Una ment terriblement sensible

L’edició catalana dels Diaris de Katherine Mansfield reprodueix en apèndix la ressenya que en va escriure Virginia Woolf el 1927 amb el títol d’Una ment terriblement sensible. Woolf parteix del fet que ningú no ha estat capaç de definir en què consisteix la qualitat literària de Mansfield. Tot seguit afirma alegrement que «als lectors del seu diari això no els afecta», perquè «no és la qualitat de la seva escriptura, ni el grau de fama que va assolir el que ens interessa del seu diari, sinó l’espectacle d’una ment —una ment terriblement sensible— rebent, una després de l’altra, les atzaroses impressions de vuit anys de vida».

Certament, aquesta ressenya de Woolf no és del millor que va escriure. Dir d’un escriptor que és molt sensible és simplement una manera protocolària de quedar bé i no dir res. De seguida es planteja la pregunta inevitable que ens torna al principi: i en què consisteix aquesta sensibilitat? Si, a més, hi afegim que ho és terriblement…

En el cor de la novel·la del segle XIX

Pietro Citati, nascut a Florència el 1930, és un dels crítics literaris italians més reconegut. De la seua producció, se n'ha traduït al català un assaig sobre Kafka en Quaderns Crema. En castellà, a més del llibre sobre Kafka, Acantilado ha editat La luz de la noche i Leopardi, i en Galaxia Gutenberg han aparegut fins ara Ulises y la Odisea i El mal absoluto. El 2005 es va publicar La civiltà letteraria europea: da Omero a Nabokov, una antologia de la seua obra, en la prestigiosa sèrie I Meridiani de Mondadori, l’equivalent italià de la Bibliothèque de la Pléiade francesa. 

Quan anava a la facultat, recorde que, vaig començar a estudiar italià en el Centre Leopardi i em comprava de tant en tant, per practicar, el Corriere della sera. El que més m'interessava era la terza pagina, dedicada, com en la majoria de diaris italians, a temes culturals. Citati hi publicava sovint articles, que em retallava i em guardava. A hores d'ara, no sé on deuen parar. Potser algun dia els retrobaré, obrint alguna carpeta. 

El mal absoluto. En el corazón de la novela del siglo XIX, un volum de més de cinc-centes pàgines, era un dels llibres que m’havia reservat per a aquest estiu. És un recull de diversos assaigs sobre els principals novel·listes del XIX. A més d’uns textos inicials sobre Robinson Crusoe, sobre Potocki i sobre Les afinitats electives de Goethe, aplega assaigs sobre Jane Austen, Thomas de Quincey, Balzac, Alexandre Dumas, Poe, Hawthorne, Manzoni, Dickens, Dostoievski, Flaubert, Lewis Carroll, Carlo Collodi (l’autor de Pinotxo), Leskov, Tolstoi, Giovanni Verga, Stevenson i Henry James. L’epíleg que tanca el volum està dedicat a Freud. 

Alguns llibres que he llegit durant el 2013

Ahir vaig acabar de llegir, al matí, El gólem i els fets miraculosos del Marahal de Praga de Yudl Rosenberg, recentment publicat per Adesiara en una traducció de l’hebreu de Manuel Forcano. Ha estat, doncs, l’últim llibre del 2013. A la vesprada, vaig començar-ne un altre, La Marxa de Radetzky de Joseph Roth, que ja vaig llegir fa temps. Tenia ganes de tornar a aquest autor. Abans de començar el llibre de Rosenberg, vaig acabar Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra de Bruno Schulz. M’adone amb una certa sorpresa, perquè no ho havia fet a posta, que aquests tres autors són jueus, i més o menys de la mateixa època i de la mateixa àrea. Bruno Schulz, que no havia llegit fins ara, és un autor fascinant. El seu món em recorda el de Chagall. A més d’escriptor, va ser dibuixant i pintor. La seua obra narrativa se sol relacionar amb Kafka, de qui va traduir El procés al polonès. El 1942 va ser assassinat d’un tret a la nuca per un membre de la Gestapo. 

Intente fer un balanç de les lectures del 2013. Havia pensat de fer una selecció dels deu millors llibres que he llegit durant l’any passat, però ho deixe córrer. Potser és millor que anote alguna cosa sobre alguns llibres que volia comentar en el bloc, cosa que al final no he fet per falta de temps o perquè no trobava la millor manera de parlar-ne.