Literatura catalana dels anys trenta i el que va dir Nostre Senyor en la creu

L’altre dia vaig presentar una panoràmica de la literatura catalana dels anys trenta en un grup de segon de batxillerat. Els vaig comentar que l’objectiu de crear una cultura moderna en català, compartit tant pel modernisme com pel noucentisme, encara que des d’ideologies i estètiques diferents, es va aconseguir en bona part durant els anys de la Repúblic. Durant aquest període el català va passar a ser, en un grau molt elevat, la llengua de l’administració, dels mitjans de comunicació —ràdio, premsa, revistes— i de l’ensenyament. I també, és clar, de la producció lilterària. 

Els anys de la República van ser també favorables per a impulsar el procés de modernització de la literatura catalana al País Valencià, gràcies al grup que naix entorn de la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-1930) amb escriptors i intel·lectuals com Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives o Miquel Duran. Amb Taula comença el que alguns han anomenat la segona Renaixença, perquè, en pocs anys, va fer més per la recuperació i la normalització del català al País Valencià que durant l’etapa que va començar amb Llorente i que va continuar fins a la fi de la dècada dels vint. 

Les «Converses filològiques» de Pompeu Fabra

Estic bastant entretingut últimament col·laborant en la part de literatura d’un llibre de text de 4t d’ESO. Cada pàgina de les que dispose ha de correspondre, com si fos una pindoleta, a un epígraf del currículum d’història de la literatura catalana, des de la Renaixença fins a l’actualitat, il·lustrat amb un text acompanyat d’unes activitats. En la unitat dedicada a la literatura dels anys trenta, que he acabat aquesta setmana, he inclòs una pàgina sobre el periodisme literari, tan important durant aquest període. De primer, havia pensat de reproduir-hi com a text il·lustratiu algun article dels que Carles Soldevila publicava en La Publicitat, en la secció titulada Fulls de dietari. Redactats amb un estil elegant, de frases curtes i de to irònic, els «fulls de dietari» de Soldevila van ser molt llegits i, en paraules de Josep Pla, van ensenyar «una mica a tothom a escriure amb claredat i amb gràcia». A més dels articles de Soldevila, en La Publicitat es van publicar les Converses filològiques de Pompeu Fabra, les col·laboracions de Foix, els escrits de corresponsals com Carner, Sagarra o Pla, i els articles de tema polític de Rovira i Virgili. 

En Empúries hi ha publicada una antologia dels articles de Carles Soldevila (Fulls de dietari. Una antologia) que no us hauríeu de perdre. Moltes de les qüestions que tracta, vuitanta anys després, continuen sent dolorosament actuals. Llegiu, si no, Entre poc i massa, publicat el 1932. Més endavant, si puc, parlaré amb més deteniment d’aquest escriptor: dels seus articles, de les seues novel·les, sobretot de Moment musical, del seu llibre de memòries Del llum de gas al llum electric. Memòries d’infància i joventut i d’una mena de manual que va publicar el 1928 amb el títol de Què cal llegir. 

Al final, però, m’he decantat per una de les converses filològiques de Pompeu Fabra. D’una banda, perquè són molt breus i caben millor en la maqueta del llibre de text en què estic treballant. De l’altra, perquè tenen una utilitat innegable de cara als alumnes. I no únicament de cara als alumnes, és clar. Per a mi, la millor manera d’assimilar la normativa del català, i la més agradable i efectiva, ha estat la lectura de les Converses filològiques.