El primer llibre que he llegit aquest 2014, una mica abans d’acabar-se les vacances, ha estat La marxa de Radetzky de Joseph Roth. Havia llegit aquesta novel·la feia temps, però tenia ganes de tornar-hi i em feia il·lusió de començar l’any sense estar-me de res. Com que un llibre porta a un altre, només acabar-la vaig agafar El santo bebedor. Recuerdos de Joseph Roth de Géza von Cziffra, que tenia mig oblidat des que me’l vaig comprar. Ara era el moment. I me’l vaig llegir d’una tirada. És un bon complement d’un altre llibre de records sobre Josep Roth: Huida y fin de Joseph Roth de Soma Mongernstern.
Hi ha un passatge de Cziffra que em va fer regirar-me en la cadira o, més exactament, en el sofà. L’autor recorda que una vegada Roth li va parlar amb entusiasme d’Un món feliç de Huxley, i comenta: «Me asombré del entusiasmo de Roth. Era sabido que leía poco. Había adquirido sus vastos conocimientos en su juventud; leía fugazmente los libros que tenía que reseñar; por lo menos en el exilio, siempre acosado por la inquietud, demasiado nervioso para leer un libro hasta el final, afirmaban sus amigos. Y Roth lo reconoció públicamente cuando dijo una vez: “Me atengo a lo bueno que ha dicho mi poco apreciado Karl Krauss: un poeta que lee es como un camarero que come”». Glups! De tota manera, segons Cziffra, Roth havia llegit moltíssim quan era jove, de manera que després va poder viure una mica de renda, literàriament vull dir. Aquest passatge me n’ha recordat un altre que vaig llegir en Huida y fin de Joseph Roth. Morgenstern reporta que una vegada Roth li va dir: «No sóc un escriptor per a escriptors». Com a exemple paradigmàtic d’escriptor per a escriptors, Roth esmentava Kafka.
