De la mateixa manera que el concepte de literatura no ha significat sempre el mateix, també les maneres d’ensenyar-la han variat al llarg del temps. Fins al segle XIX, l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada. El seu estudi es prolongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor.
Al segle XX, en canvi, la literatura va deixar de ser un model per esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text.
Aquest enfocament acadèmic és un dels factors que més han contribuït a l’aversió que gran part de la població escolar sent per la lectura. La literatura com a disciplina acadèmica, si no se’n té una experiència personal prèvia, no té sentit, i l’enfocament acadèmic contribueix a blocar-ne la possible conversió en experiència personal. Ja tenim el cercle viciós Per a la majoria dels alumnes de tots els nivells educatius la literatura és únicament el que s’ensenya: una assignatura. S’arriba a pensar que les obres literàries han estat escrites amb el fi de ser ensenyades i estudiades, cosa que estalvia de llegir-les i rellegir-les.
