament un concepte amb què ens hem topat tantes vegades i que, a pesar d’això, sempre queda envoltat de les boires de la indefinició. Tots en tenim una idea, és clar. Sublim és, en les arts, allò elevat, extraordinari i, per això mateix, inefable, impressionant. Una mena de paraula per a pronunciar amb els ulls tancats, una mica cursi. O molt cursi. Això no lleva que la sublimitat —lo sublime, que en diuen en castellà— és un concepte important en la història de la crítica literària, sobretot durant el romanticisme.

Uns fragments crítics sobre Shakespeare

M’hauria agradat resumir-vos amb detall les sessions que hem dedicat en el curs de literatura universal a El rei Lear, però no he tingut temps. Havia de preparar també el comentari de La tempestat, que començarem avui, i últimament porte un assumpte entre mans que cada vegada més em demana més temps i concentració. Ja us ho contaré, més endavant.

Avui mateix m’ha arribat un llibre del crític G. Wilson Knight, The Crown of Life, que havia comprat per Internet. Conté un assaig important sobre La tempestat. Evidentment, no el podré aprofitar per a la sessió d’avui. Però per a l’última del curs, la del dia 25, només tornar de vacances, ja el tindré llegit i potser en podré treure alguna cosa d’interès. 

Més Shakespeare. Revisant els arxius del meu ordinador, n’he trobat un que no recordava que el tenia, amb una tria de fragments crítics sobre Shakespeare de Mario Praz, Kenneth Clark, Walter Raleigh i Erich Auerbach. Són unes notes molt breus que vaig prendre, ja fa temps, per aprofitar-les en les meues classes. Poc profit n’he tret, perquè les havia oblidades. Tant se val. Ara que les he «recordat», o recuperat, m’agradaria compartir-les amb els lectors de la serp blanca. Penjades al blog, jo també les podré retrobar més fàcilment. Aquí teniu aquesta tria d’alguns fragments crítics sobre Shakespeare:

Ja ha començat el curs de literatura universal

Dimarts passat, a les 18’30h, tal com estava previst, va començar el curs de literatura universal al Centre Octubre. Vaig arribar-hi amb temps, per connectar l’ordinador al projector i veure si funcionava correctament. I no. El projector, no sé per què, es va negar a reconèixer el meu ordinador. Cap problema. Els responsables de l’Octubre me’n van prestar un de seu que sí que sabia comportar-se. Total, només volia projectar-hi algunes fotografies. L’ús del power point està prohibit en aquest curs. A l’espera de tenir la llista definitiva d’alumnes, crec que n’hi deu haver uns quaranta-cinc matriculats. La majoria són professors. També tinc alguns exalumnes meus, que ara estudien a la universitat. 

Per començar, vaig repartir un dossier amb un recull de textos, bàsicament de la literatura grecollatina i de la Bíblia, però també d’autors posteriors, per mostrar com aquesta tradició es reprèn i es transforma. Després, vaig passar a explicar una mica el plantejament que pensava donar al curs. Un curs de literatura universal (en la pràctica, de literatura occidental) no deixa de ser un curs de tota la literatura, per molt que ens centrem en unes obres determinades. ¿Com presentar-ne un panorama que tinga coherència, que permeta seguir un o diversos fils conductors, que no acabe reduint-se a una juxtaposició d’èpoques, de moviments i d’autors? 

La rebel·lió romàntica: un assaig de Kenneth Clark sobre la pintura del XIX

Amb l’excusa que havia de tractar el romanticisme en el curs de literatura universal, aquestes últimes setmanes he llegit tres llibres relacionats amb aquest tema,. El primer, que he comentat no fa gaire en el bloc, és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. El segon, amb coincidències importants amb l'anterior, és Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski. Tots dos es poden caracteritzar com unes històries culturals d'Alemanya. Tots dos fan coincidir la constitució d’un cultura nacional alemanya amb el romanticisme, cosa que segurament és exacta. El que ja no veig tan clara és la identificació que fan implícitament del romanticisme amb el romanticisme alemany. Em deixa una mica perplex l'absència de referències a Anglaterra. 

El tercer i últim llibre, The Romantic Rebellion. Romantic versus Classic Art de Kenneth Clark (n’hi ha traducció al castellà: La rebelión romántica. Alianza Editorial), respon a un enfocament molt diferent. Com Civilisation del mateix autor (Civilización. Alianza Editorial), té l'origen en el guió d'una sèrie de la BBC que va presentar el mateix Clark. Està dedicat a dotze pintors i dibuixants (David, Piranesi, Fuseli, Goya, Ingres, Blake, Géricault, Delacroix, Turner, Constable, Millet, Degas) i un escultor, Rodin. Dels pintors estudiats per Kenneth Clark, només tres són anglesos. No n’hi ha cap d’alemany. M'ha estranyat que no diga res de Caspar David Friedrich. 

Els diferents capítols de The Romantic Rebellion, centrats en cada un d’aquests artistes, són uns assaigs sintètics, clars, amens i enormement suggestius, lligats per una mena de fil conductor que mostra com es construeix i com es reinventa una tradició artística. De la mateixa manera que els llibres es fan de llibres, també les pintures es fan de pintures. Clark ensenya a mirar els quadres, no de d'un punt de vista formal, sinó inserint-los en la història cultural més àmplia. En aquest sentit, The Romantic Rebellion es pot considerar un complement i una ampliació del capítol dedicat en Civilisation al segle XIX. 

El llibre de Curtius

L’estiu passat vaig comentar (Com trobar els millors llibres sobre temes determinats) que havia lllegit, amb un retard considerable, Literatura europea y Edad Media latina (FCE, 2 vols. ) d’Ernst Robert Curtius, obra fonamental, decisiva. En vaig prendre moltes notes i, en acabat, la vaig repassar a consciència per mirar d’assimilar, encara que només fos una mica, l’enorme quantitat de pistes i d’informacions que conté. També tenia la intenció, és clar, d’escriure un entrada sobre aquest llibre en la serp blanca, però sempre hi havia un tema o altre que passava davant i l’entrada sobre el llibre de Curtius s’ajornava, igual que n’havia ajornat estúpidament la lectura fins a l’estiu passat. Tant se val, encara que tard, supose que arribe a temps. 

En aquest bloc m’he referit sovint a alguns llibres que considere de referència inexcusable en un curs de literatura universal. No n’hi ha molts. Es podrien comptar amb els dits d’una mà les obres que ofereixen una panoràmica completa, intel·ligent i comprensiva de la literatura universal, o de l’art, o de la cultura amb un fil conductor, que no siguen uns manuals purament compilatoris. Estic pensant en Civilización de Kenneth Clark i, sobretot, en Mimesis d’Erih Auerbach, obra mestra de la crítica literària. Al costat de Mimesis s’ha de col·locar Literatura europea y Edad Media latina, en paraules de Harold Bloom «the finest work of literary scholarship in my time», «an extraordinary study of the continuity of European literature, from Homer and the other Greeks, on through Virgil and the great Latin writers, to a culmination in Dante, and moving beyond to a consideration of a long tradition that concludes with Goethe». 

El nebot de Rameau

La setmana passada vaig enllestir les poques classes que he dedicat a la literatura del segle XVIII. No hi ha temps per a més, si vull arribar a final de curs amb una certa tranquil·litat. Demà tenim el control de lectura de Madame Bovary i hem de comentar la novel·la a classe, i, abans, encara he de dir quatre vaguetats sobre el romanticisme. En fi, com deia aquell personatge de Pla, no es pot pas matar tot el que gras! 

—Un moment! I Diderot? 

Doncs, no. Tampoc no hem llegit Diderot. I és una llàstima, perquè segurament és l’autor més complex i més sorprenent del XVIII. Kenneth Clark va assenyalar en Civilització que quan Diderot comença a tractar un tema no saps mai què dirà a continuació. És un dels seus encants. Va ser novel·lista, filòsof, crític d’art i l’impulsor principal de l’Enciclopèdia, on va escriure articles sobre tot, des d’Aristòtil fins a les flors artificials. Qualsevol generalització sobre el segle XVIII es podria desmentir amb els seus escrits. 

Diderot va escriure molt, però la major part de la seua obra va restar inèdita a la seua mort. El fet d’estar al cap de l’Encyclopédie l’obligava a ser prudent. Vivia obligat a pactes constants, vigilat tant per la policia com pel partit devot. Val la pena de fer un esforç per imaginar el que va representar la publicació de l’Enciclopèdia en aquell moment. Kenneth Clark, en la mateixa pàgina de Civilització que acabe d’esmentar, remarca que als governs autoritaris no els agraden els diccionaris. Viuen de mentides i d’abstraccions entabanadores i no poden permetre que les paraules siguen definides amb cura. 

Alguns quadres que m’agraden de la National Gallery

Per setena vegada, he visitat la National Gallery de Londres. Deu ser el museu en què he estat més vegades. I això que no és el tipus de museu que m’agrada. Com el Prado o el Louvre, és massa gran, massa mastodòntic. Conté una quantitat d’obres mestres tan enrome que em deixa aclaparat i em descoratja. Els museus haurien de ser sempre petits, a la mesura de la nostra capacitat de resistència física i estètica. 

Jo ja fa temps que ho tinc molt clar. Quan entre en un museu, gran o petit, només en mire unes poques pintures. És l’única manera d’evitar el cansament físic i l’avorriment. En el cas de la National Gallery, com que hi he anat més d’una vegada, vaig directamente a les pintures que m’agraden més. No sempre em resulta fàcil explicar per què m’agrada una pintura. D’entrada, hi ha el caràcter hipnòtic d’alguns quadres, que retenen la meua atenció ho vulga o no. Un dels quadres de la National Gallery que he tornat a veure en aquesta ocasió és el Sant Jordi i el drac de Tintoretto: 

3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc

Un altre dels temes de la programació que no he pogut donar en classe de literatura universal, per falta de temps, és el 3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc. Ací el teniu, encara que una mica  tard. És molt curtet, una manera cínica d’eixir del pas i cobrir l’expedient. Però no voldria que a finals de curs els meus alumnes digueren que no tenen completa tota la sèrie de fascicles col·leccionables a todo color.

No fa molt, vaig comentar en aquest bloc que em sabia molt greu no haver donat, també per falta de temps, el tema dedicat a Molière i Racine. Ara, en canvi, he de confessar que no he pogut reprimir un sentiment d’alleujament i íntima satisfacció en veure’m obligat a botar-me el tema de la lírica petrarquista.

Reconec que la meua relació com a lector amb Petrarca no és massa cordial. De més a més, crec que Petrarca és un d’aquells noms sobrevalorats en la història de la literatura. Té el mèrit, de gust dubtós, d’haver inaugurat algunes característiques posteriors de l’home de lletres, com ara l’autocomplaença, la pose i la retòrica blana i sentimental. La seua poesia, que va infectar durant una temporada massa llarga la poesia europea, em sembla una regressió respecte d’algunes qualitats de la poesia medieval, com ara l’expressió directa i brutal, gràficament expressiva, que trobem en Dante, François Villon o Ausiàs March.

Pel que fa a la seua obra en llatí, recorde que vaig començar amb una gran il·lusió el Secretum, de seguida que Quaderns Crema en va publicar la traducció al català. Pensava que anava a trobar-me amb una de les primeres autobiografies europees, una cosa semblant a les Confessions de sant Agustí. Me’l vaig llegir, és clar, però el llibre em queia de les mans. Encara no li ho he perdonat. El vaig trobar servilment subordinat als esquemes més ortodoxos i més convencionals del cristianisme medieval. I el seu estil, monòton i previsible, sense nervi. Quina diferència amb la vivacitat de Lo somni de Bernat Metge, amb la independència d’esperit d’aquest autor que el fan entranyablement pròxim. No m’imagine a Petrarca escrivint, com va escriure Metge en una carta que havia de signar el rei, que els qui maltractaven els jueus seguien un “ús antic”.

Bé, de segur que sóc cruel i injust, però n’hi ha que ho són més. (Ja sé que això no m’excusa, però em fa companyia!) Com ara Kenneth Clark, que va escriure en Civilización aquesta breu valoració de Petrarca, plena de mala bava sota la seua elegància educada: “Petrarca, aquesta figura complexa del segle xiv, aquest fals començament de l’humanisme el gust del qual pels contraris, per la fama i la soledat, per la naturalesa i la política, per la retòrica i la revelació personal ens fan pensar en ell com el primer home modern… fins que comencem a llegir els seus llibres.”

Dos gravats de Durer

Durant les classes que he dedicat a Shakespeare he consultat sovint Civilització, el llibre de Kenneth Clark que he esmentat més d’una vegada en aquest bloc. L’he recomanat als meus alumnes, juntament amb la Història de l’art de Gombrich i Mimesis d’Auerbach. Aquests tres llibres comparteixen una característica comuna: no són manuals ni catàlegs informatius, ni una recopilació de dades, sinó una mostra de simpatia i d’intel·ligència dels seus autors, de cultura i de sensibilitat. Tots tres mantenen un fil conductor que, com un motor, impulsa la lectura endavant. Pocs llibres donen tant com aquests.

Civilització de Kenneth Clark té l’origen en els guions que va escriure per a una sèrie de la BBC, que va presentar ell mateix. En aquesta obra les referències a l’art s’entrecreuen i es combinen amb d’altres a la història política, a la música, a la literatura, a la filosofia i a la ciència. La capacitat de síntesi de Clark, la imaginació a l’hora d’establir contrastos i analogies, és una font de sorpreses i de plaer que no decau mai. Clark proporciona un marc general de la cultura occidental on es poden col·locar moltes referències i informacions que, d’aquesta manera, es comprenen i es recorden millor.

Quan acabem de llegir aquest llibre, tenim la sensació de ser més intel·ligents i de saber més. La sensació de ser més intel·ligents és probable que només siga una il·lusió agradable; la de saber més, reflecteix un fet ben real. 

En el capítol cinquè de Civilización, Kenneth Clark comenta dos gravats de Durer que il·lustren les dues cares de la moneda de l’home del renaixement. El primer, inquietant i enigmàtic, un dels més coneguts de Durer, és el que porta per títol Melancholia I:

Sobre aquest gravat Clark escriu que “l’obsessió de Durer per la seua pròpia personalitat era part d’un interès apassionat per la psicologia en general, que el va portar a produir un dels grans documents profètics de l’home occidental, el gravat que va titular Melancholia I. En l’edat mitjana, “melancolia” volia dir una simple combinació de peresa, avorriment i desànim que deu haver estat molt corrent en el si d’una societat analfabeta. Però l’aplicació que en fa Durer no és gens simple. Aquesta figura és la humanitat en la seua forma més evolucionada, provista d’ales per a elevar-se. Està asseguda en l’actitud del Pensador de Rodin, i té encara a la mà el compàs, símbol del mesurament amb què la ciència conquistarà el món. Al seu voltant hi ha tots els emblemes de l’acció constructiva: un xerrac, unes tenalles, una balança, un martell, un gresol i dos elements de la geometria dels sòlids, un poliedre i una esfera. Però ella, desdenyant tots aquests instruments de construcció, s’està asseguda, meditant sobre la futilitat de l’esforç humà. La seua mirada obsessiva reflecteix algun transtorn psíquic profund. La mentalitat germànica que va engendrar Durer i la Reforma va engendrar també la psiconanàlisi. Vaig començar esmentant els enemics de la civilització: doncs bé, heus aquí, en la visió profètica de Durer, un mitjà més de destruir-la, aquesta vegada des de dins.”

L’altre gravat de Durer a què es refereix Clark és Sant Jeroni al seu estudi, que ve a constituir una mena de contrapunt de Melancholia I:

Durer mostra sant Jeroni treballant, com remarca Clark, en una cambra típicament erasmiana, diàfana, assolellada, ordenada i plena de coixins, cosa que no es donava en els monestirs. Sant Jeroni al seu estudi és una imatge de la confiança humanista en la cultura i l’estudi. Melancholia I en seria l’altra cara de la moneda. D’una banda, el treball i l’estudi tranquils i esperançats; de l’altra, la inquietud i la inacció depressives. Entre aquests dos gravats hi veig una relació especular, com la que comentava a propòsit de dos contes de Maupassant.

En la música, en la pintura i en la literatura, la pedra de toc per a mi és sempre el contrapunt. Quan sent una peça musical, quan llig una novel·la, m’agrada de tenir entre mans més d’una línia. I que siguen més de dues, si no és demanar massa. Per cert, Contrapunt d’Aldous Huxley és una de les meues novel·les preferides.

La dilació de Hamlet

Perplexitats sobre Hamlet: quina edat té realment? Està enamorat d’Ofèlia o no? I, sobretot: quina és la causa de la seua dilació?

W.H. Auden, en Trabajos de amor dispersos. Conferencias sobre Shakespeare, afirma que Hamlet no està ben integrat en l’obra i que manca de la motivació adequada. La clau per a entendre’l com a personatge és que és un actor. Sense fe en Déu ni en ell mateix, Hamlet només pot “actuar”, és a dir, jugar amb les possibilitats. Auden afegeix que per aquesta raó ningú no ha aconseguit interpretar Hamlet sense semblar ridícul. Per la seua pròpia naturalesa, el paper de Hamlet no pot ser interpretat per un actor, perquè un actor és capaç de representar-ho tot, excepte un actor: ningú no pot actuar de si mateix, només es pot ser un mateix.

Josep Iborra, en l’assaig reproduït en l’entrada anterior, insisteix també, des d’un altre punt de vista, en aquest caràcter de comediant de Hamlet.

Pel que fa a la dilació de Hamlet, hi ha, és clar, les dificultats externes, però no sembla que siguen massa poderoses. Les veritables dificultats sembla que són les internes: els escrúpols morals, els dubtes, una mena d’apatia… Per a Coleridge i Schlegel, la causa de la irresolució de Hamlet era l’excés d’especulació o de reflexió mental: Hamlet es perd en els laberints del pensament. El crític anglès A.C. Bradley, però, va remarcar que en realitat la causa de la dilació de Hamlet és un estat de profunda melancolia. La reflexió excessiva no seria la causa d’aquesta melancolia, sinó un dels seus símptomes, juntament amb d’altres com ara la inestabilitat nerviosa, els canvis sobtats d’humor, la mateixa apatia o la incapacitat de comprendre per què no actua.

Hamlet no venja la mort de son pare perquè “la seva raó està malalta”. L’horror d’una humanitat condemnada a la mort i a la descomposició ha desintegrat la seua ment. La fragilitat de les convencions i dels afectes humans, representats pel matrimoni de la mare amb el seu oncle, l’enfonsen en un estat ple d’amargor i de cinisme.

Es podria parlar de nihilisme? Molts crítics han caracteritzat com a nihilistes algunes de les grans figures de les tragèdies de Shakespeare, sobretot Emund, en King Lear, que per a Harold Bloom “és possible que siga la primera figura de la literatura a manifestar les qualitats que posseeixen nihilistes dostoievskians com Svidrigailov en Crim i càstig i Stavrogin en Dimonis”. És cert que, deixant de banda personatges concrets, les tragèdies de Shakespeare no neguen els principis morals de la seua societat. Però tampoc no se’n pot extreure cap lliçó. Hi trobem una interrogació radical, apassionada i dramàtica, sobre l’existència humana; la resposta, si n’hi ha, sembla que ens aboca al buit i al no res. Si de cas, s’assenyala com és de precari el lloc de l’home en la terra, que enganyosos els seus hàbits tranquils i ordenats i la seua parla prosaica. En qualsevol moment, tot això es pot capgirar i el món tornar al caos. Al final de Hamlet Fortimbràs restaura l’ordre, però mentrestant s’ha demostrat com és de fràgil la civilització humana.

Kenneth Clark, en el seu llibre Civilización, va destacar que Shakespeare deu haver estat el primer, i potser l’últim poeta autènticament gran mancat de fe religiosa. Ni tan sols té una confiança humanista en l’home:

“En contrast amb la invocació d’Alberti, que es va dirigir a l’home en aquests termes: «A tu ha estat concedit un cos més graciós que el dels altres animals, a tu la facultat de fer moviments aptes i diversos, a tu sentits agudíssims i delicats, a tu enginy, raó i memòria com un déu immortal», tenim el sol·liloqui de Hamlet:

I jo us diré per què, i anticipant-me evitaré que m'ho hagueu de revelar, i el pacte de secret que heu fet amb el rei i la reina quedarà intacte. Des de fa un temps-la causa no la sé-he perdut tota l'alegria i he abandonat totes les ocupacions habituals; i pesa tant, això, en el meu estat d'ànim, que aquesta obra magnífica que és la terra em sembla un promontori estèril, i l'aire, aquest esplèndid baldaquí, fixeu-vos, aquest bell firmament que hi ha sobre nosaltres, aquest sostre majestàtic guarnit de foc daurat, em sembla com si no fos més que una concentració nociva de vapors pestilents. Quina obra mestra, l'home! Que noble en la raó, que infinit en facultats, que expressiu i admirable en la forma i en els moviments, com s'assembla a un àngel en l'acció i a un déu en la intelligència: la bellesa del món, el parangó dels animals ... I tanmateix, per mi, ¿què és aquesta quinta essència de la pols? L'home no m'atrau en absolut... i la dona tampoc, per molt que el vostre somriure ho insinuï.

(Hamlet, II, 2. Traducció de Joan Sellent.)

Hi ha hagut grans pessimistes des d’aleshores: Leopardi, Baudelaire; però, quin altre ha sentit amb tanta força l’absoluta falta de sentit de la vida humana?

L’endemà i l’endemà i l’endemà

pugen poc a poquet, dia per dia,

fins arribar a la síl·laba darrera

del que es recorda. I tots nostres ahirs

han fet de llum per a un grapat de folls

en el camí que du cap a la cendra.

Apaga’t, consumeix-te, curta flama!

La vida és sols una ombra passatgera,

un trist comediant que gasta fums

i s’escalfa damunt de l’escenari

una hora, i no se’l sent piular mai més.

Una història que ve a contar un beneit

inflada de soroll i ferotgia,

que al capdavall no significa res.

(Macbeth, V, 5. Traducció de Josep Maria de Sagarra.)

Que impensable abans del trencament de la cristiandat, del tràgic esquinçament que va seguir la Reforma; i, no obstant això, jo sent que l’esperit humà ha conquerit una nova grandesa en atrevir-se a plantar cara a aquest buit.”

La Creació

"Al principi, Déu creà el cel i la terra.” Així, amb aquesta frase d’una simplicitat sorprenent comença la Bíblia la història de la creació del món. Si comparem aquest relat del Gènesi amb els d’altres cosmologies de l’antiguitat, el Gènesi es revela amb un caràcter ben específic. Josep Iborra ho ha explicat molt millor del que jo sabria:

“La creació del món té en el Gènesi un plantejament sorprenent, absolutament original. No se'n troba cap de semblant en les altres cosmologies, que, en general, presenten mites complicats, en què d'una manera fabulosa es forma i deriva l'univers. El relat bíblic, en canvi, té una simplicitat admirable. Al principi hi ha només Déu, que en un moment intemporal, decideix en solitari i sobiranament crear d'una manera lliure, ràpida i ordenada, un món. Res de batalletes entre éssers divins ni d'explicacions fabuloses. Déu amb la seua paraula omnipotent va constituint, en sis etapes, el món.

Ara bé, si ens atenim al text, el que hi resulta fonamental és la relació entre la paraula i l'obra, el fet que la creació siga el resultat d'un imperatiu: "siga la llum", diu, "i la llum fou". L'origen de tot es troba en un fiat! no en un fet determinat. El món és perquè Déu vol i diu que siga. L'única cosa que hi ha immediatament abans de la creació de cada cosa, de la llum i de les tenebres, de la terra i les aigües, dels estels i dels animals, és una seqüència d'imperatius. Un altre punt insòlit: Déu, a la vista del que va fabricant, ho considera "bo" i n'està satisfet. Finalment, un altre que es refereix a l'obra més insòlita, més singular i més fantàstica de tota la creació: l'Arbre del Coneixement del Bé i del Mal, que posà al jardí que Déu havia plantat a l'Edèn. I que també, com tot, era bo.” 

(Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.)

D’aquest relat, se’n desprén una lliçó molt bella: dir és fer. El poder creador de la paraula: posar nom a cada cosa vol dir crear la realitat.

A classe hem posat dos exemples per il·lustrar les repercussions d’aquest relat en l’art de l’occident: l’obertura de l’oratori La Creació de Haydn, que podeu sentir i "veure" en aquest vídeo (en una versió dirigida per Christopher Hogwood):

I el fresc de Michelangelo a la Capella Sixtina La creació d'Adam:

Kenneth Clark, el gran assagista i crític art anglés, va escriure un comentari sobre aquesta pintura en el seu llibre Civilization que val la pena reproduir:

” Man, with a body of unprecedented splendour, is reclining on the ground in the pose of all those river gods and wine gods of the ancient world who belonged to the earth and did not aspire to leave it. He stretches out his hand so that it almost touches the hand of God and an electric charge seems to pass between their fingers.”

En aquest mateix llibre, Clark comenta també el fresc de Michelangelo que descriu la separació de la llum de les tenebres:

“The separation of light and darkness: the body has been transformed into a symbol of the spirit, and even the head, with its too evident human associations, has become indistinct. Of all the attempts of finite man to set down an image of infinite energy, this seems to me the most convincing; one might even say the most realistic, because photographs of the formation of stellar nuclei show very much the same swirling movement.”

Compareu ara, si no, aquesta pintura de Michelangelo amb aquesta fotografia de la formació d’una galàxia:

No hi veieu en totes dues imatges l’expressió d’un enorme terbolí d’energia?

Per cert, ja que he esmentat el llibre Civilization de Kenneth Clark, voldria dir-vos que aquest és un d’aquells llibres imprescindibles, de lectura obligatòria. Encara que Clark es centra sobretot en la pintura, Civilization és en realitat una història cultural del món occidental, molt suggestiva, escrita amb una gran intel·ligència i sensibilitat. És un llibre a què em referiré més d’una vegada. N’hi ha traducció castellana.