Durant el seu viatge a l’Orient, mentre s’estava a Constantinoble, Flaubert va escriure al seu amic Louis Bouilhet una carta en què li comentava una circumstància que li havia cridat l’atenció. En un dels bordells que havia visitat hi va veure penjats alguns gravats d’escenes tendres, incloent-hi les de la vida d’Eloïsa i Abelard, amb un text explicatiu en francès i en espanyol, cosa que li feia exclamar: «Ô Orient, où est-tu? Il ne sera bientôt plus que dans le soleil». Flaubert se sentia estafat per l’absència de tipisme oriental. I no sols als bordells. Observava que a Constantinoble la major part dels homes vestia a l’europea, que s’hi feien representacions d’òpera, que hi havia gabinets de lectura, modistes, que cada vegada menys dones portaven vel, que el nombre de peregrins a la Meca disminuïa… Flaubert concloïa a la vista d’aquest panorama que la religió desapareixeria aviat. «Qui vivra s’amusera!», deia. I tant que ens estem divertint.
Flaubert encara vaticinava més coses a Bouilhet. Afirmava que s’acostava el temps en què les diferències nacionals s’esvairan, i la pàtria serà un arqueologisme com la tribu. El matrimoni també ho tenia magre. Li semblava atacat per totes les lleis que es promulgaven contra l’adulteri, que quedava reduït a un delicte. D’aquí passava a parlar dels globus aerostàtics. Estava convençut que l’home del futur viatjarà a les estrelles. Tancava la tirallonga de profecies amb aquesta reflexió: «nosaltres hem vingut massa prompte i massa tard. Haurem fet el que és més difícil i menys gloriós: la transició». Hi afegia encara que «per a establir alguna cosa durable, cal una base fixa. El futur ens turmenta i el passat ens reté. Per això el present se’ns escapa».
Hem arribat massa tard, durant l’etapa final d’una cultura en decadència, cada vegada més qüestionada, cada vegada més incomprensible, i massa prompte, perquè la nova cultura que ha de reemplaçar-la encara no ha cristal·litzat del tot. No s’ha difós, si més no, fins al punt de modificar la manera de veure i de pensar tot el que afecta la vida humana. La reflexió de Flaubert es retroba, amb lleus variants, en altres autors de l’època contemporània, com ara en aquells versos de Matthew Arnold: «Wandering between two worlds, one dead, / The other powerless to be born» («Stanzas from the Grande Chartreuse»). El mateix motiu reapareix en Il Gattopardo de Lampedusa, que fa dir a don Fabrizio: «Appartengo ad una generazione disgraziata a cavallo fra i vecchi tempi ed i nuovi, e che si trova a disagio in tutti e due».
