No hi ha com viatjar per a la salut

En l’entrada anterior vaig al·ludir a la sífilis que va agafar Flaubert durant el viatge a l’Orient. S’ha convertit gairebé en un lloc comú de la bibliografia sobre aquest escriptor atribuir l’origen de la infecció a Kuchuk-Hanem, famosa ballarina i cortesana egípcia, a qui Flaubert va visitar dues vegades. El relat que en va fer en una carta al seu amic Louis Bouilhet és justament cèlebre. També apareix en el Voyage a l’Orient. Louise Colet va demanar a Flaubert, al cap de poc de la seua tornada, que li deixés llegir els quaderns manuscrits amb les notes que havia pres durant el viatge. Ell s’hi va resistir tot el que va poder. Però Louise Colet era insistent. Els va llegir. D’entrada, es va disgustar en comprovar que el seu nom no hi apareixia ni una sola vegada. Flaubert li va assegurar que havia pensat sovint en ella, només que no ho havia posat per escrit. Quan va arribar a l’episodi de Kuchuk-Hanem, el disgust i la decepció van deixar pas a l’enfuriment nu i pelat. Les excuses que li va donar Flaubert, com sol passar en aquests casos, encara ho van empitjorar més.

Tornem a la sífilis. La correspondència de Flaubert sembla que exculpa la prostituta egípcia de la malaltia que l’escriptor es va encomanar a l’Orient. Exculpar, és clar, és només una manera de parlar. D’altra banda, no té gaire interès si s’havia contagiat amb Kuchuk-Hanem o no. O potser sí, des del punt de vista literari, en la imatge que ens ha quedat d’aquell episodi. Però soyons exacts. La veritat mereix un respecte. En una carta a Bouilhet, des de Constantinoble, de 14 de novembre de 1850, sis mesos després de l’última trobada amb Kuchuk-Hanem, Flaubert contava que mentre era a Rodes li havien eixit al piu set xancres, o ulceracions, símptomes inicials de la sífilis, que havien acabat per juntar-se en dos i finalment en un. Esperava que dins de dos o tres dies la cicatriu quedaria tancada i ja estaria curat. Això creia o volia creure. Es lamentava que cada matí i cada nit havia d’embenar «mon malhereux vit». També deia a Bouilhet que sospitava on havia agafat aquell mal lleig: «Je soupçonne une Maronite de m’avoir fait ce cadeau, mais c’est peut-être une petite Turque. Est-ce la Turque ou la Chrétienne, qui des deux? problème? pensée!! voilà un des côtés de la question d’Orient que ne soupçonne pas La Revue des Deux-Mondes». Li feia saber, a més, que Maxime i el criat que els acompanyava també havien agafat la sífilis. Maxime, la que feia tres. No paraven. Comentari de Flaubert: «Rien n’est pour la santé comme les voyages».

La cavalcada de Flaubert per la neu

El 12 de setembre de 1849, després de sis mesos de preparatius, Flaubert va partir de París amb el seu amic Maxime Du Camp per emprendre un viatge que els va dur a Egipte, Palestina, Síria, el Líban, Xipre, Rodes, l’Àsia Menor, Constantinoble, Grècia i Itàlia. Du Camp va donar-lo per acabat en arribar a Roma. Flaubert, que es va retrobar allí amb la seua mare, el va continuar amb ella fins a Venècia, on van arribar al juny del 1851. D’allí van tornar a casa, a Croisset. El viatge de Flaubert a l’Orient havia durat un any i mig. En un principi, l’itinerari previst pels dos amics incloïa també l’Armènia i Pèrsia, però al final aquests dos països en van quedar fora, entre altres raons per no fer patir més del compte la senyora Flaubert.

El seu fill ens en va deixar dos testimonis literaris: el Voyage en Orient, recull de les notes que va prendre durant el viatge, i el relat que podem llegir en la correspondència, molt més vívid, estimulat pel fet d’adreçar-se a interlocutors concrets. M’ha cridat l’atenció, entre molts altres, un episodi que transcorre enmig d’un paisatge nevat. El 15 de desembre de 1850 Flaubert va escriure a sa mare des de Constantinoble. Li feia saber que havia fet amistat amb un comte Kosielski, un gran senyor polonès, «homme charmant et de bonne compagnie», cap de l’emigració polonesa i hongaresa que havia estat acollida per l’Imperi Otomà.

Un matí, va acompanyar Kosielski a visitar una colònia polonesa a l’altre costat del Bòsfor. Van fer quinze llegües cavalcant per la neu que cobria els camps deserts. El terreny, deia, ondulava com ones monstruoses. La blancor monòtona del paisatge nevat era esquinçada de tant en tant per petits roures escarransits o per brugueres. Un sol pàl·lid lluïa sobre aquesta extensió. Feia molt de fred, però el moviment dels cavalls els feia suar. El comte Kosielski s’exclamava: «Oh! il me semble que c’est la Pologne». A Flaubert, en canvi, aquell paisatge li feia pensar en grans viatges per l’Àsia central, en la Tartària, en el Tibet, en tot el vague país de les pells i de les ciutats amb cúpules d’estany.

El meu cul us contempla

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tots. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Estava convençut que la majoria dels seus contemporanis no eren més que una colla d’imbècils i de canalles. Per això sostenia que «le seul moyen de vivre en paix, c’est de se placer tout d’un bond au-dessus de l’humanité entière». Ell mateix es comparava sovint a un ós. A més, podia viure com un ós, reclòs a Croisset, refent sense descans una frase que se li resistia. Tenia unes rendes. Unes rendes modestes, cert, però positives i puntuals.

Per la mateixa regla de tres, desconfiava d'allò que se'n diu la glòria literària. Al seu amic, l’escriptor Maxime Du Camp, que a diferència de Flaubert va gaudir d’un ampli reconeixement en vida, i que l’animava a obrir-se pas en el món de les lletres, li va dir que els llorers que s’aconseguien a París estaven una mica coberts de merda. Supose que Du Camp va pensar de seguida en la faula d’Isop: quan la guineu no pot abastar els raïms, diu que són verds. Avui només recordem Du Camp perquè va ser amic de Flaubert. Si des de l’eternitat ens dóna una ullada, el pobre no se’n sabrà avenir, les mans al cap.

Com en tantes altres coses, Flaubert es va creure obligat a instruir Louise Colet. En una de les moltes cartes que li va escriure li remarcava que només hem d’enfadar-nos de les bestieses i els insults que el proïsme ens infligeix a la cara. Feu-me a l’esquena totes les ganyotes que voldreu, deia: el meu cul us contempla.

El meu cul us contempla! No hi ha dubte que el menyspreu li aguditzava l’eloqüència.

La lectura és un abisme

El 6 de juny de 1853, en una de les cartes que va escriure a Louise Colet mentre estava immers en la redacció de Madame Bovary, Flaubert li deia que li agradaria tenir més temps per a llegir. De seguida, però, hi afegia: «Mais la lecture est un gouffre; on n’en sort pas». Un gouffre, un abisme, del qual no es pot eixir, Flaubert no es referia a la lectura d’un llibre concret, que ens pot absorbir i enganxar de tal manera que no podem fer res més fins que l’acabem, sinó al fet que llegir un llibre porta a llegir-ne un altre o uns altres, i aquests uns altres encara. Un llibre, si és digne d’aquest nom, ens incita a llegir uns altres autors, a aprofundir el que acabem de llegir amb la lectura d’uns altres llibres. Com més llegim, la llista de lectures pendents es fa més llarga.

Per a la majoria de la població, és clar, la frase de Flaubert sobre la lectura que ens atrapa com si ens haguéssen precipitat en un abisme, com una activitat cada vegada més absorbent, deu resultar poc menys que incomprensible, o l’exageració típica d’un neuròtic. Alguns, en particular els escriptors analfabets, s’afanyaran a treure’n conclusions precipitades: no cal llegir, o només cal fer-ho en dosis homeopàtiques.

Per a un escriptor, no sempre és fàcil de trobar un equilibri entre lectura i escriptura. Pla i Fuster, sotmesos a l’esclavatge dels articles que havien de fabricar cada setmana per a viure, no sempre podien llegir tant com haurien volgut. Ni escriure els llibres que haurien volgut. Flaubert vivia d’unes rendes que li permetien ser escriptor amb més comoditat.

Tornant a la carta adreçada a Louise Colet, que també era escriptora. Flaubert li recomanava de llegir cada dia «quelque chose de bon», com una manera de contrarestar la seua tendència a guiar-se pel sentiment personal, cosa que ell trobava nefasta. Li remarcava que la lectura dels grans mestres produeix uns efectes que s’infiltren a poc a poc. El talent, com la vida, es transmet per infusió. Cal viure dins un medi noble i assimilar l’esprit de société dels mestres. Flaubert li contava que al llarg de la seua vida s’havia atipat de La Bruyère, dels contes de Voltaire —havia llegit el Candide més de vint vegades— i de Montaigne. No li agradaven ni li interessaven els autors de la seua època. Contra els primaris que prefereixen no llegir massa, perquè hi veuen una amenaça per a la seua «originalitat», objectava que ningú no és original en el sentit estricte del mot. Era partidari de llegir a fons els autors que són ben diferents del nostre temperament literari, perquè així no els podrem copiar. La Bruyère, que és molt sec, li havia resultat més útil que no Bossuet, l’estil del qual s’ajustava millor a la seua tendència com a escriptor. Potser, el millor és llegir estils i autors molt diferents. Sempre que valguen la pena, és clar. O, simplement, llegir molt. Les poques lectures poden ser perilloses en més d’un sentit.

En una altra carta a la seua amiga, de 13 de març de 1854, Flaubert hi tornava. Li retreia que no li parlava mai de les seues lectures, i li aconsellava de llegir sense descans llibres d’història i els clàssics. Contra l’excusa habitual de la falta de temps per a justificar la poca o la nul·la lectura, assenyalava que llegir és més útil que escriure, perquè és amb el que els altres han escrit que nosaltres escrivim. A més, per a un escriptor llegir és una manera d’agafar el to, com un tònic que ens permet de posar-nos en marxa. Flaubert deia que se sentia més tibant, més ple, després de llegir Montaigne. En millors condicions, per tant, per a escriure.

Llegint la correspondència de Flaubert

Continue llegint la correspondència de Flaubert, combinant-la o alternant-la amb altres llibres. Lectura obsessiva, obsessionant. D’una carta a una altra, la tensió i l’interès no decauen mai. Amb prou feines n’hi ha unes poques que només tenen valor documental o un caràcter purament formulari. Fa dues setmanes que he acabat el segon volum de l’edició de La Pléiade. Me’n queden tres. Però abans de continuar endavant he de repassar-lo i prendre’n notes. I atendre alguns compromisos —altres llibres— que no poden esperar.

Jean Bruneau, editor d’aquesta correspondència en La Pléiade, assenyalava amb raó que és «l’une des plus belles de notre littérature» i la millor via d’accés per a comprendre l’obra i la personalitat de Flaubert. Poques vegades tenim l’oportunitat de contemplar amb tant de detall el procés de creació d’un escriptor des de dins, les seues lectures, la seua concepció de la literatura, la vida que feia cada dia… També, la sensació de penetrar en el seu cercle íntim: Maxime Du Camp, Louis Bouilhet, Louise Colet, George Sand, la neboda Caroline… Flaubert era d’una franquesa enorme a l’hora de jutjar la seua època i els seus contemporanis, el que escrivien els seus amics o la pròpia vida sexual. Sembla que Louise Colet va considerar de vegades que aquesta sinceritat no era més que brutalitat i insensibilitat.

Julen Barnes ha escrit que aquells a qui les novel·les de Flaubert semblen massa perfectes, o massa treballades, es deixen portar per l’estil directe, per l’exuberància, per la vivacitat, per la facultat d’argumentació i la intel·ligència desbocada de la seua correspondència. Gide deia que durant cinc anys la correspondència de Flaubert li havia reemplaçat la Bíblia com a llibre de capçalera, i que era el seu «réservoir d’énergie».

Les cartes adreçades a Louise Colet són les que contenen els passatges més significatius sobre la vida i l’art de Flaubert, abans de les síntesis més tardanes que es poden llegir en les que va adreçar a Georges Sand. S’havien conegut i iniciat una relació com a amants el 1846, però van trencar el 1848, poc abans que Flaubert emprengués el seu viatge a Orient amb Maxime Du Camp. A la tornada es van reconciliar al cap de poc. En les cartes de Flaubert a Louise durant els anys 1851-1854 —li n’escrivia dues a la setmana com a mínim i de vegades quatre— es pot resseguir pas a pas el procés d’elaboració de Madame Bovary. La correspondència entre tots dos es va aturar l'abril del 1854, a causa del seu trencament definitiu. Jean Bruneau es dolia que Flaubert no hagués tingut una amant tan intel·ligent i tan lleial quan va escriure les altres novel·les.

Les cartes de Louise a Flaubert no s’han conservat. Les va cremar la neboda Caroline, perquè li va semblar que contenien «massa horrors». No falla. La preocupació dels hereus literaris pel bon nom dels seus parents escriptors sol comportar efectes nefastos per a la literatura. Jean Bruneau ha compensat en la seua edició aquesta pèrdua amb apèndixs que reprodueixen diversos documents de Louise Colet, com ara fragments del seu diari o cartes seues a altres corresponsals en què al·ludia a Flaubert.

En l’assaig que va publicar el 1975 sobre Madame Bovary —La orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)—, Mario Vargas Llosa hi va assenyalar que la correspondència amb Louise Colet «tiene un interés comparable al de las mejores novelas de F1aubert. Son, de un lado, cartas de una extraordinaria riqueza literaria y anecdótica: escritas a vuela pluma, contienen las opiniones políticas, artísticas y sociales de Flaubert, sus juicios y prejuicios sobre la gente que iba conociendo o recordando, los altibajos emocionales que el trabajo le producía. De otro, y es lo más importante, desarrollan su teoría de la novela, que se fue estructurando en esos años en función del libro que nacía, como resultado paulatino de la praxis creativa. Se trata de una historia mucho más fidedigna que la que podría constituir un diario de Madame Bovary, si Flaubert lo hubiera llevado, porque en estas cartas no existió la menor premeditación literaria, sino la espontaneidad y la libertad más totales. Flaubert no sólo ignoraba que esas cartas serían leídas por alguien más que su destinatario, sino, también, que en ellas hacía la historia de su novela y esbozaba la más revolucionaria teoría literaria de su siglo».

Flaubert i els imbècils

Una de les lectures importants que he començat aquesta tardor és la Correspondència de Flaubert. Dic que he començat, perquè es tracta d’una obra molt extensa, editada en cinc volums de La Pléiade, més de cinc mil pàgines, que vaig alternant amb altres llibres que reclamen els seus drets. De moment, he acabat el primer volum, que abraça el període de gener del 1830 a juny del 1851.

Un motiu que apareix ben aviat en aquestes pàgines és l’aversió de Flaubert per la bêtise: per la bestiesa, estupidesa, idiotesa, imbecil·litat… Flaubert estava convençut que li havia tocat viure en un temps especialment tocat de cretinisme, i que estava envoltat de cretins, de bêtes. Les seues novel·les presenten diverses personificacions d’aquesta característica humana. Les més conegudes són les del farmacèutic Homais, de Madame Bovary, i la parella Bouvard i Pécuchet, protagonistes de la novel·la homònima que va aparèixer pòstumament. A més, Flaubert es va entretenir recollint en un Dictionnaire des idées reçues —Diccionari de llocs comuns— alguns dels clixés que els estúpids repeteixen arribat el cas d’una manera automàtica, indefectible.

A Flaubert l’horroritzava tant l’època que li havia tocat viure que va triar-se com a patró sant Policarp, a qui s’atribueix la frase «Deú meu, Déu meu, en quin temps m’heu fet viure!». Sant Policarp va ser bisbe d’Esmirna en els temps del cristianisme primitiu i aquelles paraules semblen fer referència a les incomoditats i penúries que van patir els primers cristians, i supose que també al clima una mica delirant d’aquell primer cristianisme. Va morir màrtir en la foguera. El relat del seu martiri és el més antic que es conserva. De vegades, Flaubert signava les cartes com a Policarp, i durant els últims anys de la seua vida celebrava el sant del seu patró amb un banquet on convidava els amics. Hi havia disfresses, regals; menjaven i bevien com uns porcs. Es diu que Flaubert va dir que «Madame Bovary, c’est moi»; hauria pogut dir igualment: «Saint Polycarpe, c'est moi».