La memòria del lector

És una experiència repetida per a qualsevol lector, i un motiu de malenconia. La majoria dels llibres, els oblidem al cap de poc d’haver-los llegit. La memòria humana, i sospitem que encara més la nostra en particular, és limitada. No podem recordar tot el que voldríem. I segurament està bé que siga així. L’oblit ens ajuda a anar endavant, a alleugerir la càrrega, a fer lloc per a unes altres coses. En el cas de les lectures, a més de la malenconia, hi ha també la perplexitat de comprovar que alguns llibres els recordem millor que no altres. Per què? Ens podríem consolar amb la idea que són els llibres dolents els que s’obliden de seguida, mentre que els bons llibres resisteixen millor l’oblit. Això és veritat de vegades, fins i tot sovint, però no sempre. Hi entren en joc molts factors, entre els quals l’arbitrarietat amb què actua la memòria. La nostra, si més no.

Ara, hi ha llibres que són més fàcils de recordar que no altres. En algun dels nombrosos assaigs que va escriure sobre l’oblit i la memòria en la literatura, Harald Weirich sostenia que els llibres que perduren més en la memòria dels lectors són aquells en què l’autor ha posat més atenció en la fortificació dels trets mnemotècnics, dels mecanismes i tècniques dirigits a millorar el rendiment de la memòria. Buffon, en el seu discurs sobre l’estil, va preconitzar que hi ha una relació molt forta entre l’estil i la memòria. «Només les obres ben escrites aconseguiran la posteritat», deia. Chateuabriand afirmava el mateix si fa no fa: «On ne vit que par le style.» Determinades característiques de l’estil, com ara la concisió i la claredat, ajuden a recordar millor una obra literària.

Llibres que fan llegir

Torne a llegir, per tercera o quarta vegada, les Notes disperses de Pla. M’agraden més que El quadern gris. Pla les considerava un complement d’aquest dietari, «però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga». Aquesta relectura no la tenia prevista, però com que havia d’escriure una ressenya de La inflació alemanya, vaig llegir el text que Pla va publicar sobre aquella experiència en les Notes disperses. Després de llegir-lo, vaig continuar fullejant el volum d’esma. Algunes de les notes les recordava molt bé. D’altres, era com si les llegís per primera vegada. Entre aquestes últimes en vaig trobar una sobre Montesquieu, un autor, diu Pla, «que no m’ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé —ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res. […] és un autor d’una actualitat perenne, d’una lluminositat viva, d’un estil radiant, clar, esvelt, fascinador». Tinc les obres completes de Montesquieu en l’edició de dos volums de La Pléiade. Fa temps que volia llegir-ne Mes pensées, un recull miscel·lani d’observacions i reflexions, el tipus de llibre que més m’agrada. La nota de Pla em va decidir a emprendre’n la lectura tot d’una, que he fet a poc a poc, atrapat del tot. Algunes mostres: «Maxime admirable: de ne plus parler des choses après qu’elles sont faites.» «Il ne faut jamais répondre: si le public ne rèpond pas pour vous, la réponse ne vaut rien.» «Ce que les françois ne savent pas, ils le méprisent; ce que les espagnols ne savent pas, croient le savoir.»

Acabada la lectura de Montesquieu, era inevitable que em vinguessen ganes de llegir de nou les Notes disperses. Aquest llibre de Pla sempre ha estat per a mi una mina de referències. M’ha incitat a llegir molts llibres fonamentals, i encara ho fa, com en el cas de Montesquieu. Avui hi he trobat una nota, que no recordava tampoc, sobre la Correspondència de Grimm. Pla no ho precisa, però deu ser un dels dos germans Grimm, segurament Wilhelm. Sembla que Pla no va arribar a llegir aquest llibre. Diu que «sempre m’interessà la figura de Grimm; però, malgrat aquest interès, no se’m presentà mai l’ocasió de comprar la seva Correspondència». I escriu aquesta observació: «És absolutament sorprenent la quantitat de llibres fascinadors que són inaccessibles i la quantitat de llibres inútils que es troben al comerç.» He intentat localitzar, debades, alguna referència sobre aquest llibre amb el cercador de Google. M’he cansat aviat i ho he deixat córrer. Un altre dia hi tornaré. En una altra nota, Pla parla dels tres llibres que més l’han impressionat i que ha tingut més sovint a les mans amb un interès més permanent: el Tractat teologicopolític de Spinoza, les Cartes provincials de Pascal i el Zibaldone de Leopardi, «tres llibres esvelts en els quals es percep, literalment, el mecanisme de la intel·ligència, la tensió i les possibilitats de la intel·ligència».

No totes les notes són sobre llibres! La primera és un text molt dur, molt precís, sobre la família i la vida familiar. N’hi ha una altra que m’ha interessat, d’una pàgina i mitja: un relat d’una navegació des de l’Alcúdia, a Mallorca, fins a Ciutadella. En la pàgina vint-i-tres Pla rememora les moltes hores de les nits d’hivern que va passar rodant pels vells carrers de Cadaqués. És un text estrany, obsessionant: «Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni sentiu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d’aigua que expulsa el mar.»

Una història de la lectura

En el preàmbul a la nova edició d’Una historia de la lectura, escrita i publicada originalment en anglès, Alberto Manguel sosté que la història de la lectura és gairebé un gènere literari establert i que són molts els testimonis de lectors més o menys coneguts que narren les seues vides a través de les seues lectures. El seu llibre és una història de la lectura, perquè «cualquier historia como ésa —hecha a partir de intuiciones personales y circunstancias privadas— ha de ser una entre muchas, por impersonal que se proponga ser». Amb un estil digressiu, amanit amb moltes anècdotes curioses o divertides, igualment digressives, l’autor al·ludeix sovint a la seua experiència com a lector. A Buenos Aires, quan era adolescent, va ser durant dos anys un dels lectors de Jorge Luis Borges. Manguel recorda que Borges l’interrompia de vegades durant la lectura i li feia uns comentaris que el captivaven més que els textos que li descobria: «tenía la sensación de ser el singular propietario de una edición cuidadosamente anotada, y preparada exclusivamente para mi uso».

Manguel planteja en un dels capítols inicials una qüestió prèvia: què és en realitat la lectura? Què passa en el nostre interior quan llegim? Llegir és un acte en què participen no sols la vista i la percepció, sinó també el judici i la memòria. L’acte de llegir combina reconeixement i coneixement, experiència i pràctica… No és un procés automàtic, sinó un procés de reconstrucció desconcertant i laberíntic, comú a tots els lectors i al mateix temps personal. El lector habitual, perquè ho és, no comprèn que la lectura representa un esforç penós per a amplis sectors de la població. I s’impacienta amb l’aversió de tanta gent per la lletra impresa. Però faria bé de dominar aquest sentiment d’indignació. Samuel Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, deia que llegir és un mètode incòmode i imperfecte d’aconseguir informació, i que ningú no llegiria si tingués res millor a fer. Mentrestant, continuem sense disposar d’una definició satisfactòria d’aquest procediment incòmode i imperfecte.

Rellegir

«Algú va escriure que llegir és rellegir. Em sembla que no, que són substancialment diferents una acció de l’altra i que totes dues tenen qualitats i condicions pròpies.» Així comença Sobre la relectura, una de les entrades dels Dietaris de Miquel Pairolí. Aquest «algú» sembla prou clar que es tracta de Joan Fuster, i el que «va escriure», un dels seus aforismes més coneguts: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Pairolí assenyala d’entrada en el seu assaig que entre els intel·lectuals la relectura té un gran prestigi, fins al punt que a partir d’una certa edat la majoria ja no solen dir que llegeixen, sinó que rellegeixen. Els fa vergonya reconèixer que han tardat tant a llegir Guerra i pau, la Divina Comèdia o qualsevol peça de Shakespeare. O, pitjor, que encara no han llegit cap d’aquestes obres il·lustres.

Per a Pairolí, el prestigi de la relectura no deixa de ser en la majoria dels casos una forma de coqueteria intel·lectual, o d’hipocresia. A més, està basada en un malentès, perquè en la majoria dels casos la relectura és, en realitat, una nova lectura. Tornar a llegir un llibre que havíem llegit fa molt de temps i que a penes recordàvem és com llegir-lo per primera vegada. I encara que el recordem bastant. El lector canvia, i acumula lectures amb els anys, que influeixen en les noves lectures i en les relectures, de manera que rellegir un llibre al cap d’un temps és llegir-ne un que és nou per a nosaltres. Potser això és una mica exagerat, però no deixa de tenir un punt de veritat. Una altra qüestió a tenir en compte és que, sovint, quan rellegim no tornem a llegir el llibre de cap a cap, sinó que anem directes a un fragment que ens interessa, o en fem una lectura a bots, fixant-nos només en aquells passatges que vam subratllar.

Em fan una entrevista

Salvador Montalvà m’ha fet una entrevista a partir d’un qüestionari que li vaig contestar per escrit. L’ha publicada en el seu blog, La LLIBREtat. Podeu llegir-la fent clic en el primer enllaç.

La decadència de la literatura

En una entrevista al digital Catorze, Ramon Sala, fundador de l’editorial Comanegra, declarava que, segons unes dades fetes públiques per Amazon, el 54% dels espanyols havien començat a escriure un llibre. Com més va més gent hi ha que escriu, o que vol escriure. Proporcionalment, el nombre d’escriptors ha augmentat més, molt més que no el de lectors. Els ordinadors faciliten molt les coses.

Ramon Sala afegia en aquesta entrevista que, si tenim en compte que més del quaranta per cent no n’ha llegit mai cap, se’n pot deduir que molta de la gent que escriu no ha llegit pràcticament res. Estan tan atrafegats, i tan entusiasmats, redactant obres mestres que no tenen temps de llegir. Sembla que no tenen tampoc massa ganes. Són com una mena d’enòlegs abstemis. Ingènuament, volen que els altres facen amb els seus llibres el que ells no fan amb els dels altres: llegir-los. Tot plegat ens aboca a imaginar, en una reducció a l’absurd, un món literari en què tothom escriurà i a penes llegirà res.

Aquestes paraules de Ramon Sala me n’han recordat unes altres que va escriure Flaubert en una carta a Louise Colet, de 15-16 de maig de 1852. Li deia que «una cosa que demostra, a parer meu, que l’art està completament oblidat, és la quantitat d’artistes que pul·lulen. Com més cantors hi ha en una església, més podem suposar que els parroquians no són devots». Fa gairebé dos segles, doncs, Flaubert ja trobava que hi havia massa artistes: massa escriptors, massa pintors, massa músics, massa actors, massa… Què diria de la saturació actual?

Per quedar-nos amb la consciència tranquil·la, o per quedar-nos tranquils i prou, podem denunciar aquestes paraules de Flaubert com una mostra d’elitisme descarat. Això, com tothom sap, és una cosa molt lletja. Per a Flaubert, a més, la generalització de la pràctica artística, l’augment de la gent que s’hi dedicava, implicava de manera automàtica una degeneració i una vulgarització, dos mots que per a ell devien ser pràcticament sinònims. En aquest augment de la producció literària i artística, Flaubert hi veia un símptoma de decadència. Com més cantors hi ha en una església…

De tota manera, atribuir la decadència de la literatura a l’augment del nombre d’escriptors no deixa de ser una contradicció o una paradoxa. No havíem quedat que com més serem més riurem? Sembla que no sempre. L’augment del material escrit i publicat pot tenir uns efectes semblants als de la inflació econòmica. Com més diners hi ha en circulació, menys valor tenen. La inflació editorial, juntament amb tirania de les novetats, que fa que els llibres es desplacen els uns als altres, té com a efecte no desitjat una desvalorització de la literatura.

Flaubert encara en tenia una altra per dir a la seua amiga. El 13 de juny del mateix any li va escriure que «la gent de lletres són unes putes que acaben per no gaudir més. Tracten l’art com aquestes els homes, li somriuen tant com poden, però no l’estimen gens». Aquestes paraules de Flaubert, per molt il·lustre que siga aquest senyor, les trobe enormement ofensives i d’una incorrecció política que tomba d’esquena. Estic tan indignat que no puc acabar de redactar aquesta entrada.

«Jardins secrets», de Ponç Puigdevall: un itinerari per la narrativa catalana actual

Com ja va fer amb Els convidats de pedra, el crític i novel·lista Ponç Puigdevall ha reunit ara en Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir una altra selecció de les ressenyes literàries que ha publicat a la premsa, des del 1991 fins ara, la majoria corregides i renovades. Només hi ha inclòs crítiques positives. El subtítol de Jardins secrets ja indica que els noranta-nou llibres ressenyats admeten la prova de la relectura: són uns llibres que val la pena rellegir, o llegir si no ho hem fet encara. Tots plegats inviten el lector a recórrer «un dels infinits itineraris que es poden traçar sobre el mapa de la narrativa catalana dels últims trenta anys».

En l’assaig introductori amb què ha encapçalat aquest llibre, Puigdevall hi exposa la seua concepció de la crítica literària i algunes consideracions de caràcter general sobre la narrativa de la literatura catalana actual. Prenent com a model d’una literatura digna d’aquest nom La imatge, de Josep Palàcios, «un escriptor secret i clandestí i artífex de les pàgines més audaces i belles que es poden llegir en l’actualitat», Puigdevall denuncia la «literatura de qualitat» (les cometes són seues), «una literatura que busca confondre’s amb la literatura a seques, que construeix simulacres cultes. És un tipus de llibre que pot passar per bo, però que estèticament no és mai interessant». El fet, constata, és que «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat, i fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho».

Puigdevall assenyala que «més enllà de la llum enlluernadora de l’obra de Josep Palàcios», el panorama de la narrativa actual en català es caracteritza per la gran varietat de propostes o de formes que s’ofereix al lector. Ningú, diu, posseeix el respecte de ser considerat un mestre o una autoritat per tothom. Ni Monzó, ni Cabré, ni Palol. No hi ha ningú que siga un punt de referència indiscutible. A hores d’ara no hi ha un Espriu ni una Rodoreda; encara menys, un Pla o un Fuster. La narrativa actual, potser per primera vegada en la literatura catalana contemporània, no va a remolc de cap escola, de cap moviment, de cap tendència: «els experiments conviuen amb el conservadorisme narratiu, de la mateixa manera que hi ha qui qüestiona els gèneres literaris mentre d’altres els segueixen al peu de la lletra». La varietat dels noranta-nou llibres ressenyats en Jardins secrets demostra aquesta asseveració.

«Clàssics revisitats», de Vicenç Pagès Jordà, o llegir contra l’acadèmia

Entre el 2009 i el 2018, Vicenç Pagès Jordà va publicar en la Revista de Girona cinquanta-sis articles sobre llibres en prosa d’autors nascuts, abans del 1920, en els límits geogràfics que cobria la revista. Aquests articles han estat recollits en el volum Clàssics revisitats, publicat per la Diputació de Girona. L’autor declara en la introducció que la seua intenció era esbrinar «fins a quin punt han envellit bé els autors “clàssics”. En altres paraules, ¿quin interès mantenen avui?» Ho ha fet deixant de banda l’enfocament acadèmic, que té «més en compte els períodes històrics que no pas la qualitat de cada obra». Per això, va basar cada article en un llibre concret de cada autor i va deixar de banda les anàlisis globals. Un altre factor, decisiu, en l’origen d’aquest llibre és el fet d’haver descobert que alguns dels escriptors canònics no li feien el pes i que l’atreien uns altres que no solen aparèixer en els manuals de literatura.

En l’article sobre la Història de la literatura catalana de Josep Comerma, llibre publicat el 1923, Pagès Jordà constata que «la manera d’entendre avui dia la literatura és majoritàriament deutora del materialisme dialèctic: en el relat que en resulta, cada autor és el símptoma d’un moviment, i cada moviment és la conseqüència dels canvis originats en la infraestructura econòmica. Potser per això els nostres estudiants vinculen més la paraula literatura als períodes històrics que no pas a uns determinats estils personals d’escriptura». Així, autors tan atractius i de tanta força com Eduard Girbal Jaume no apareixen en les nostres històries de la literatura. El volum VI de la Història de la literatura catalana que està publicant el Grup Enciclopèdia i l’Editorial Barcino, ni l’esmenta. No sabien on col·locar-lo. Cronològicament, Girbal Jaume pertany als moviments literaris tractats en aquest volum —modernisme, noucentisme i avantguardes—, però el fet és que no encaixa en cap dels tres. A més, ha estat reivindicat i tornat a posar en circulació des de fora del clos universitari. Raó de més per a ignorar-lo.

Què passa després de llegir un llibre?

En una carta a Louise Colet, de 20 de juny de 1853, Flaubert es preguntava quina era la causa de l’èxit prodigiós que tenien les novel·les de Dumas. Per a ell, aquest èxit s’explicava perquè per a llegir-les no cal tenir massa instrucció —no cal haver llegit molt abans— i perquè l’acció és divertida. Mentre les llegeix, el lector es distreu. Després, una vegada tancat el llibre, com que no en queda cap impressió i tot ha passat com aigua clara, on retourne à ses affaires.

Flaubert assenyalava que la mateixa cosa es podia dir de l’òpera còmica, de la pintura de gènere i de les Revues de la semaine, unes cròniques culturals i socials que signava un monsieur Eugène Guinot. Flaubert les llegia de tant en tant, supose que perquè li excitava els instints assassins. Aquell matí de 1853 n’havia llegit una sobre Suïssa en què havia descobert unes frases gairebé textuals a les que havia posat en boca d’Emma Bovary i Léon durant la primera conversa entre tots dos:

«—Jo trobo que no hi ha res tan admirable com una posta de sol —continuà ella—, però sobretot a la vora del mar.

—Ah!, m’encanta el mar! —va dir monsieur Léon.

—I a més —replicà madame Bovary—, no li sembla que l’esperit flota més lliurement en aquella extensió il·limitada, i que aquesta contemplació eleva l’ànima i et dóna idees d’infinit, d’ideal?

—És el mateix que passa amb els paisatges de muntanya —continuà Léon—. Tinc un cosí que va anar a Suïssa l’any passat, i em deia que un no es pot figurar la poesia dels llacs, l’encant de les cascades, l’efecte gegantí de les glaceres».

Encara que es feia l’indignat, Flaubert no podia dissimular el plaer morbós que li produïa l’espectacle de la bêtise: «Ô bêtise humaine, te connais-je donc? Il y a en effet si lontemps que je te contemple!» I concloïa sarcàstic que la mateixa gent que parla de la «poesia dels llacs» detesten tota aquesta poesia, tota mena de natura i tota mena de llac, excepte el seu orinal, que prenen per un oceà.

Com no s’ha d’escriure una crítica literària

Fa unes setmanes vaig publicar una nota en aquest blog (Com no s’ha d’escriure) sobre un llibre d’Antoine Albalat, Comme il ne faut pas écrire. La complete ara amb una altra sobre un capítol d’aquest llibre, en què Albalat repassa alguns dels defectes que detectava en la crítica literària del seu temps. Comença citant una frase de Vauvenargues, «criticar és molt fàcil i apreciar molt difícil», per remarcar, equànim, que la crítica veritable no consisteix a censurar i a excloure, sinó a sentir i a comprendre. Per a sentir una obra, diu, hi ha prou a llegir-la; però això no és prou per a comprendre-la bé, perquè la seua veritable significació és en un altre lloc: en la xarxa de relacions que estableix amb uns altres llibres. És per això que un crític ha d’haver llegit molt per a criticar un llibre amb un mínim de competència. Es tracta d’una obvietat, és clar, però ja se sap que les obvietats convé recordar-les de tant en tant. Albalat es dolia que la crítica literària del seu temps, en haver esdevingut «une sorte de profession à l'usage de tout le monde», havia patit una depreciació, de la qual era difícil recuperar-se.

Un retret que es fa sovint a la crítica literària, aleshores i ara, és que aquesta no sempre sap defugir la influència que exerceix l’amistat, i que tendeix a adoptar la forma de l’article complaent. És ben difícil evitar aquests inconvenients. Albalat afirma taxatiu que per a ser independent del tot caldria no tenir ambicions, ni relacions ni amics. Per tant, un crític no pot ser mai independent, excepte quan s’ocupa d’escriptors difunts, llargament difunts, i encara. Potser això és una manera exagerada de plantejar les coses. A favor de la crítica indulgent, o que ens pot semblar massa indulgent, se sol al·legar que sempre es pot dir alguna cosa bona d’un llibre mediocre. Es fa inevitable recordar el que va dir Plini el Vell: no hi ha llibre tan dolent que no siga de profit en alguna de les seues parts. Albalat atribueix aquesta sentència a Goethe, però no passa res. Goethe, en un moment o altre, ho va dir tot. I aporta una altra citació, en aquest cas de Bossuet, per a justificar una certa condescendència en la pràctica de la crítica literària: la indulgència també forma part de la justícia. En fi, Albalat, esperit eclèctic, propugnava un equilibri entre la crítica que consisteix a descobrir les qualitats d’una obra i la que només té com a objectiu assenyalar-ne els defectes. L’elogi es pot combinar, com qui no fa res, amb el blasme. El to d’un elogi pot ser una forma de reticència i hi ha maneres d’elogiar que només enganyen el qui elogien.

Ara, bé està ser bona persona, però sense passar-se’n. S’ha d’evitar sobretot de caure en la blanor o més bé en la indiferència de qui tot ho troba bé, cosa que és el pitjor defecte. Una vegada que un crític adquireix fama de bénisseur, ja no se la pot treure mai de damunt. A força de ser conciliador, el bénisseur, aquell per a qui tot és bell, el verd i el vermell, es desacredita, i quan declara que una obra és bona els altres conclouen de seguida que és dolenta. Més: cal fugir com de la pesta del vocabulari banal quan destaquem les qualitats d’un llibre. Es podria fer una llista ben llarga dels clixés que fan servir alguns: prosa acurada, personatges potents o d’alt voltatge, creativitat lingüística, la sensació de la temporada…

Els problemes no acaben aquí. Mal ser un crític moll i bénisseur, però mal també que la reputació d’un crític es fonamente en el seu mal caràcter. Encara que el mal humor pot donar al seu posseïdor una certa notorietat envejable, això no sol anar molt lluny. Albalat assegura que hom s’adona aviat que el crític malcarat i despòtic és un esperit sense lectura, que extreu les seues úniques idees del llibre que examina i que adopta una actitud de severitat com a forma de dissimular la seua nul·litat. Com els mals professors, que suspenen a tothom per a fer-se de respectar. Una altra qüestió és que a la gent li agrada sentir parlar malament dels altres. He comprovat que quan m’he permès alguna lleu impertinència a propòsit d’algun llibre, les visites al blog han augmentat de seguida. El poble vol sang.

Més perills: sempre serà més fàcil escriure una dissertació filosòfica sobre un llibre que no mostrar clarament en què consisteix el talent, la substància i els procediments d’un escriptor. Per a Albalat, la mania de jutjat un llibre des del punt de vista de les idees no pot produir i no produirà mai més que una crítica artificial i pedant. Alguns crítics es distingeixen dels seus col·legues per una mena de nul·litat que Albalat anomena la nul·litat de l’home mediocre amb estudis. Aquests crítics troben la manera d’escriure no sobre un llibre, sinó a propòsit d’un llibre. Parlen de tot, llevat del llibre que suposadament estan ressenyant, i com que no tenen la clau de la casa roden al voltant sense obrir-ne mal la porta. Compte, per tant, amb les digressions. Compte també a pontificar, que és propi de la inexperiència i de la joventut. Buf! Quantes prohibicions! Pontificar, i encara més si ho fem alçant el dit, dret com un ciri, dóna tant de gust!

Prou. En el contrapunt 16 de La literatura recordada vaig tractar més a fons algunes de les qüestions que planteja Albalat. Allí us remet.

Llegiu aquest article de Vicenç Pagès Jordà

Dissabte passat, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà va publicar a l’Ara un article que m’hauria agradat escriure. Però l’ha escrit ell, i molt millor del que jo hauria sabut. L’únic que puc fer, per tant, és recomanar-vos que el llegiu, si us interessa Gabriel Ferrater i la literatura catalana. No cal que el comente. En destaque només, si de cas, aquesta frase: «desconfio dels escriptors que parlen de tot excepte dels llibres que llegeixen».

Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Gràcies, Gabriel Ferrater. I per si falla l’enllaç o no us sap mal abandonar la serp blanca, aquí el teniu reproduït íntegrament:

Gràcies, Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater (1922-1972) no va anar a l’escola fins als deu anys. Abans es va dedicar, entre altres coses, a llegir de manera frenètica, ja que va tenir la sort de disposar d’una biblioteca familiar ben assortida. Va cursar part de l’educació secundària a França, on també va aprendre l’anglès i l’alemany. La combinació d’intel·ligència, esperit autodidacte i capacitat de treball el va convertir en un intel·lectual de gran personalitat, amb un criteri propi i el caràcter necessari per plasmar-lo en tot moment.

Una de les seves facetes és la de lector i crític. No és pas una combinació estranya en un autor, ans al contrari. Qualsevol persona que tingui la voluntat d’escriure, per força ha de dedicar temps a llegir el que altres han escrit, i a analitzar-ho d’una manera personal. Les opinions sobre un llibre són discutibles, és clar, però també poden resultar tremendament estimulants. En canvi, moltes històries de la literatura repeteixen els tòpics dels llibres anteriors. En aquests refregits no hi trobo reflexions que m’hagin interessat tant com les que fan els escriptors: Nabokov sobre Jane Austen, Virginia Woolf sobre Emily Brönte, Proust sobre Flaubert, Borges sobre Cervantes, Zadie Smith sobre E.M. Forster. A la seva conferència sobre Joaquim Ruyra, Gabriel Ferrater confessa que li costa comentar prosa narrativa perquè no n’ha escrit gaire. És natural: jo també em refio més dels arquitectes que parlen d’arquitectura que no pas dels runners que parlen de filosofia. Per contra, desconfio dels escriptors que parlen de tot excepte dels llibres que llegeixen.

Cinc cèntims de seixanta-set novel·les

L’editorial Blume té una col·lecció dedicada a la publicació de guies de butxaca sobre diverses disciplines artístiques, com ara Breve historia de la fotografía, Breve historia de la arquitectura, del cinema, de les dones artistes o de l’art modern i contemporani. Ara hi ha afegit un altre títol, Breve historia de la novela, de Henry Russell, que ens fa cinc cèntims d’aquest gènere literari. El llibre està dividit en quatre seccions: gèneres, novel·les, temes i tècniques. Cada una pot llegir-se de manera independent o en combinació amb les altres. En realitat, és un llibre per a consultar i per a fullejar, més que per a llegir de cap a cap.

El nucli està format per una selecció de seixanta-set novel·les de la literatura universal. A cada una se li dediquen dues pàgines, una de les quals reprodueix una fotografia de l’autor o de la primera edició de la novel·la. L’altra pàgina ofereix una sinopsi de l’argument i algun comentari, molt breu, d’alguna de les seues característiques. Per què seixanta-set novel·les? Doncs per la mateixa raó que n’haurien pogut ser seixanta-sis o seixanta-vuit. Perquè sí. No se’n parle més.

La majoria dels títols triats pertanyen a la literatura en llengua anglesa, cosa ben comprensible, sobretot si es té en compte que la versió original d’aquest llibre està escrita en anglès i adreçada, d’entrada, a un públic d’aquesta llengua. De les seixanta-set novel·les, trenta-sis estan escrites originalment en anglès. El segon lloc del rànquing l’ocupa la literatura francesa amb onze títols. No n’hi ha cap de Stendhal. No he pogut evitar el gest reflex de portar-me la mà a la pistola. M’he relaxat quan he comprovat que Russell inclou en la seua selecció un Maigret de Simenon. Ja tornem a ser amics. La resta de la tria inclou sis novel·les de la literatura alemanya, quatre de la literatura en espanyol (el Quixot, Cien años de soledad, El beso de la mujer araña, de Puig, i 2666, de Bolaño), tres novel·les de la literatura italiana, tres de la russa, dos de la japonesa, una de la noruega i una de l’àrab.

La lectura és un abisme

El 6 de juny de 1853, en una de les cartes que va escriure a Louise Colet mentre estava immers en la redacció de Madame Bovary, Flaubert li deia que li agradaria tenir més temps per a llegir. De seguida, però, hi afegia: «Mais la lecture est un gouffre; on n’en sort pas». Un gouffre, un abisme, del qual no es pot eixir, Flaubert no es referia a la lectura d’un llibre concret, que ens pot absorbir i enganxar de tal manera que no podem fer res més fins que l’acabem, sinó al fet que llegir un llibre porta a llegir-ne un altre o uns altres, i aquests uns altres encara. Un llibre, si és digne d’aquest nom, ens incita a llegir uns altres autors, a aprofundir el que acabem de llegir amb la lectura d’uns altres llibres. Com més llegim, la llista de lectures pendents es fa més llarga.

Per a la majoria de la població, és clar, la frase de Flaubert sobre la lectura que ens atrapa com si ens haguéssen precipitat en un abisme, com una activitat cada vegada més absorbent, deu resultar poc menys que incomprensible, o l’exageració típica d’un neuròtic. Alguns, en particular els escriptors analfabets, s’afanyaran a treure’n conclusions precipitades: no cal llegir, o només cal fer-ho en dosis homeopàtiques.

Per a un escriptor, no sempre és fàcil de trobar un equilibri entre lectura i escriptura. Pla i Fuster, sotmesos a l’esclavatge dels articles que havien de fabricar cada setmana per a viure, no sempre podien llegir tant com haurien volgut. Ni escriure els llibres que haurien volgut. Flaubert vivia d’unes rendes que li permetien ser escriptor amb més comoditat.

Tornant a la carta adreçada a Louise Colet, que també era escriptora. Flaubert li recomanava de llegir cada dia «quelque chose de bon», com una manera de contrarestar la seua tendència a guiar-se pel sentiment personal, cosa que ell trobava nefasta. Li remarcava que la lectura dels grans mestres produeix uns efectes que s’infiltren a poc a poc. El talent, com la vida, es transmet per infusió. Cal viure dins un medi noble i assimilar l’esprit de société dels mestres. Flaubert li contava que al llarg de la seua vida s’havia atipat de La Bruyère, dels contes de Voltaire —havia llegit el Candide més de vint vegades— i de Montaigne. No li agradaven ni li interessaven els autors de la seua època. Contra els primaris que prefereixen no llegir massa, perquè hi veuen una amenaça per a la seua «originalitat», objectava que ningú no és original en el sentit estricte del mot. Era partidari de llegir a fons els autors que són ben diferents del nostre temperament literari, perquè així no els podrem copiar. La Bruyère, que és molt sec, li havia resultat més útil que no Bossuet, l’estil del qual s’ajustava millor a la seua tendència com a escriptor. Potser, el millor és llegir estils i autors molt diferents. Sempre que valguen la pena, és clar. O, simplement, llegir molt. Les poques lectures poden ser perilloses en més d’un sentit.

En una altra carta a la seua amiga, de 13 de març de 1854, Flaubert hi tornava. Li retreia que no li parlava mai de les seues lectures, i li aconsellava de llegir sense descans llibres d’història i els clàssics. Contra l’excusa habitual de la falta de temps per a justificar la poca o la nul·la lectura, assenyalava que llegir és més útil que escriure, perquè és amb el que els altres han escrit que nosaltres escrivim. A més, per a un escriptor llegir és una manera d’agafar el to, com un tònic que ens permet de posar-nos en marxa. Flaubert deia que se sentia més tibant, més ple, després de llegir Montaigne. En millors condicions, per tant, per a escriure.

La lletra morta i alguns perills que amenacen els llibres

Es diu que un lector habitual pot llegir al llarg de la seua vida entre dos i tres mil llibres. Són molts o són pocs? Si pensem en la massa dels que s’han acumulat fins ara, i sobretot en el nombre dels que val la pena llegir, dos mil o tres mil són pocs. I la vida humana, massa breu. Com que no m’agrada dramatitzar, em dic, per consolar-me, que no fa falta llegir-ho tot. Ni tan sols cal llegir tant. De tota manera, la massa de llibres planteja un problema: l’embarras du choix. Cal triar, i triar-ne un vol dir descartar-ne un altre. Una certa ansietat es fa inevitable.

Hi ha un motiu, però, que ajuda a disminuir aquesta inquietud: molts dels llibres publicats ja no ens diuen res i amb el pas del temps s’han convertit en lletra morta. Molts, des del mateix moment de la seua publicació. Fent costat a la lletra morta, hi ha la lletra invisible o esborrada, la de les obres que passen desapercebudes, com si no s’haguessen escrit mai. O perquè no s’han conservat. Sòfocles va escriure més de cent tragèdies. Només ens n’han arribat set. Abans de la impremta, cada època havia de triar quines obres es copiaven i quines no. Des que es va difondre l’invent de Gutenberg, les possibilitats de reproducció i de preservació van augmentar considerablement, encara que el paper sempre ha estat molt sensible al foc i a l’aigua, a les rates i a altres bitxos, i al drapaire o la trituradora de paper. Gràcies a la impremta es podia copiar i guardar tot amb facilitat, però la massa conservada de llibres creixia cada vegada més, de manera que els llibres concrets quedaven perduts i oblidats enmig de les grans multituds de les biblioteques. Hi ha, és cert, els catàlegs per orientar-s’hi. Debades. Calen biblioteques per a albergar els catàlegs de les biblioteques, com un malson o un conte de Borges. De segur que entre la massa hipertrofiada de lletra impresa, aclaparadora i anònima, no tot ho és, de lletra morta. En la pràctica, com si ho fos.

A l’aigua, al foc i a les rates, Valéry hi afegia un altre element que amenaçava els llibres: el mateix contingut, que pot despertar la ira i l’anatema de l’ortodòxia. Molts llibres han patit la censura a causa del seu contingut i alguns, fins tot, han arribat a ser cremats per a més inri en la plaça pública. Els autors ja poden donar les gràcies si no els han cremat a ells també. En un altre sentit, menys heroic, el contingut d’un llibre pot ser el seu màxim enemic, sobretot quan és d’un avorriment que tomba d’esquena. Com va remarcar el doctor Johnson, «el tedi és el més fatal de tots els defectes; les negligències i els errors són ocasionals, però el tedi ho impregna tot; hi ha defectes que, una vegada censurats, s’obliden, però el poder de l’avorriment es propaga per ell mateix. El qui està avorrit la primera hora, encara ho està més la segona; com cossos forçats a moure’s en contra de la seua tendència, avancen cada vegada més lentament a través de cada interval successiu de l’espai». I rematava: «per desgràcia, un autor és l’últim que s’adona d’aquest defecte perniciós. Poques vegades ens cansem de nosaltres mateixos».

Un altre motiu per a disminuir l’ansietat de no poder llegir-ho tot o, com a mínim, de no poder llegir tot el que val la pena: quan llegim un llibre, n’estem llegint de fet molts altres. Darrere de cada un n’hi ha implícits o explícits —citats— molts altres llibres. Durant l’edat mitjana això es feia de manera més descarada: com que el llibre era un objecte car i escàs, l’escriptor procurava encabir en la seua obra tot el que podia dels altres llibres. I copiava sense manies. Copiar era considerat en aquell temps un acte de caritat envers el proïsme lector. Molts llibres d’aquella època eren en realitat una mena de collages d’altres llibres, com s’entreté a demostrar la crítica hidràulica. El plagi és una invenció moderna.

Quan tot això queda dit, s’ha d’advertir que aquesta ansietat o com vulgueu dir-ne davant la massa de lletra impresa només afecta una minoria ínfima de la població, una mica neuròtica. És una minoria fins i tot dins del que s’anomena la gent de lletres. Cada vegada són més nombrosos els escriptors analfabets, que s’esforcen a llegir el mínim o no gens a fi de no pervertir la seua originalitat primigènia.

Sobre la literatura catalana actual al País Valencià (a propòsit d’uns articles)

Fa ja dues setmanes Josep Conill va publicar en Nosaltres La Veu un article, Literatura i impostura, en què exposava una crítica molt dura de la literatura catalana al País Valencià. El mateix dia i en el mateix lloc, Manel Rodríguez-Castelló en publicava un altre, La Fira (un afer personal), que coincidia en bona part amb algunes de les conclusions a què arribava Josep Conill en el seu.

Com era d’esperar, la reacció davant d’aquests articles ha estat el silenci. Ningú no s’ha sentit al·ludit directament, reacció humana ben comprensible. Ningú no ha sentit tampoc la necessitat de discutir amb els seus autors, d’objectar-los res, d’estirar algun punt de les seues observacions. Aquest mateix silenci, però, és un símptoma dels mals denunciats per Conill i Rodríguez-Castelló. Cal advertir que alguns dels problemes que posen en relleu no són privatius de la literatura catalana, i més encara de la produïda al País Valencià. Afecten a totes les literatures en major o menor grau. En el cas de la catalana prenen un caràcter més agut i són més visibles, perquè falla el que hauria de ser el seu públic natural.

Manel Rodríguez-Castelló detectava entre el gremi literari «una estranya barreja de victimisme i triomfalisme (que bons que som i que poc que ens lligen, que bé que editem i que poc que venem, quina política cultural més ben parida i quant que creix la burrera!)» i s’estranyava «que hi haja tants autors en un país tan empobrit com el nostre obligats a repartir-se un pastís tan escàs». En proporció, sembla que hi ha més autors que lectors. Potser arribarà el dia que el públic lector estarà format gairebé exclusivament per escriptors que es llegeixen entre ells. En la poesia això ja passa en bona part. Però fins i tot els autors fallen com a lectors. Alguns escriptors i aspirants a escriptor estan tan entusiasmats redactant obres mestres que no tenen temps ni de llegir el diari.

L’article de Josep Conill, Literatura i impostura, és molt dens i té el punt feble, que ell mateix reconeix, d’exposar un balanç de la literatura catalana al País Valencià de manera general, sense entrar en detalls. Sense dir noms, vaja, igual que Rodríguez-Castelló. Com a mínim, amb independència de la justícia del seu enfocament, s’ha de reconèixer que s’ha atrevit a encarar-se amb una realitat incòmoda i a plantejar en veu alta algunes qüestions que li poden fer perdre més d’una amistat o com vulgueu dir-ne.

Consultar o llegir diccionaris i enciclopèdies

De tant en tant, se sent algú remarcar amb satisfacció que el llibre electrònic no ha desplaçat el llibre en paper, tal com vaticinaven les profecies apocalíptiques. És cert. Només que això no és tota la veritat. S’oblida que el format electrònic ha substituït del tot el paper en un determinat tipus de llibres ben importants, com ara diccionaris i enciclopèdies. També ha eliminat, o gairebé, el format tradicional de la premsa periòdica. Ja no recorde l’última vegada que vaig comprar un diari en paper. Abans, fa anys, cada dia en comprava un. Dos, el cap de setmana.

A la meua biblioteca tinc molts diccionaris en paper, en català i en anglès sobretot, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Ara només els consulte en la versió online. Mentre escric —sempre escric en l’ordinador, des dels primers esborranys fins a la versió definitiva—, he de consultar diccionaris i enciclopèdies. Alçar-me de la cadira per agafar un volum, o allargar el braç per consultar el que tinc damunt de la taula, em sembla un procediment fatigós i arcaic. A més, amb el volum a la mà he de fer servir l’ordre alfabètic per trobar el que m’interessa. L’algoritme esotèric del cercador em proporciona el que vull directament.

Entre els diccionaris de català que més consulte hi ha l’Alcover-Moll, i també els de sinònims d’Albert Jané, el de Manuel Franquesa o el de softcatalà. Una característica molt útil de la versió online d’aquests diccionaris és que estan enllaçats: així, des de l’entrada que consulte en l’Alcover-Moll puc enllaçar a la informació sobre el mot que proporcionen el diccionari de l’IEC, el de sinònims d’Albert Jané, el TERMCAT, el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Aquests dos últims, molt útils, només es poden consultar en versió electrònica. Un altre repertori lèxic que val la pena esmentar és el Diccionari de sinònims de frases fetes. I la Gran Enciclopèdia Catalana, que també es pot consultar online de manera gratuïta, juntament amb tots els diccionaris i obres temàtiques editats pel Grup Enciclopèdia. Com que mai no en tenim prou, hem de lamentar que no disposem encara de la versió online del Gran diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo ni de la del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Ja arribaran. En paper o en pantalla, no ens podem queixar pas per falta de recursos a l’hora d’escriure en català.

Quan estic llegint, estirat al llit o al sofà, el mateix. Deixar el llibre que tinc entre mans i agafar un diccionari gruixut, sense perdre la posició horitzontal, em suposa un esforç excessiu. Per això, consulte el que em fa falta en el mòbil. La llei del mínim esforç és tan ineluctable com la de la gravitació, que em manté còmodament tombat.

Ars longa, vita brevis

La vida és breu e l’art se mostra llonga. Així traduïa Ausiàs March en un dels seus versos el vell apotegma llatí: Ars longa, vita brevis. El seu sentit desolat al·ludeix a una característica fonamental de la vida humana: aprenem a viure quan estem a punt d’anar-se’n. Una vegada deixat enrere el desfici de la joventut i les perplexitats de la «maduresa», arriba el moment en què, finalment, trobem el nostre lloc i més o menys ens acomodem. Però ja no queda gaire temps, o el que ens queda sabem que ens abocarà, si no s’interromp abans, a una decrepitud progressivament incapacitant. La vida és massa breu per a aprendre a viure tal com la vida es mereix. Tot això, és clar, parlant en general. N’hi ha que naixen ensenyats. L’ars, per a ells, llarga o curta, no es planteja per a res.

Com la majoria de les màximes, taxatives i d’estructura sospitosament simètrica, aquesta també es pot girar com un mitjó. Ho va fer Carles Riba en un text de … Més els poemes, en què escrivia: «Res d’afició. Detesto el diletantisme en art. No basta tota una vida perquè l’artista, practicant-se en els recursos del seu ofici, arribi a emprar-los amb aquella llibertat sobirana, amb aquella independència, generositat i desimboltura que admirem en certs grans artistes que de la maduresa van cap a la vellesa. L’aforisme d’Hipòcrates continua essent vàlid: “L’art és llarg, la vida és breu”. També ho és, en un altre sentit, si s’inverteix: “L’art és breu, la vida és llarga”, és a dir, la vida és rica, fins a desbordar l’art; l’art necessita i demana tot la vida i no la pot omplir». Per a Riba, la riquesa infinita de la vida desbordava l’art. El poeta no pot copsar-ne sinó aspectes molt parcials, entre altres raons perquè la pròpia vida no és viscuda en la seua totalitat per ningú, si més no d’una manera conscient.

M’he autoconcedit un premi

Anit, després de sopar, al llit, vaig acabar de llegir El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós. Tot seguit vaig apagar el llum —no recorde quina hora era— i em vaig adormir. Aquest matí m’he despertat abans de les sis, però encara tenia son, i el cap m’anava amunt i avall dels incidents, personatges i escenes de la novel·la de Queirós, sense poder-ho evitar, d’una manera obsessiva, com si estigués somiant. Potser sí que somiava a estones curtes, i se’m feia difícil distingir somni i vigília. Passades les set, m’he alçat, una mica fatigat. Aquesta novel·la de Queirós és de la mateixa època que El cosí Basílio. Totes dues tenen un aire de família, especular, com si fossen dues variacions d’un mateix motiu central. M’agradaria escriure un assaig comparant-les. Més endavant, més endavant potser. El crim de mossèn Amaro també m’ha agradat molt, però aquesta nit m’ha atabalat massa en somnis. Millor deixar que la novel·la repose, i de pas descanse jo també. Les lectures, com les paelles, s’han de deixar reposar una mica abans d’assimilar-les del tot.

La lectura d’aquesta novel·la ha estat un premi que m’he concedit a mi mateix per haver enllestit un treball que m’havien encarregat —un text sobre Fuster. Això i la correcció de les galerades del Diari 1965-1977 de Josep Iborra —gairebé mil pàgines— a penes m’han deixat temps per a llegir res durant el mes d’agost. Supose que a partir d’ara recuperaré el ritme de lectures habituals. I ara, a què li clavaré queixalada? Despús-ahir em va arribar l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando, que m’ha enviat Vicent Alonso. Està editada per la Institució Alfons el Magnànim en un volum molt bonic de la Biblioteca d’Autors Valencians, en paper bíblia. Vicent Alonso s’ha encarregat de l’edició i la introducció. Es tracta d’una novetat editorial molt important, que ja comentaré en aquest blog després de llegir-la.

Consulte la meua llibreteta. A més del volum de Martínez Ferrando, tinc pendents la recent traducció al català de Peer Gynt, d’Ibsen, el Discurs preliminar de l’Enciclopèdia, de D’Alembert, una tria dels diaris de Thomas Mann i una altra dels de Tolstoi, el Diccionari filosòfic de Voltaire… En una altra pàgina hi trobe el recordatori de les paraules majors: la correspondència de Flaubert, els llibres de viatge de Stendhal, The Principles of Psychology de William James, The Anatomy of Melancholy… Pensant-ho bé, em concediré per unanimitat un altre premi i em llegiré primer de tot un Simenon.

Les meues recomanacions en Bookshop

Cada vegada més lectors compren els seus llibres per Internet. Per comoditat, per rapidesa, per la facilitat de cerca i, sobretot, per la disponibilitat més gran de llibres. Molt sovint, massa sovint, en una llibreria no tenen l’exemplar que ens interessa. Naturalment, el podem encomanar i al cap d’un temps, que de vegades s’allarga, arriba a la llibreria. El que passa és que aquesta gestió que el llibreter du a terme amablement també la podem fer nosaltres mateixos des de casa. Al mateix temps, ens sap mal prescindir de les llibreries tradicionals. No tot ha de ser bars de copes! I sempre fa gust entrar en una llibreria. Sempre hi trobes algun llibre que no cercaves, que ni tan sols sabies que existia. En fi, hi pots trobar també un o altre amb qui xerrar una estona. Més arguments: comprar els llibres en Amazon planteja certs problemes de consciència —de mala consciència—, perquè Amazon pot contribuir a la destrucció de la xarxa de llibreries independents, i perquè la seua situació de predomini li permet imposar condicions abusives als diversos elements de la cadena del llibre. Etc. Si més no, això diuen.

El que està clar, o hauria d’estar-ho, és que a hores d’ara els llibres no es poden vendre com si Internet no existís. (Aquest és, en el fons, el somni no confessat de la majoria d’editorials, llibreries i distribuïdors. Tan bé que estàvem!) Sorprèn, per tant, que s’haja muntat una plataforma de venda de llibres online alternativa a Amazon, que hi puga competir amb èxit, i que siga un complement de la venda en la llibreria física. S’ha fet algun intent en aquest sentit, com ara Libelista. Des de fa poc temps, s’ha llançat una altra plataforma que d’entrada té bona pinta: Bookshop.org.

Impulsada per llibreries i editors independents, Bookshop ofereix al lector una forma ràpida de comprar llibres per rebre’ls a casa, amb l’eficàcia de les grans plataformes (enviament en 24 hores, sense despeses d’enviament i amb un 5% de descompte). Des del punt de vista del lector, Bookshop funciona com qualsevol altra pàgina online. Després de donar-se d’alta, pot començar a comprar i a afegir llibres al carret. La diferència és que Bookshop li demanarà que trie una llibreria, qualsevol de les que formen part de la plataforma a Espanya. El 25% del marge de cada compra anirà a la llibreria seleccionada sense que el llibreter haja de fer res. Bookshop s’encarrega de tot el procés d’enviament. Una altra possibilitat és que el lector no trie cap llibreria. En aquest cas el 25% de cada compra anirà a un fons comú que es reparteix regularment entre totes les llibreries de la plataforma. A diferència del que ocorre amb Amazon, en Bookshop les llibreries independents no perden clients. Bookshop actua com el seu agent de vendes i en comparteix les dades. A més, cada llibreria disposa de la seua pròpia pàgina en la plataforma, des de la qual pot fer recomanacions.

Algun però. En principi, Bookshop pot enviar de manera immediata tots els llibres que estan en circulació en les llibreries, però he observat que algunes vegades ens avisa que no tenen disponible alguns dels títols que consten en la seua base de dades. Sembla, per tant, que un dels principals problemes de les llibreries, el poc llibre de fons que tenen, o una oferta centrada gairebé exclusivament en les novetats més recents, i no en totes, es reprodueix en Bookshop. A més, no hi ha prou a compartir les dades de les llibreries, si aquestes dades no se sincronitzen i s’actualitzen amb regularitat. En fi, donem un marge de confiança i a veure si milloren aquesta qüestió, que és fonamental.

I ara, amb el vostre permís, entre jo. Bookshop té un programa d’afiliats destinat a autors i publicacions especialitzades. Per mitjà d’aquest programa els afiliats poden obrir el seu propi espai en Bookshop, des del qual poden recomanar llibres, els seus i els d’altres autors. Cada venda des d’aquesta pàgina reporta a l’afiliat un 10% del preu, mentre que l’altre 10% va destinat al fons comú de les llibreries. M’ha fet gràcia provar i he obert un espai: La serp blanca Bookshop.org. L’he organitzat, de moment, en tres seccions: Les recomanacions d’Enric Iborra, en què presente una tria de llibres, que aniré renovant de tant en tant. Cada títol recomanat l’acompanye amb una anotació crítica molt breu, d’una frase o dues. Les altres dues seccions estan dedicades als llibres del meu pare i als meus: Els llibres de Josep Iborra i Els llibres d’Enric Iborra. En la columna de la dreta del meu blog he inserit un bàner perquè pugueu accedir amb comoditat al meu espai en Bookshop.

Per a més informació, molt ben explicada i analitzada, podeu llegir l’article que ha publicat en el seu blog Bernat Ruiz Domènech: Bookshop.org, porque la digitalización no és opcional.

Què estic llegint, què voldria llegir

Sempre que arriba l’estiu, em faig el propòsit de llegir alguns d’aquells llibres grossos que tinc pendents de lectura des de fa tant de temps. Per a aquest estiu m’havia anotat The Anatomy of Melancholy, de Robert Burton, el Montaigne anglès, l’únic llibre que feia alçar-se d’hora el doctor Johnson. També, la correspondència de Flaubert, en l’edició de tres volums de La Pléiade, unes tres mil pàgines. I The Principles of Psichology, de William James. Aracil deia que era l’únic llibre de psicologia que valia la pena. I alguna novel·la com ara El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós, o algun Faulkner… O els assaigs de Huxley. També m’agradaria tornar a llegir l’Ulisses en la nova traducció al català de Carles Llorach-Freixes. Són tots, és clar, grans llibres i, al mateix temps, llibres grossos, de moltes pàgines. Demanen una inversió important de temps i d’atenció.

Aquesta llista de bons propòsits sempre s’entrebanca per un motiu o altre. Diguem-ne que això forma part de la tradició. Així, ahir vaig rebre un encàrrec editorial, que vaig acceptar amb molt de gust, però que he de tenir enllestit al setembre. Per a dur-lo a terme hauré de rellegir alguns llibres, que passen per davant dels que havia anotat en la llista. Però siguem sincers. És a dir, diguem-ho tot: abans d’aquest encàrrec m’he distret amb la lectura d’altres llibres, que postergaven els de la llista un dia sí i l’altre també. Com sempre, hi ha excusa: la lectura d’alguns llibres em porta a llegir-ne uns altres, que passen per davant de qualsevol propòsit inicial. És el que m’ha passat amb Style. The art of writing well, de F.L. Lucas. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest autor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols: The search for good sense i The decline and fall of the romantic ideal. Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir-me de seguida el primer, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la seua biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig de Lucas m’ha fet venir ganes de llegir-lo també. Lucas en recomana la novel·la El vicari de Wakefield, que està traduïda al català per Carles Llorach-Freixes en Adesiara, i Citizen of the World, un recull d’assaigs.