«La consciència de la inconsciència» (Josep Iborra, «El vici de la introspecció»)

La consciència de la inconsciència

Els déus tapen els ulls a qui volen perdre, afirmava, crec, Èsquil. És una sentència que formula d’una manera perfecta l’esperit de la tragèdia. Perquè el que dóna una dimensió tràgica als nostres actes és, precisament, que els hem comès a fosques, cegats pels déus. Èdip va actuar amb lucidesa, però la seua aventura personal el va portar a una catàstrofe insuperable. El que l’angoixava i el desesperava no era tant la seua dissort, ni que no tingués remei, sinó adonar-se que ell, en el fons, se l’havia buscada i l’havia «volguda». Ell mateix havia causat —no ho havia vist ni previst— les calamitats que el van anihilar moralment. Havia obrat, creia, sabent el que es feia, sense dubtes ni temors, fins que es va adonar que havia estat fabricant el desastre que l’havia arruïnat. És aquest reconeixement, la consciència de la seua inconsciència, el que constitueix el pinyol de la tragèdia. El punt central no és la quantitat o la intensitat dels mals que arriben a un home, sinó que aquests tinguen el seu origen en ell mateix, en les seues decisions i actuacions, i que tot això acabe veient-ho amb una claredat insuportable. Per això Èdip s’arrenca els ulls, que tan malament l’han guiat i que ara li fan veure la seua insensatesa.

La remarca d'Èsquil és la d’un autor. La fa seua un espectador lúcid com Aristòtil, perquè li permetia captar íntegrament el sentit de la tragèdia. En la tragèdia l’heroi s’encara amb uns mals i reconeix la seua culpa. Alhora, sent més o menys obscurament la relació sagrada que té la seua peripècia amb els déus. L’heroi s’ha perdut, però la voluntat dels déus ha entrat en aquest joc funest. Aquesta és la versió pagana, grega —humana— d’allò que és realment tràgic. Que els déus ens envien calamitats, una rere l’altra, no és tràgic, perquè no hi ha cap intervenció nostra que s’hi puga relacionar directament. Aquesta és precisament la versió jueva, bíblica, que té el seu paradigma en la història de Job. Déu decideix —i no perquè vulga perdre’l, sinó per provar-lo— fer caure sobre Job tota mena de mals, que no tenen res a veure amb la seua conducta. No hi ha, doncs, cap ceguesa, cap ofuscació per part seua. No pot sentir, com Èdip, l’horror del seu error. Al contrari, s’encara amb Déu demanant-li explicacions. No és una figura tràgica.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 257

Una carta de Josep Iborra a Josep Garcia Richart (2, fragment) («El vici de la introspecció»)

Navajas, 6 d’agost de 2010

Benvolgut Richart:

Gràcies per la teua carta, que m’hauria agradat contestar més aviat. En tot em costa posar-m’hi —excepte tombar-me a la bartola—, i moure el cul o el cap. Un dia vaig dir a una néta meua que el que pogués fer avui no ho deixés per a demà. I ella —tindria, crec, uns vuit o nou anys— em va replicar ràpidament: el que pugues fer demà no ho faces avui. Què et sembla? Ara els xiquets saben més que Lepe —o era Lope? I no diguem els adolescents que han entrat ja en el mercat que s’ha fabricat per a ells. I ho han fet xafant fort, com ho van fer els joves dels anys seixanta. També tenen les seues exigències, el seu argot, els seus amulets, els seus mòbils, etc. I els films o telefilms que els posen en escena i parlen dels problemes de la jovenalla, i els creen. Existeixen. També els xiquets hi treuen el cap.

I nosaltres? Què érem nosaltres quan teníem aquestes edats? No res, uns desvagats, sense suc ni bruc, pensant alguns, potser, en la revolució. O en la masturbació com un pecat.

I ara que parle d’anys. Quants en té, Andreu Alfaro? Jo em pensava que tenia vuitanta més o menys, com nosaltres. Però Joana, justament avui, m’ha ensenyat el Levante, on, cada dia, hi ha una tira de finestretes, indiscretes, per a recordar l’aniversari de personatges importants. Doncs bé, resulta que segons el diari, l’Alfaro té vuitanta-quatre anys. Es tracta d’una errada o d’un error meu?

De totes maneres, pense que tenir ja vuitanta anys és una barbaritat, un escàndol! Però qui pot dir, quan hi arriba, com tu i jo, que ja ha viscut prou? Crec que ningú, i si ho diu és per a consolar-se. La vellesa només és fotuda si es viu en males condicions. Però, fins i tot així, la vida continua empentant en direcció al que més li agrada, per poc que puga. Jo, per exemple, almenys en bons moments, i sense ells també, m’agradaria llegir-me la biblioteca d’Alexandria, tota sencera, i encara, enllestir uns quants llibres…

Això, comportaments i desigs semblants, no deixa de ser una ansiosa aberració, gens saludable. Tant se val, cadascú té els seus virus dominants, que no deixen de moure’s i d’actuar.

Cada vegada més limitat, encara que siga només de temps. Si vols llegir, ja no pots escriure. O a l’inrevés. La tria s’imposa.

Jo vaig inclinant-me per l’alternativa d’escriure. […]

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 629-630

«El metallibre», de Josep Iborra

El metallibre

Recorde vagament una paradoxa de les moltes que han proliferat en les cavil·lacions dels lògics i dels matemàtics, i també dels lingüistes. La formula Bertrand Russell. En una de les versions que n’han circulat, es planteja el problema a propòsit d’un catàleg, suposat absolutament complet, d’una biblioteca. La qüestió és la següent: en el volum en què s’enumeren els títols de tots els llibres catalogats no s’inclou el mateix catàleg. No s’hi pot incloure, perquè el catàleg enumera els llibres que no se citen a si mateixos. Si el catàleg se cita a si mateix, no és un llibre a catalogar. Si no se cita a si mateix, és, doncs, un llibre, i l’hauríem d’incloure al catàleg. No podem eixir d’aquest cercle viciós. El catàleg està condemnat a ser un llibre a part, incatalogable. Se’n podia confeccionar un altre en què aparegués aquest primer catàleg, però també aquest havia de restar-ne exclòs. No pot haver-hi, doncs, cap catàleg complet, perquè sempre restarà no catalogat el mateix catàleg. És un llibre impossible. O un llibre únic, absolut, que ho conté tot —tots els llibres de la biblioteca catalogada—, però que cap catàleg el conté. Per tant, no és un catàleg complet de la biblioteca.

Si bé no es pot fer, sembla, cap objecció a aquesta aporia, sí que hi ha una manera d’escapar-hi: si algú, assegut en una cadira de la biblioteca, repassa el catàleg complet dels llibres que conté, no li passarà pel cap buscar-lo en el mateix catàleg. Ja el té a les mans! A petició seua li l’ha fet arribar el funcionari de torn, que sap en quin prestatge de la llibreria es troba. O si fos el cas d’un bibliotecari que acaba d’incorporar-se a la institució, es dirigiria al fitxer amb l’etiqueta «catàlegs» i en repassaria les fitxes fins a veure la signatura del d’aquella biblioteca. Voilà! I el llibre arriba a mans de l’estudiós.

Naturalment, aquesta solució no resol l’aporia, no desactiva la fantasia lògica, si pensem en termes purament o formalment lògics. Si no entrem en una biblioteca per a examinar-la, si no ens passegem entre fets, podem continuar fascinats per la paradoxa, pel llibre no catalogat, inabastable, absolut. Aquests jocs no són solament cosa dels matemàtics i dels lògics. També els poetes, els novel·listes sobretot, se senten temptats per aquestes fantasies. És allò que els francesos anomenen mise en abyme: una història que conté aquesta història i així successivament. Un lector que llegeix un llibre que conta les seues aventures personals, com li passa a don Quixot, que llegeix un llibre en què es conten les aventures del cavaller errant i el seu escuder, o el Ramayana, Les mil i una nits, Les faux-monnayeurs de Gide… O encara que amb un sentit diferent, però igualment fantàstic i vertiginós, El llibre de Mallarmé, el llibre absolut, que ho conta tot, i que, per tant, aboleix tots els llibres reals o possibles. Una fantasia literària, una poètica que esdevé una mena de teologia, amb un llibre únic, «monoteista», en el món de la bibliografia universal. Un altre llibre inexistent, eclipsat, abolit, que no podrà existir mai perquè és inabastable. No passa de ser un postulat literari. No es tracta ben bé d’una paradoxa insoluble, sinó d’una possibilitat impossible.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 132-133

Un article de Toni Mollà sobre Josep Iborra

Toni Mollà ha publicat avui en Postdata, el suplement cultural de Levante, un article sobre Josep Iborra. El considera un dels millors assagistes en llengua catalana del segle XX, potser «l’assagista de major obertura quant als temes i preocupacions humanístiques personals, incloses les arts plàstiques, la cultura musical i altres centres d’interès propis de la modernitat. Potser fins i tot el més “literari”». En aquest article comenta també El vici de la introspecció, aparegut fa poc, tercer títol de la seua Obra literària que està publicant la Institució Alfons el Magnànim.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Josep Iborra, un sibarita de les idees.

Un assaig de Josep Iborra sobre Josep Palàcios

El jo nu

La tipografia de la coberta del llibre dóna, d’entrada, una pista. Dalt de tot hi ha el mot «jo» separat per una S majúscula de la resta del nom de l’autor —joSep. A continuació, un espai més avall, una P majúscula amb un punt. És la inicial del seu cognom, que amaga, entre altres raons estrictament tipogràfiques, perquè no forma part del «jo», que és l’eix de tota l’obra, el subjecte que parla contínuament en primera persona. Més avall, les lletres del títol, més grans: Un Nu. Una línia vertical, entre els dos mots, els separa com un espill. Aquest «un» és el «jo»: un «jo nu». Els dos mots tenen dues lletres, les mateixes, però en ordre invers. Un és jo, un jo nu, que parla des d’aquesta nuesa, d’aquest jo despullat. I finalment, baix de tot, entre uns grans interrogants, la frase: «¿Hi ha interrogants de dretes i interrogants d’esquerres?» Una interrogació sobre els interrogants d’un costat i de l’altre.

La tipografia de la coberta és, doncs, tan significativa com el nom de l’autor i de l’obra. És el pòrtic d’un llarg poema que, en conjunt, es pot comprendre com una altra versió de llibres com ara Une saison en enfer de Rimbaud o Mon coeur mis à nu de Baudelaire. Amb una tècnica impecable, el poeta desenvolupa un vertiginós discurs amb recursos tipogràfics, descomponent paraules, recomponent-les, fabricant-les de vegades. Paròdies de mots, de la sintaxi, de la semàntica, de la fonètica, recursos que ajuden a parodiar el mateix discurs, el d’ell i el dels altres, el de la política i la metafísica, la religió, les arts, la literatura i la música…

Un jo nu que parla no pot afirmar res, com no ho fa el de l’autor d’aquest excèntric i apassionant poema. Des del seu buit, despullat de tota creença, no pot fer més que interrogar, capgirar frases en sentit contrari, mantenir-se en un dubte permanent, sense poder a penes treure el cap a la superfície per a respirar. Tot equival? Tant se val? Què val? I l’autor diu sí i diu no, esborra amb la mà esquerra el que acaba d’escriure la mà dreta. Tot és problemàtic i cal parlar problemàticament, sense cap concessió. El sí equival al no. O és a l’inrevés? Només hi ha un remolí de mots amb què el jo buit es pot dir. Poètica de la devastació. Però els mots són insegurs i més encara les frases. Cal trucar-les, trabucar-les. Pensar és repensar, i pensar-se és repensar-se en el sentit de tornar-ho a pensar i fer-se arrere. Tot és reversible. No es poden fer citacions perquè no hi ha afirmacions determinades, només mostres, retalls, qüestions. I retallar és una operació que falsifica. Ell mateix es falsifica, canvia de màscara. Un jo buit, nu, només es pot presentar recorrent a una careta, posant-se’n una, llevant-se-la i posant-se’n una altra. El jo, què pot fer si no?

Josep Iborra sobre Montaigne (2) («El vici de la introspecció»)

Montaigne no es vol autor en el sentit de «faiseur» de llibres, del tipus de llibres que es feien en el seu temps. Escrivia fragments, textos breus, i els posava un rere l’altre d’una manera discontínua. I res més. No tenia cap pretensió de fer un llibre sobre una determinada qüestió política, teològica, filosòfica, històrica… Es tractava d’assajar-se d’una manera generalment breu, lliure, sense formes acadèmiques o professionals. Potser per això va donar a tot aquest conjunt de textos el títol d’«assaigs», és a dir, cap títol d’un llibre determinat. Ara, per a fer el mateix, posen altres títols, però amb la mateixa intenció: es tracta d’improvisacions, d’una miscel·lània. Que és el que jo, com altres més, faig.

Em prenc llibertats que no serien pertinents en un llibre, en un gran assaig en forma de llibre. Escric per ajudar a posar fi a un diari centrat en mi mateix, amb una intenció moral, com ell feia parlant d’altres coses, del món en què vivia, dels llibres, de la gent. Escric textos breus, poques vegades llargs. Una escriptura no extensiva sinó intensiva. Condensacions. Si ho puc dir en quatre paraules, per què n’he d’escriure vint? Tampoc no seria capaç de dir-ho d’una manera molt llarga.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 522

Uns records de Fuster

Fuster em diu, passant per davant del Principal, que pensa començar un diari. Però dubta si escriure’l en un bloc o en una llibreta.

Raona sense parar, girant, regirant, tranquil·lament!

Feia la impressió que es trobava completament relaxat.

L’espere en una cafeteria del carrer Russafa. Fuster hi acudeix: «No et preocupes per escriure bé.»

Em dóna a llegir El descrèdit de la realitat. «Què hi tens a objectar?» «Res, crec.» Va fer una cara de decepció.

Va estar temptat un dia, en un viatge que va fer no sé on, de comprar-me un llibre de Hegel en alemany. Sarcasme contra la meua dèria per la filosofia.

Fuster em diu: «Al capdavall, millor no tenir voluntat moral.»

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 44-45

Presentació: «El vici de la introspecció» de Josep Iborra. Dimecres 17, a les 19h, al CC La Beneficència

 

«La consigna», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

La consigna

No aconselles ningú: és l’únic consell vàlid, en general. Aconsellar és una operació arriscada i perillosa, per incerta. Qui pot estar segur que el mot que es diu amb bona intenció serà un bon consell? En la vida moral de cadascú hi ha massa variables, a curt i a llarg termini. No se sap, no es pot saber si un consell pot esdevenir catastròfic per a qui el demana i el segueix. Per això, el bon conseller s’absté de donar-ne cap. Ell mateix dubta de l’eficàcia o de l’encert del seu consell. Una altra cosa és ensenyar a algú coses provades, tècniques, maneres de resoldre qüestions. El que val ací —o no val— és el seu ensenyament. En la peripècia de la vida d’una persona cal deixar a cadascú la responsabilitat de les seues decisions. L’escèptic no dóna consells, si és conseqüent amb el seu escepticisme. Qui no ho és, qui està segur del valor del seu consell, el donarà irresponsablement. Potser encertarà, però… Algú pot dir: no et demane consell, sinó la teua opinió. És una forma de forçar el consell, perquè en donar valor a l’opinió, la considera, en el fons, com un consell. De fet, vivim entre consells d’uns i d’altres. És el joc d’influències, d’exemples que poden resultar decisius. La vida social, moral i cultural comporta trobar-se en una xarxa o altra que fa el paper de consellera.

Qui demana consell és perquè no sap què fer en un cas que considera important o decisiu. No sap el que vol. I fa el camí a Delfos, al temple d’Apol·lo. Inútilment, perquè si no sap ben bé què vol ningú no podrà donar-li cap consell. I si sap què vol, ja no el necessita. O també? Sé què vull i demane consell per aconseguir-ho… El consell previ, la consigna és «coneix-te tu mateix», és a dir, sàpigues què vols. Però puc anar-hi justament per saber què vull, per saber què vull realment i escapar de la diversitat dels meus volers. Disparitat que és, en el fons, disbarat, confusió, conflicte, dispersió, fluctuació, desorientació. I encara no solament «què vols», sinó «què pots»? Però again: com saber què puc? Això és el que voldria saber. La resposta sempre és la mateixa: nosce… Com és possible? Sempre entre claredats i ombres, entre clarobscurs. Posa’t en pràctica i acabaràs sabent què vols, què pots, què ets. O hi ha la revelació, el camí de Damasc, de Vincennes…

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 175

Jèssica Roca llegeix i comenta «La mort del pare», un relat de Josep Iborra

 

Una carta de Josep Iborra a Josep Garcia Richart (fragment) («El vici de la introspecció»)

Navajas, 27 de setembre de 2006

Benvolgut Richart:

No, de moment no pense tornar a València. Depèn de l’oratge. Aquests dies fa un sol esplèndid i un airet fresquet, agradable. Fa poc va ploure, però com de visita, per quedar bé. A mi m’agrada veure caure la pluja, el temps boirós més que els dies assolellats, sobretot si duren molt. Em cansen, m’enlluernen i pense en els dies dels països del nord, tan verds i mullats. És clar, si jo hi visqués, m’agradaria buscar com un víquing el sud, el mar i torrar-me al sol. Però com que visc al sud…

Ja s’han acabat les festes del poble. Hem tingut una setmana cultural que ha acabat amb la festa de la Virgen de la Luz, que n’és la patrona. Després, la setmana de les vaques… No n’he vist cap.

Dius que tens, com tots, límits i que tractar de travessar-los «és sempre un fracàs». Efectivament, però em fa la impressió que els límits de què parles es refereixen a la capacitat que cadascú té. En aquest sentit, l’únic que es pot fer, si un no és un insensat, és posar-se de puntetes. És l’explicació que dónes a propòsit de la teua solució amb la música moderna. Crec, però, que n’hi ha una altra, que no vaig tenir en compte en els interrogants que et vaig fer. I és entendre els límits en el sentit, no incompatible amb el primer, que és considerar-lo com a constitutius de la naturalesa de cada home. Dic «naturalesa» i no «caràcter», perquè crec que apunta a una realitat més radical. Són límits que defineixen la nostra personalitat i determinen o orienten les nostres opcions.

Vull dir que si a tu no t’agrada Wagner, per exemple, no és perquè ets incapaç de comprendre’l, sinó perquè no concorda amb el que tu ets, no hi estàs emparentat. I si jo m’ho passe bé amb ell no és perquè dispose d’una obertura més ampla, sinó perquè la meua naturalesa —i ara l’argument va en contra meua— és més indefinida, més flou, amb límits que no limiten. Per això estic obert —i això no és bo ni saludable— a tots els vents, i no solament pel que fa a la música. M’atrauen els llibres no sols de literatura, en totes les seues formes, sinó també els de filosofia, d’història, de lingüística, de divulgació científica… (Ara, en els punts suspensius no entren els llibres de cuina.) És clar, de fet, com és natural, no pot ser d’altra manera i la cosa queda reduïda a ben poc, ja que entren en joc molts límits. Però el que et vull dir és que aquestes diverses inclinacions, intenses, ansioses, hi són, els ulls se me’n van darrere autors que volen massa alt. No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha forces, i, en canvi… Encara que tinc l’edat que tinc —en això coincidesc del tot amb tu—, encara tire per molts costats, me’n vaig com un xiquet darrere del primer que passa tocant la flauta. […]

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 568-569.

Jèssica Roca escriu sobre «Espigolant Montaigne», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

Jèssica Roca ha publicat en el seu blog una entrada sobre Espigolant Montaigne, segona part d’El vici de la introspecció, de Josep Iborra. S’ha fixat en una citació de Montaigne que l’ha remès a una altra de semblant de L’adolescent, de Dostoievski. Totes dues apunten per a Jèssica al que és l’essència del dietarisme.

Podeu llegir completa aquesta entrada fent clic en l’enllaç: llegint "espigolant montaigne", un assaig del josep iborra.

Gustau Muñoz ressenya «El vici de la introspecció»

Gustau Muñoz ha publicat en l’edició valenciana d’elDiario.es un article en què ressenya quatre llibres apareguts recentment, entre els quals El vici de la introspecció de Josep Iborra.

Podeu llegir complet l’article fent clic en aquest enllaç: Escrits per al silenci?

Josep Iborra sobre Montaigne (1) («El vici de la introspecció»)

87

A Montaigne li interessa el tema del coneixement perquè vol conèixer-se ell mateix, per a reglar-se, administrar-se i governar-se de la millor manera possible. Però la qüestió del coneixement és problemàtica, ja que tot —també ell mateix— canvia constantment i la raó vacil·la per un costat o altre. Per tant, el nosce te ipsum que interessa Montaigne comporta una gran dificultat, per no dir impossibilitat. I una conseqüència: no podrà reglar-se.

Tanmateix, ell no hi renuncia, i s’instal·la en aquest coneixement problemàtic, s’hi mou conseqüentment, i fa l’única cosa que pot fer «raonablement» (perquè la raó no s’entén ella mateixa). El que fa, el que pot fer en aquestes condicions, és assajar-se, posar-se a prova, resseguir els moviments d’ell i dels altres, tot sabent que no pot arribar a cap veritat. Aquesta és la seua aventura i la raó d’escriure les seues divagacions discontínues, botant d’una cosa a l’altra. Què més s’hi pot fer?

Passatges —fascinants— de Montaigne en els quals es diu —diu coses— d’una manera profunda, personal, rica de matisos i remarques. Però no acabem sempre de copsar-ne íntegrament, sense residus, el sentit. Es tracta de reflexions pensades i expressades d’una manera, en diríem, esbiaixada, obliqua. La perpendicular, és a dir, el seu sentit inequívoc, clar, sense clarobscur, és més aviat virtual, no real o visible com en altres escrits més comuns o més normals. Montaigne, sense sortir d’un discurs comú, el gira de manera que el fa oblic. Tenim la sensació que se’ns escapa alguna cosa, que no l’acabem d’entendre plenament. Per això és tan difícil de traduir. Quina sintaxi més «ondoyant»! Avança mantenint-se sempre en un equilibri difícil, inestable, sobre la marxa, damunt d’un fil tens. I encara es permet de fer-hi, de tant en tant, alguna sorprenent cabriola.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 520.

«Imaginar el mal», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

Imaginar el mal

Leibniz va tenir la pensada d’afirmar que vivim en el millor dels mons possibles. Tenia les seues raons, llargues i complexes —al capdavall, tota la seua filosofia, que ja és dir— per a fer aquesta afirmació. La línia essencial del seu pensament sobre aquest punt diu que els mals que trobem en aquest món no constitueixen cap objecció vàlida a la seua doctrina, ja que entre els diferents mons possibles el nostre és el que inclou la menor dosi de mal. Era el component mínim necessari de mal perquè el món fos possible, lògicament possible, que és el terreny en què se situa Leibniz. Entre les diferents possibilitats que Déu tenia a les mans de composar un món, decidí crear el nostre malgrat els mals que incloïa, perquè era el millor possible. En aquest plantejament, doncs, el mal és inevitable. No es pot fer un món, encara que vulguem que siga el millor, sense incloure’l. Déu no podia prescindir del mal de cap de les maneres com a constructor de mons possibles. Per a Leibniz, Déu no podia crear el que li donés la gana, sinó solament una realitat objectivament possible. Aquesta idea és terrible perquè dóna al mal una realitat inseparable de la idea del món possible, encara que siga el millor. El mal és un compossible de la realitat. Sense ell no es pot pastar un món. Déu no pot crear-ne cap si el mal no forma part dels materials de la seua composició. El mal és necessari, el mal és inevitable, perquè no pot haver-hi bé sense mal. És el que tothom diu, al capdavall, sense saber res de la filosofia de Leibniz.

Ara, hi ha una altra implicació en la doctrina de Leibniz, que m’inquieta especialment i m’espanta. És la següent: si el nostre món, pel fet de ser el millor possible, inclou diferents figures del mal —les malalties, per exemple, o la mort— vol dir això que són possibles alguns altres mons pitjors que el nostre, és a dir, amb mals més horribles que els que nosaltres coneixem. Fa rodar el cap pensar en aquests altres mons, que Déu decidí rebutjar a l’hora de crear-ne un. Podríem imaginar-los? Crec que no, ni amb una imaginació dantesca. En realitat, l’home té una gran capacitat per a imaginar i fer el mal. Això forma part del millor dels mons possibles. Encara que multipliquem en quantitat i en intensitat el catàleg dels mals del nostre món, encara que l’imaginem infernal, continuaria sent el nostre món, amb totes les seues possibilitats de mal, que són moltes, tant les naturals com les inventades per l’home. Els altres mons, els pitjors possibles, són inimaginables perquè deuen estar pastats amb uns mals d’una altra espècie difícil de concebre. Davant la seua possibilitat, més enllà de la nostra imaginació i del nostre llenguatge, més enllà del nostre mal i del nostre bé, un es queda esbalaït i perplex.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 156-157.

Jèssica Roca escriu sobre la correspondència de Josep Iborra amb Josep Garcia Richart

Jèssica Roca ha publicat avui en el seu blog una entrada sobre la correspondència de Josep Iborra amb Josep Garcia Richart. Aquesta entrada, que s’afegeix a l’anterior, són unes notes preses sobre la marxa de la lectura que està fent d’El vici de la introspecció: «Resulta que no tenia pensat fer un post només de la correspondència Richart-Iborra inclosa en la tercera part d’El vici de la introspecció, però vist la gran substància, l’agilitat amb què es desenvolupen i l’interès que han despertat en mi, m’adono que he acabat fent un monogràfic d’aquestes cartes.»

Podeu llegir aquesta entrada fent clic en aquest enllaç: josep iborra: correspondència amb josep garcia richart.

Jèssica Roca escriu sobre «El vici de la introspecció» de Josep Iborra

Josep Iborra a Gandia, 1971

Jèssica Roca està llegint El vici de la introspecció i al mateix temps, sobre la marxa, està publicant en el seu blog (La bústia groga) unes notes de lectura d’una gran vivacitat, molt pertinents, que us recomane. Les podeu llegir fent clic en aquest enllaç: algunes notes sobre el vici de la introspecció del josep iborra.

Jèssica Roca llegeix i comenta un relat de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

 

Es publica «El vici de la introspecció», de Josep Iborra

El 2021 la Institució Alfons el Magnànim va posar en marxa un projecte molt ambiciós: l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), que ha de reunir tant l’obra publicada fins ara com la que ha restat inèdita. El primer títol d’aquesta sèrie va ser Una literatura possible, editat en dos volums (I i II), que fan plegats més de 1.400 pàgines. Recullen una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que va escriure i una sèrie d’assaigs sobre autors i períodes de la literatura catalana. El 2022 es va publicar el Diari 1965-1977, una obra que sorprèn per la seua unitat, en contrast amb la dispersió i la fragmentació inherents al gènere.

Ara acaba d’aparèixer El vici de la introspecció, tercer títol d’aquesta Obra literària. Com l’anterior, és totalment inèdit. El volum està organitzat en tres parts, estretament relacionades. La primera, El descrèdit de l’humà, conté una sèrie d’assaigs de diferent extensió. El títol —emparentat amb la idea fusteriana del descrèdit de la realitat— apunta a una de les idees centrals d’aquests escrits: en la cultura moderna europea s’ha produït una centralitat del jo, a partir sobretot de Descartes, que, paradoxalment, és paral·lela a una desorientació sobre què és l’home i a un descrèdit o devaluació de la idea de l’humà.

En aquest primer bloc el lector trobarà síntesis suggestives i penetrants sobre Montaigne i Spinoza, sobre Heidegger, sobre sant Agustí i Pascal, i sobre alguns dels tòpics essencials de la filosofia, com ara racionalisme i irracionalisme, raons i emocions, judicis i prejudicis, anècdotes i categories, naturalesa i cultura, sagrat i profà, antropomorfisme i antropocentrisme, sobre la por a la veritat, sobre la distinció entre l’autor i l’home moralment considerat, entre l’home concret, tal com s’ha comportat en la seua vida i aquest home com a escriptor. Entre els escriptors que il·lustren o susciten aquest últim punt hi ha Gide, Valéry, Huxley, Eliot, Proust, Sainte-Beuve, Txékhov, Artaud, Rimbaud, Palàcios…