Escriure clar o obscur

Primo Levi va reivindicar sovint, en entrevistes i textos dispersos, la necessitat d’escriure d’una manera clara i precisa. Ho va fer amb més extensió en l’assaig Dello scrivere oscuro, que havia aparegut en el diari La Stampa el desembre del 1976. Més tard, el 1985, el va recollir, juntament amb altres escrits, en el volum L’altrui mestiere. Levi començava el seu assaig amb prevenció, declarant que «non si dovrebbero mai imporre limiti o regole allo scrivere creativo», però que, renunciant a qualsevol intenció normativa, prohibitiva o punitiva, «a mio parere non si dovrebbe scrivere in modo oscuro, perché uno scritto ha tanto più valore, e tanta più speranza di diffusione e di perennità, quanto meglio viene compreso e quanto meno si presta ad interpretazioni equivoche». Tot seguit, afirma, amb un dramatismea potser excessiu, que no és casualitat que dos dels poetes menys desxifrables del segle passat, Trakl i Celan, «siano entrambi morti suicidi, a distanza di due generazioni. Il loro comune destino fa pensare all'oscurità della loro poetica come ad un pre-uccidersi, a un non-voler essere, ad una fuga dal mondo, a cui la morte voluta è stata coronamento».

Detto questo, Levi passa a tractar les principals objeccions que es poden plantejar al seu punt de vista: les justificacions o les raons de l’escriptura obscura. En primer lloc, admet, a la defensiva, que una escriptura perfectament lúcida pressuposa un escriptor totalment conscient, cosa que no es dóna en la pràctica. No hi ha cap autor que comprenga a fons, del tot, el que ha escrit. Quan escrivim, falquem la nostra escriptura en diversos implícits, dels quals no sempre tenim consciència, de la mateixa manera que no en tenim tampoc d’alguns plagis que contenen els nostres escrits.

Levi nega també que només per mitjà de l’obscuritat verbal es puga expressar aquella altra obscuritat «di cui siamo figli, e che giace nel nostro profondo». Ni que el desordre siga necessari per a descriure el desordre. O que el caos de la pàgina escrita siga el millor símbol del caos últim en què xipollegem més mal que bé. I sentencia: «Chi non sa comunicare, o comunica male, in un codice che è solo suo o di pochi, è infelice, e spande infelicità intorno a sé. Se comunica male deliberatamente, è un malvagio, o almeno una persona scortese, perché obbliga i suoi fruitori alla fatica, all’angoscia o alla noia.» La qüestió és més greu del podia semblar, per tant. El qui escriu d’una manera obscura, perquè no en sap més, és un desgraciat. I qui ho fa a posta és una mala persona. Com a mínim, un maleducat amb el lector. Levi torna a advertir, com al principi, que «queste sono mie preferenze, non norme.» I afegeix, equànime, que «chi scrive è libero di scegliersi il linguaggio che più gli si addice, e tutto può darsi: che uno scritto oscuro per il suo stesso autore sia luminoso ed aperto per chi lo legge; che uno scritto non compreso dai suoi contemporanei diventi chiaro ed illustre decenni e secoli dopo».

Per què un llibre falla (una de les raons)

En una ressenya de La ricerca delle radici, de Primo Levi, Italo Calvino assenyalava que en aquest autor convergien la formació científica, la sensibilitat literària, tant en l’evocació de les experiències viscudes com en la imaginació, i el gran sentit de la substància moral i civil de tota experiència. Calvino destacava El sistema periòdic com el llibre de Levi en què hi ha presents tots aquests elements. En La ricerca delle radici, una antologia personal de les seues lectures, Primo Levi mostra aquesta sensibilitat literària, o bon ull, quan comenta en alguna ocasió per què algun llibre falla. Així, parlant d’una obra de Saint-Exupéry, diu que produeix la impressió d’un registre fallit, d’un desajustament entre el que s’ha viscut i les paraules que s’han fet servir per a contar-ho. Hi ha una veu amanerada, estrident, amb el to equivocat.

Les arrels de Primo Levi

El 1980, l’editor i intel·lectual Giulio Bollati va demanar a alguns escriptors italians una «antologia personal», no dels seus escrits, sinó de les seues lectures. Però no es tractava de fer una antologia dels millors llibres que havien llegit. L’objectiu principal era aconseguir un autoretrat personal a partir de les lectures triades lliurement per cada escriptor, com una manera també d’afirmar uns determinats valors literaris en contrast amb aquells més consagrats o més obvis. Entre els escriptors invitats per Bollati hi havia Primo Levi, Italo Calvino i Leonardo Sciascia. Encara que tots van acollir la proposta amb entusiasme, només Levi la va dur a terme, i amb bastant rapidesa, perquè, com va assenyalar en el prefaci amb què va encapçalar el volum, «tinc el costum de col·locar els meus llibres preferits, independentment del tema o de l’època, en un mateix prestatge, tots profusament subratllats en aquells passatges que m’agrada rellegir. Així que no he hagut de treballar massa».

La búsqueda de las raíces —títol de la traducció castellana d’aquest llibre, publicada per l’editorial El Aleph el 2004— es pot considerar el balanç de tota una vida. Primo Levi es pregunta quant deuen les nostres arrels als llibres que hem llegit, cosa que li provocava una certa perplexitat. De fet, va emprendre l’elaboració d’aquest llibre amb una certa reserva, convençut que la seua escriptura havia estat més influïda per haver-se dedicat durant trenta anys a una professió tècnica —Levi era químic— que no pas pels llibres que havia llegit. Les lectures, és clar, hi van jugar el seu paper, però per a ell no eren l’element essencial. Levi es considerava un híbrid, meitat químic i meitat escriptor, o primer químic i després escriptor. De tota manera, matisava que «les relacions entre els éssers humans i els llibres no es donen totes a la llum del sol, són vincles tambés obscurs, subterranis…» 

Escriure sobre el que vaig llegint

El narrador protagonista del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, constata en un moment del seu relat que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. És una paradoxa a què es pot veure abocat també qualsevol que porte un diari, sobretot quan el seu autor el planteja com un report fidel del dia a dia de la seua vida. Una solució en aquests casos és reduir el volum d’experiències reportades, concentrant-les en una obsessió o altra. Com ara el fet mateix d’escriure un diari. Encara així… 

Jo he experimentat aquesta mateixa paradoxa o inquietud quan veig que no puc escriure sobre tots els llibres que vaig llegint, ni tan sols sobre els que m’interessen o que m’agraden més. Cosa que em dol, perquè, per a mi, escriure sobre el que acabe de llegir és una manera de completar-ne la lectura, d’aprofundir-la i de precisar-la. I això demana temps, sempre que vulga anar una mica més enllà de la nota de lectura apressada, del resum purament descriptiu, del subratllat o de la citació, de consum purament personal. A més, la lectura s’ha de sedimentar, i això també demana temps. Mentrestant, no deixe de llegir altres llibres. La lectura va sempre més ràpida que l’escriptura. Al final, és clar, s’imposa la tria.

Ara mateix tinc un grapat de llibres llegits de fa poc, esperant que m’arribe la inspiració i el moment per dir-ne alguna cosa, com ara La búsqueda de las raíces, de Primo Levi, una mena d’autobiografia molt personal, construïda a partir d’una tria de textos d’alguns dels llibres que l’han marcat més, acompanyats d’un breu comentari introductori. També m’agradaria parlar d’una altra autobiografia, més estrictament autobiogràfica que la Levi, la que va escriure Gerolamo Cardano, un metge i matemàtic del renaixement, genial i estrafolari alhora. Té la peculiaritat de no seguir una línia cronològica, sinó d’estar organitzada per temes: els descobriments que va fer, els amics i els enemics, els llocs on havia viscut, el que li agradava menjar… També, els Dietaris 1984-1989 de l’escriptor hongarès Sándor Marai, que he llegit per recomanació de Laura Rambla. Són uns diaris d’una rara intensitat —en aquest gènere el més difícil és aconseguir una tensió sostinguda. La seua lectura m’ha resultat angoixant. 

Aquests diaris de Márai els vaig llegir dilluns passat. La resta de la setmana l’he dedicada a la lectura, i a la relectura, una mica obsessiva, de les Odes d’Horaci, en l’excel·lent traducció en vers de Jaume Juan Castelló que acaba d’editar Adesiara. Després de llegir i rellegir aquestes Odes, no he agafat encara cap altre llibre, perquè en certa mesura encara estic llegint-les, rumiant-les i assimilant-les. Horaci, el més clàssic dels clàssics, aquesta ànima bessona de Montaigne!

«Crist s’ha aturat a Èboli»: un altre llibre memorable de la literatura italiana

Una altra obra de la literatura italiana que he marcat amb pedra blanca durant les passades vacances: Crist s’ha aturat a Èboli, de Carlo Levi, crònica de la seua vida durant dos anys en un poble de la Lucània, al sud d’Itàlia, on havia estat confinat el 1935 pel règim feixista de Mussolini. Crònica i recreació d’un món, d’una altra civilització en realitat, amb els seus camperols miserables, taciturns i impenetrables. L’estranya simbiosi entre les persones, el paisatge i els animals. Un llibre «tutto cose», amb personatges inoblidables com el capellà misantrop del poble. O com Giulia. 

Al meu pare li agradava molt aquest llibre. Supose que hi retrobava moltes de les característiques del món rural de la seua infantesa, a la Marina, aquella comarca tan pobra i tan remota en aquell temps, abans del 1939, com el poble on va estar confinat Levi. 

La Divina Comèdia i la literatura dels camps de concentració

És una veritat que s’ha observat sovint: cal una història per contar una història. Ara que hem acabat de comentar l’Infern de Dante, ho he comprovat repassant el millor llibre que s’ha escrit sobre els camps de concentració nazis: Si això és un home de Primo Levi. 

Primo Levi va ser alliberat d’Auschwitz per l’Exèrcit Roig el 27 de gener de 1945. Després d’una llarga odissea, que va contar en La treva, va tornar finalment a casa, a Torí, a l’octubre del mateix any. Els seus familiars, de primer, no el van poder reconèixer. Per a Primo Levi començava el procés, difícil i dolorós, de reintegrar-se a la vida civil en llibertat, després de l’internament al Lager. Com es pot viure, després d’Auschwitz? Levi ho va aconseguir, en part, escrivint un llibre en què, a més de contar el que havia vist i viscut, intentava analitzar i comprendre, sense caure en la lamentació ni en l’autocompassió ni en l’odi. Davant d’una experiència tan traumàtica, la lucidesa va ser la seua arma i la seua salvació. 

Però, com dir aquesta experiència, com contar-la? Paradoxalment, com més extraordinària, com més fora del comú és una experiència, més difícil és dir-la. Cal una forma prèvia per expressar-la, de la mateixa manera que cal saber una llengua per poder parlar. L’absència d’un precedent de la vida real per relacionar-hi la terrible experiència viscuda, deixava un buit en què se situava el testimoni de la Shoah. Això és especialment cert de la situació personal de Levi, ja que va ser un dels primers supervivents a publicar el seu testimoni. En el seu cas, el marc per situar-hi la seua experiència el va trobar en l’Infern de Dante. En aquesta obra va trobar un precedent literari de l’infern que havia viscut, de manera que Si això és un home es pot considerar com un palimpsest modern de l’infern dantesc. 

A aquell qui té, li serà donat

Rembrandt, Jesús predicant

A classe, hem acabat la lectura i el comentari de textos de la Bíblia amb uns fragments de l’Evangeli segons sant Mateu. Els Evangelis estableixen amb els textos bíblics anteriors una relació de gran tensió. De fet, els converteixen en uns textos nous, des del moment que els llegeixen d’una altra manera. És cert que garanteixen la santedat del text vell, però al mateix temps assumeixen que aquest text, en un sentit important, no està complet. L’esdeveniment o les paraules prefigurades en el text vell s’compleixen en el nou, i el nou és per tant validat per aquell, però també el conté i el transcendeix. Amb els Evangelis, la història adquireix una dimensió nova i inesperada. 

Marció, al segle II dC, va arribar a rebutjar l’Antic Testament, que considerava l’expressió d’un Déu venjatiu i sanguinari, responsable del mal i de les guerres. Aquest Déu, que havia creat el món, no era el mateix que el Déu pare de Crist, que viu en el cel suprem i és superior a aquell. Marció contraposava al Déu de l’Antic Testament la vinguda de Jesucrist, que ha substituït la llei per l’amor i ha alliberat les ànimes humanes del poder del Déu creador. El marcionisme va ser el moviment herètic més important del cristianisme primitiu.