Un altre Puixkin, si us plau

De tots és sabut que l’alcohol fa venir set. Els borratxets mai no en tenen prou. Deu ser per això que la lectura d’una obra d’alta graduació com l’Eugeni Onegin, en la traducció d’Arnau Barios, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Puixkin. Ho tenia fàcil, perquè en català estem relativament ben servits pel que fa a aquest autor. A més de l’Eugeni Onegin (vegeu Una novel·la lliure (1) i Una novel·la lliure (i 2)), gràcies a Helena Valentí podem llegir el gran poema El genet de bronze, La Gabrielíada —una obreta satírica molt divertida, de caràcter eròtic— i Mozart i Salieri i les Petites tragèdies. Aquests tres llibres han estat publicats per Edicions Cal·lígraf. Jaume Creus, per la seua banda, ha traduït el Teatre complet, en Llibres de l’Índex, una antologia de la poesia de Puixkin, publicada per Edicions de 1984 amb el títol de Mentre hi hagi un sol poeta, la narrativa curta, Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, editada per Adesiara, i en Cal·lígraf la novel·la inacabada Dubrovski. El 2005, el mateix Jaume Creus va signar la traducció d’una sèrie de poemes llargs de Puixkin (El presoner del Caucas, La font de Bakhtxi-sarai, Els zíngars, Poltava i El genet de bronze) publicat per Edicions La Guineu, de vida efímera. Finalment, La filla del capità es pot llegir en la col·lecció de la MOLU, que va recuperar la traducció que en va fer el catalanòfil txec Rudolf J. Slaby el 1922. Crec que també n’hi ha una altra versió en Barcanova.

De tota aquesta llista només me’n quedava per llegir Dubrovski. La vaig començar amb molta il·lusió, perquè el mateix Puixkin va declarar que havia pres com a model principal de la seua novel·la el Michael Kolhaas de Heinrich von Kleist (la vaig comentar en el contrapunt 77 de La literatura recordada). La novel·la de Puixkin, però, no supera el model, ni tan sols l’iguala. L’element romàntic i melodramàtic hi interfereix negativament. A més, Puixkin la va deixar inacabada o, més exactament, la va abandonar. Així i tot, l’he llegida amb gust i interès, gràcies al seu enfocament realista, que recorda Turguénev (des del punt de vista de la història literària, la veritat és justament el contrari, però no per a mi) i també perquè en definitiva Puixkin segueix la lliçó de Kleist, reduint l’anàlisi psicològica al mínim i fent servir un estil concís, a la punta seca. Tot és acció: fets i coses.

Algunes paradoxes de Kleist

El 1810, Heinrich von Kleist, que fins aleshores havia viatjat sense descans, va intentar establir-se a Berlín. Al cap de poc, hi va fundar els Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. En un dels nombrosos escrits breus que va redactar per a aquest diari, titulat Un principi de la crítica més elevada, hi sostenia que cal més geni per elogiar una obra d’art mediocre que una de perfecta amb aquestes paraules: «a la natura humana, bellesa i veritat li resulten evidents en primeríssima instància; i així com les frases més sublims són les més fàcils d’entendre (només el que és minuciós costa de comprendre), així també el que és bell agrada fàcilment: només el gaudi d’allò defectuós i amanerat requereix esforç. Una obra d’art reeixida conté bellesa amb tanta puresa que salta a la vista de qualsevol que estigui en bon seny; en una de mediocre, en canvi, la bellesa està barrejada amb tants elements casuals i, fins i tot, contradictoris, que, per depurar-la, cal un judici molt més penetrant, una sensibilitat més fina i una imaginació més viva i experimentada; en definitiva: cal més geni». 

La veritat és que els arguments de Kleist es podrien invertir fàcilment, com sol passar en els enunciats paradoxals. L’experiència demostra que la majoria de la gent admira allò que és més previsible i més convencional, més «amanerat», si no més «defectuós» i «mediocre». La «bellesa i la veritat», en canvi, solen tenir una entrada difícil i no solen ser especialment evidents. Com a mínim, la veritat. A més, i aquí hi ha la trampa principal, Kleist juga amb uns conceptes —«bellesa i veritat»—, que són qualsevol cosa excepte obvis. No els defineix en cap moment. 

Sobre els spoilers quan es comenta un llibre (a propòsit de l’entrada sobre «Michael Kohlhaas»)

Roderic Ortiz, autor del bloc Historiata, m’ha enviat un correu comentant-me l’entrada anterior sobre Michael Kohlhaas, de Kleist, obra que ell mateix ha llegit recentment. A part de compartir amb mi amablement la seua lectura, em fa un retret: «no m'esperava que contares tot l'argument. Ja sé que no passa res, que això no invalida la seua lectura, però mata un poc l'emoció. He gaudit molt de no saber si se salvaria o moriria fins la traca del final. Ja vaig anar amb compte de no llegir el pròleg abans del relat, per si de cas, i vaig fer bé, perquè revela el final». 

Reconec que en el comentari sobre Michael Kohlhass vaig contar-ne tot l’argument. En vaig fer, com es diu ara, l’spoiler. Aquesta paraula anglesa s’utilitza per referir-se al fet d’explicar total o parcialment elements claus d’un llibre, d’una pel·lícula, d’una sèrie televisiva, etc. El mot té una connotació clarament pejorativa. En anglès, spoil vol dir fer malbé, esguerrar. Deu tenir alguna relació amb espoliar: desposseir algú d’allò que li pertany.

Puc al·legar en defensa pròpia que pràcticament m’hi vaig veure obligat a causa de les característiques del relat de Kleist. Com que en Michael Kohlhass tot és trama, es fa molt difícil de referir-se al sentit global de l'obra sense analitzar-ne l'argument complet i, per tant, sense contar-lo. D’altra banda, reconec que en el meu cas concret els spoilers em deixen una mica indiferent. Supose que perquè cada vegada la intriga narrativa em molesta més. M’atreviria a dir que quasi m'ho passe millor en una segona lectura, quan puc fixar-me en moltes més coses sense sentir-me impulsat apressadament cap endavant pel què passarà. El que es puga perdre en sorpresa —sempre una mica mecànica— es guanya en intensitat i en una lectura més comprensiva. Amb la música, em passa igual. És a partir de la segona audició d’una obra quan comence a sentir la música veritablement. Evidentment, en molts altres casos, la primera vegada és també l’última. Amb una ja en tenim prou, i sovint massa i tot. 

«Michael Kohlhaas»: l’àngel de l’apocalipsi contra el desordre del món

En la sessió que vam dedicar en el curs de literatura universal al comentari de Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist, tots vam coincidir en la sensació inicial d’estranyesa que provoca la lectura d’aquesta narració. No perquè siga difícil ni costosa de llegir, ben al contrari. El relat és transparent, precís, i Kleist imprimeix des de la primera línia un ritme vertiginós, que obliga a una lectura igualment ràpida, sense entrebancs. Però, primer motiu de desconcert, en Michael Kohlhaas tot és trama: els fets es presenten en estat brut, sense a penes comentaris, sense filtre moralitzador ni psicològic. No hi ha descripcions ni observacions sobre el caràcter dels personatges. El lector s’imagina el protagonista com un home robust, d’aspecte seriós. El fet, però, és que el narrador no diu ni una sola paraula sobre el seu aspecte físic. També contribueix a aquesta sensació d’estranyesa l’actuació del protagonista, tan hiperbòlica, i el seu determini, inflexiblement prussià.

«A mitjan segle XVI, a la ribera del riu Havel, vivia un rambler anomenat Michael Kohlhaas, fill de mestre d’escola i un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps.» Així comença la narració de Kleist. De camí a una fira local per vendre els seus cavalls, un noble obliga Kohlhaas a deixar part de la mercaderia com a mitjà de pagament per viatjar per les seues terres, amb la promesa que podrà recuperar-la al final de la fira. Quan Kohlhaas torna, troba els seus cavalls gairebé morts i que un seu criat ha estat apallissat. El noble no vol saber-ne res. El rambler, una vegada examinats els fets amb molta cura, presenta una demanda davant els tribunals, que, gràcies a la influència del noble, és rebutjada. La dona de Kohlhaas acudeix ella mateixa a portar una petició al príncep elector de Brandenburg, però torna tan maltractada pels guàrdies que mor al cap de poc. Kohlhaas, indignat, decideix de prendre’s la justícia pel seu compte i al capdavant d’un grup de servidors ataca el castell del seu ofensor. De seguida es veu voltat per tot un seguit de gent arreplegadissa amb la qual arriba a formar un exèrcit tan àgil com temible, que porta arreu el caos i la destrucció. La revolta de Michael Kohlhaas, que es du a terme sobretot amb l’incendi, pren un caràcter apocalíptic, típic dels moviments mil·lenaristes medievals, que van persistir fins ben entrat el segle XVI. En un manifest que va difondre, Kohlhaas es proclamava «l’enviat de l’arcàngel Miquel que ha vingut a castigar a foc i ferro la perfídia en què està sumit el món sencer en tots els qui abracen el partit del gentilhome en aquest litigi». 

Dos llibres i un epistolari

Divendres de matí, a l’institut, aprofitant un buit en les classes, vaig començar a llegir El poema de Gilgamesh. De vesprada, només arribar a Polinyà, em vaig estirar al sofà i el vaig acabar. L’he llegit en la traducció catalana de Lluís Feliu Mateu i Adelina Millet Albà, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en la col·lecció Clàssics de l’Orient. Es tracta d’una edició molt rigorosa, acompanyada d’una introducció i de notes, que ha partit de la millor versió disponible actualment del text original. Encara que aquest llibre es va publicar el 2007, m’ha costat molt fer-me’n amb un exemplar. No el vaig poder aconseguir a través de la meua llibreria habitual. Vaig començar a buscar-lo per altres bandes i el vaig trobar en la pàgina web de La Central. El vaig demanar de seguida. Al cap de poc em van contestar dient-me que estava exhaurit. Vaig provar en uniliber, però no n’hi havia cap còpia disponible de segona mà, cosa que em va estranyar. Anava ja a rendir-me, però vaig fer un últim intent via Abebooks. I la vaig encertar: en una llibreria de Sevilla tenien un exemplar de la traducció catalana d’El poema de Gilgamesh. Al cap de tres dies d’haver-lo demanat em va arribar a casa. Me l’enviava una llibreria de Girona. Ells sabran com s’ho fan.