L’altre dia, mentre seleccionava algunes de les cançons de Raimon sobre poemes d’Ausiàs March per a les classes de literatura medieval, vaig tornar a sentir una de les cançons seues que més m’agraden. No és de les més conegudes, però crec que és una de les millors o, com a mínim, una de les més boniques:
T’ho devia. Raimon la va gravar per primera vegada en un disc single amb una portada de l’Equip Crònica.
La lletra és tan simple com efectiva. El poema està format per quatre estrofes de quatre versos de quatre síl·labes, excepte l’últim de la primera estrofa, que en té sis. Les quatre estrofes estan encadenades: l’últim vers de cada una es repeteix en l’inici de la següent. En l’última, però, s’hi introdueix una variant. En comptes de començar amb el vers «contra el record», que tanca l’estrofa immediatament anterior, ho fa amb «I és el record», mentre que la preposició «contra» es recupera en el vers següent d’aquesta última estrofa: «contra l’oblit». L’oblit en tensió amb el record, per tant. Perquè l’oblit, sense el record, no existeix realment: no pot ser «dolç». I a l’inrevés.
Ací teniu T’ho devia de Raimon en la interpretació que va gravar en el disc Per destruir aquell qui l’ha desert:
T’HO DEVIA
Quan quedes sol,
cançons d’hivern
com un vent vell
per la finestra sents.
Per la finestra sents
com entra al cor,
com un vent vell,
un oblit dolç.
Un oblit dolç
a vora el foc,
quan quedes sol
contra el record.
I és el record
contra l’oblit
que ho omple tot
quan quedes sol.
