Escriure sobre el que vaig llegint

El narrador protagonista del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, constata en un moment del seu relat que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. És una paradoxa a què es pot veure abocat també qualsevol que porte un diari, sobretot quan el seu autor el planteja com un report fidel del dia a dia de la seua vida. Una solució en aquests casos és reduir el volum d’experiències reportades, concentrant-les en una obsessió o altra. Com ara el fet mateix d’escriure un diari. Encara així… 

Jo he experimentat aquesta mateixa paradoxa o inquietud quan veig que no puc escriure sobre tots els llibres que vaig llegint, ni tan sols sobre els que m’interessen o que m’agraden més. Cosa que em dol, perquè, per a mi, escriure sobre el que acabe de llegir és una manera de completar-ne la lectura, d’aprofundir-la i de precisar-la. I això demana temps, sempre que vulga anar una mica més enllà de la nota de lectura apressada, del resum purament descriptiu, del subratllat o de la citació, de consum purament personal. A més, la lectura s’ha de sedimentar, i això també demana temps. Mentrestant, no deixe de llegir altres llibres. La lectura va sempre més ràpida que l’escriptura. Al final, és clar, s’imposa la tria.

Ara mateix tinc un grapat de llibres llegits de fa poc, esperant que m’arribe la inspiració i el moment per dir-ne alguna cosa, com ara La búsqueda de las raíces, de Primo Levi, una mena d’autobiografia molt personal, construïda a partir d’una tria de textos d’alguns dels llibres que l’han marcat més, acompanyats d’un breu comentari introductori. També m’agradaria parlar d’una altra autobiografia, més estrictament autobiogràfica que la Levi, la que va escriure Gerolamo Cardano, un metge i matemàtic del renaixement, genial i estrafolari alhora. Té la peculiaritat de no seguir una línia cronològica, sinó d’estar organitzada per temes: els descobriments que va fer, els amics i els enemics, els llocs on havia viscut, el que li agradava menjar… També, els Dietaris 1984-1989 de l’escriptor hongarès Sándor Marai, que he llegit per recomanació de Laura Rambla. Són uns diaris d’una rara intensitat —en aquest gènere el més difícil és aconseguir una tensió sostinguda. La seua lectura m’ha resultat angoixant. 

Aquests diaris de Márai els vaig llegir dilluns passat. La resta de la setmana l’he dedicada a la lectura, i a la relectura, una mica obsessiva, de les Odes d’Horaci, en l’excel·lent traducció en vers de Jaume Juan Castelló que acaba d’editar Adesiara. Després de llegir i rellegir aquestes Odes, no he agafat encara cap altre llibre, perquè en certa mesura encara estic llegint-les, rumiant-les i assimilant-les. Horaci, el més clàssic dels clàssics, aquesta ànima bessona de Montaigne!

Una trilogia de Josep Pla sobre el pas del temps

Lectura de Les hores de Josep Pla, volum 20 de l’Obra completa de Destino. Es va publicar per primera vegada durant els anys cinquanta en l’editorial Selecta, al costat d’altres dos volums, Els anys i Els moments, amb els quals formava una mena de trilogia sobre el pas del temps. Aquests tres llibres portaven un subtítol, que ha desparegut en l’edició de Destino: Les hores (El pas de l’any), Els anys (El pas de la vida), tots dos del 1953, i Els moments (El pas de les hores), publicat el 1955.

El volum 20 de l’Obra completa de Destino incorpora un bon grapat d’articles nous respecte a la primera edició en la Selecta, tal com adverteix Pla en el pròleg: «per a portar a cap aquesta edició de Les hores, he hagut d'ampliar considerablement el text i afegir-hi una gran quantitat de papers. El lector dirà, en definitiva, si el llibre ha quedat plausible. De vegades, a mi m'ho sembla, però la meva opinió, en aquest moment no té cap importància. He tractat de mirar que el llibre sigui més complet. Res més». Els articles afegits estan dedicats en la majoria al fenomen del turisme i són, en general, molt inferiors als altres. Només es justifiquen per la voluntat de fer un volum més gruixut. Els anys i Els moments, per la seua banda, han estat recollits en Humor, candor (volum 24 de l’OC de Destino), que també incorpora articles nous i en suprimeix d’altres de les edicions anteriors. Per tant, el caràcter de trilogia que tenien aquests llibres es va desfer. 

Una personalitat que amera tot el llibre

El mes passat vaig publicar vuit entrades sobre les Cartes de Plini el Jove. Em disculpareu si hi torne de nou. Hi ha un aspecte que no havia tocat encara i que és un dels que dóna més encant a la lectura d’aquesta obra: la personalitat del seu autor, molt marcada, que amera de cap a cap tot el llibre. Em recorda Montaigne, entre altres coses per la seua afabilitat, pel seu disgust enfront de la violència i de qualsevol mena de rigor moral. En un pas de les Cartes, Plini el Jove escriu que «estic persuadit que, tant en la vida com en els estudis, res no és més bell ni més adient a la natura humana que mesclar l’austeritat a la bonhomia, per tal que l’una no degeneri en esquerperia ni l’altra en esbogerrament». En una carta critica la severitat d’un pare amb el seu fill, i li adverteix: «pensa que ell és noi i que tu ho has estat, i que el fet que siguis pare no t’ha de fer oblidar que ets un home, i el pare d’un altre home».

Ell, que tenia tant de poder, recordava que «difícilment hom es guanya el respecte amb el terror: l’amor val de bon tros més que la temença, per aconseguir el que desitges. Car la temença s’esvaeix quan te’n vas, l’amor perdura; i així com aquella es converteix en odi, aquesta en respecte». Es mostrava indulgent amb els entreteniments dels altres, encara que no fossen gens del seu grat. I formulava així la regla amb què volia guiar la seua manera de viure: «siguem implacables amb nosaltres, i indulgents àdhuc amb aquests que només sabem disculpar-se a si mateixos». 

Londres i el doctor Johnson

En la nota que vaig dedicar fa una setmana al Rasselas de Samuel Johnson, m’hi vaig referir a un passatge en què defensava els avantatges de viure en una gran ciutat, com ara el fet que «és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». En aquestes línies ressona un dels leit-motivs de la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell: l’elogi de la gran ciutat, i més concretament, de Londres, culminat en aquelles paraules tan recordades: «quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

He començat a fullejar l’edició que tinc en dos volums del llibre de Boswell, publicats per l’Oxford University Press el 1927, i de seguida hi he trobat una altra intervenció del doctor Johnson sobre aquest motiu: «la felicitat de Londres només la poden concebre els qui hi han viscut. M’atreviria a dir que hi ha més coneixements i ciència en deu milles a l’entorn d’on som ara asseguts, que en tota la resta del regne». Boswell, amb la temeritat que el caracteritzava, es va atrevir a objectar-li que la vida a Londres tenia un inconvenient important: «la gran distància en què la gent viu els uns dels altres», cosa que va provocar aquesta rèplica inapel·lable: «sí, senyor; però això està produït per la seua gran extensió, que és la causa de tots els altres avantatges». 

Els adjectius de Shakespeare

En unes notes de lectura sobre Marc Antoni i Cleopatra, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre uns versos de l’escena V: «“Peixos torrats d'aletes [...] llurs barres llefiscoses…” i els adjectius sembla que formin part del nom quan els usa Shakespeare. Els donen gràcia amb tanta bellesa, els serveixen i els adornen tan modestament, i alhora amb tanta traça. Als escriptors menors sovint ens passa que tenim més en compte els servents que no pas els senyors, i no pensem que el seu ofici és servir, ampliar, engrandir el poder del senyor» (Diaris).

Els adjectius sembla que formin part del nom… Pla deia que escriure consisteix a trobar, a encertar l’adjectiu. L’observació de Mansfield i la de Pla s’assemblen, però no diuen exactament el mateix. Per a Mansfield, no es tracta tant de trobar el mot just —en aquest cas, l’adjectiu, com a element que actualitza i concreta el substantiu— sinó d’encertar la relació que s’estableix entre tots dos quan entren en contacte, tal com recomanava Horaci en l’Art poètica: «pel que fa a la disposició dels mots, et diran excel·lent si, també amb subtilesa i rigor, saps trobar un lligam enginyós que doni a un mot corrent el dring de nou». Dos extrems a evitar: d’una banda, els adjectius descolorits, imprecisos, maquinals, que no aporten res; de l’altra, els adjectius sorprenents, barrocs, que volen ser senyors i oculten el substantiu. 

Crec que a Pla li hauria agradat la nota de Katherine Mansfield. No recorde que esmente aquesta escriptora en cap moment. Consulte el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig. No hi ha cap entrada dedicada a Mansfield. Consulte també l’índex de noms de l’Obra completa i hi trobe una única referència, que em remet a la pàgina 308 d’Humor, candor (OC, 24), on es pot llegir: «L'home (i la dona) s'estima. És sorprenent, però no és pas possible de dubtar-ne. És tan cert com aquesta llum que ens illurnina. L'home estima el seu propi sac de misèria - aquest sac travessat intermitentment per impulsos de bestialitat i de tendresa i immergit, la més gran part del temps, en una passivitat vegetativa i indiferent. Està, per tant, dominat per l'amor propi. De seguida que intenta sortir de la solitud en què viu per perpetuar-se, this terrible desire to establish contact de què parla Katherine Mansfield, li apareix l'amor propi a flor de pell, com un instint de legítima defensa. L'amor propi és potser el preu que s'ha de pagar per haver sortit “de la inefable intimitat amb un mateix”, de què tant parlà Kafka. És un instint tan ridícul com vostès vulguin, però és un fet inescamotejable».

Com feia sovint, Pla citava de memòria i de manera inexacta. Katherine Mansfield en una entrada dels seus Diaris, on apareix aquesta frase, havia escrit: «There is something profound and terrible in this eternal desire to establish contact». Ací teniu el text complet, en la traducció al català de Marta Pera:

«Dona i dona

El que sento: no està mai inconscient, ni una fracció de segon. Si sospiro, sé que aixeca el cap. Sé que aquells ulls grossos i seriosos es claven solemnement en mi: Per què ha sospirat? Si em tombo, m'ofereix un coixí o una altra manta. Si em torno a tombar, és l'esquena. Vull que em faci unes fregues? No me'n puc escapar. Tota la nit: un lleu fregadís, una petita tos, i la seva veu suau pregunta: “Que m'has dit res? Que puc fer alguna cosa per tu?” Si no faig absolutament res, em descobreix la fatiga sota els ulls. Hi ha alguna cosa profunda i terrible en aquest desig etern d'establir contacte.»

Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci

Oda 4.7

No queda neu, reverdeixen les planes, i els arbres
tornen a treure fullam;
la terra canvia de tanda, i els rius, que decreixen,
passen riberes avall;

una Gràcia, junt amb les nimfes i junt amb les seves bessones,
nua, s'engresca a ballar.
T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:
no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona
la primavera, se'n va
quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa
torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:
quan a nosaltres l'ocàs
ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,
ombres i cendra som ja.

¿Qui sap si a la suma d'avui han previst d'afegir-hi els celestes
temps per cap més endemà?
Tot allò amb què et regalis el cor, ho preserves
d'un hereu d'àvides mans.

Quan seràs mort i el teu cas amb sentència clara
Minos haurà judicat,
ni el llinatge, Torquat, ni discursos ni benmereixences
no et tornaran al d'abans:

que ni Diana no pot rescatar el cast Hipòlit
de les tenebres de baix,
ni Teseu, les cadenes del Lete, al seu Íntim Pirítous
no les hi pot arrencar.


Horaci (65 aC - 8 aC)

(Traducció de Jordi Cornudella: Jordi Cornudella, Les bones companyies. Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors)

Tercera sessió del curs de literatura universal: final de la literatura de l’Antiguitat

Dimarts de la setmana passada, 20 d’octubre, vam dedicar una última sessió a la literatura de l’Antiguitat. En la pràctica, però, hem tractat també autors d’altres èpoques: Dante, Cervantes, Kavafis, Riba… Al final vaig repartir un altre dossier de textos, en aquest cas de literatura medieval, per a la pròxima sessió. Cal fer via i continuar endavant.

Vaig començar aquesta tercera sessió del curs amb la lectura i comentari de la setena de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Riba hi va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. Exiliat després de la derrota de la República, Riba ho havia perdut tot i el seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia: 

Troia fuit: el cant II de L’Eneida

Després d’una ullada molt breu a Horaci, n’hem feta una altra, més breu encara, a Ovidi i a Virgili. No s’hi pot fer més: hem d’apressar-nos si volem arribar abans que s’acabe el curs,  ni que siga una mica, a la literatura del segle xx.

D’Ovidi, m’he limitat a recordar que Les metamorfosis ha estat, fins fa molt poc, un dels llibres de lectura més habituals i més agradables de la literatura europea. Durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors.

En català hi ha una traducció en vers de Les metamorfosis  de Jordi Parramon, esplèndida, d’una gran fluïdesa. El mateix Parramon ha traduït també les Poesies de Catul  i els Amors  d’Ovidi. D’aquest autor cal recomanar també el volum Poesia eròtica  que recull Amors, Art amatòria i Remeis a l’amor, en traducció de Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç.

Fins al romanticisme, Virgili va gaudir d’una primacia indiscutible al món occidental. Ni Homer ni Shakespeare: l’”escriptor” i el clàssic per antonomàsia  era Virgili. A classe hem llegit i comentat, únicament, el cant II de L’Eneida, en què es narra la destrucció de Troia. He dubtat entre aquest cant II i el IV,  dedicat als amors de Dido i Eneas, que Montaigne considerava el més perfecte de tot el poema. M’he decantat pel II, al final, per l’espectacularitat (pensant en els alumnes!) i perquè és el que lliga més clarament amb la Ilíada.

En una entrada anterior vaig assenyalar la identificació que se sol produir entre el lector i els troians. En aquest cant ii, però, la identificació dóna pas a l’exasperació davant la seua imbecil·litat sense pal·liatius. Ni Caspi, ni Laocoont, ni la pobra Cassandra hi poden fer res. Virgili, però, s’apressa a remarcar que si els troians introdueixen el cavall a la ciutat no és per cretinisme, sinó per respecte envers els déus. No, no hauria quedat bé que els avantpassats dels romans foren una colla de babaus.

En classe, a més de la imbecil·litat troiana, hem destacat els procediments teatrals, escenogràfics, amb què Virgili presenta l’horror de la de la destrucció de Troia: contra la foscor de la nit, els crits, el foc i la sang, creen un contrast efectista d’una gran expressivitat dramàtica.  Entre els molts versos lapidaris que podem trobar en aquest cant, com en tota L’Eneida, n’hem remarcat aquest que Virgili posa en boca d’Eneas: “Aquesta és l’única salvació dels vençuts: no esperar cap salvació”, que reprén el que pronuncia Hèctor en la Ilíada: “El millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria.” Hem utilitzat una sèrie de preguntes  que ens han servit de fil conductor  per remarcar els punts més importants d’aquest cant II.

Jorge Luis Borges  va escriure un comentari sintètic sobre L’Eneida  des del punt de vista d’un  lector hedónico, com en deia i es considerava ell mateix, que val la pena llegir. És un dels pròlegs breus que va escriure per a  les obres seleccionades en la seua Biblioteca personal. Hi observava que “Virgilio se propuso una obra maestra; curiosamente la logró. Digo curiosamente; las obras maestras suelen ser hijas del azar o de la neglicencia”. L’Eneida, per a Borges, és l’excepció que confirma la regla.

En català podem triar entre quatre traduccions excel·lents d’aquesta obra. La més accessible, en prosa, és la de Joan Bellés, que està editada en Labutxaca. Miquel Dolç la va traduir dues vegades, la primera en vers  i la segona en prosa. Finalment, el mallorquí Llorenç Riber en va fer una traducció molt bella, en decasíl·labs blancs, que Estellés va recordar en uns versos del Llibre de meravelles:

T’agradaven els ponts, els vells ponts sobre el riu,

els ponts vells i solemnes, t’agradava assistir

des d’ells a l’espectacle gratuït del crepuscle,

l’Eneida traduïda en versos de deu síl·labes,

uns versos cereals, pel canonge Riber,

afamats de domassos, de tàctils vermellors;

t’agradava tocar les asproses baranes.          

Per acabar, si voleu, podeu llegir i descarregar-vos 1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi. 

El vell Horaci

El vell Horaci… Així en deia Fuster, supose que per remarcar-ne tant l’antiguitat com la moderació, la manca de passió, l’amor per la tranquil·litat i el repòs que expressen els seus versos.

A part de l’interés de la seua obra, Horaci encara es recorda perquè va delimitar per a una llarga posteritat literària una sèrie de tòpics, entorn dels quals s’han teixit variacions i repeticions sens fi, com ara el del beatus ille,  en què es fa l’elogi de la vida retirada, al camp, lluny del brogit de la ciutat, o el de l’aureas mediocritas, “la mitjania, tan preciosa com l’or”, que també  reivindicava, ja que “els vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s’esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps”.  

                                                                                                                   

Ara, el tòpic que més associem amb Horaci és el del carpe diem: “Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.” Convé remarcar que, en Horaci, aquest motiu apareix molt lligat al de l’aureas mediocritas. Cal viure el moment, sí, però assenyadament i amb moderació, perquè  “el que et reclama la vida és ben poc”. Voler més del que la vida pot donar és, per a Horaci, la manera més segura d’esdevenir desgraciat: “¿per què fatigues amb projectes inacabables el teu esperit que no hi pot donar l’abast?” Segles més tard, Goethe resumiria en una de les seues màximes que “la felicitat consisteix en la limitació”. Horaci s’hauria reconegut en la concisió i en el sentit de la frase, però segurament no li hauria fet massa gràcia l’ús d’una paraula tan excessiva com “felicitat”.

La veritat és que aquest motiu del carpe diem sempre m’ha deixat una mica perplex. El consell és tan obvi que se’m fa sospitós de retòrica, de ser un mer joc verbal: viu el dia, el moment, cull el dia d’avui… En fi, el fet és que tampoc no hi podem fer una altra cosa. I, a més,  s’ha de dir tot: el diem inclou també la migranya i altres amenitats semblants.

En classe, a més d’Horaci, hem llegit i comentat quatre variacions sobre el carpe diem de poetes de vàries èpoques. Concretament, dos poemes de Ronsard, un de Kavafis i un altre de Bertolt Brecht. Els dos poemes de Ronsard, dos sonets, són molt divertits: en el primer, que porta per títol No demano la mort, demana a l’Amor, al déu de l’amor, que “sembre neu” al cap de la dona de qui està enamorat i que no s’ha dignat a tenir en compte els seus “plors de sis anys”. Literalment,  demana a l’Amor “que sigui una anciana”. Així sabrà que la bellesa, de la qual tant es vanagloria, “és dolenta,/ i en un dia s’esfulla com s’esfullen les roses.” El recordatori del carpe diem es fa servir com una venjança contra la dama bella i ingrata. Quina mala llet, la de Ronsard! L’últim vers del segon sonet, Quan siguis una velleta, parafraseja bellament l’admonició d’Horaci: “cull des d’avui mateix les roses de la vida”. S’ha de remarcar que Ronsard adreça aquest consell, interessadament, a una altra dama desdenyosa. És a dir, que quan Ronsard parla de “les roses de la vida” s’estava referint a ell mateix. Aquests poetes!

En A la taverna del mar, de Kavafis, el motiu del  carpe diem hi apareix capgirat: no hi trobem una crida a viure el moment present, sinó una expressió desolada davant del temps perdut; no el desig de viure la vida, sinó la recança de no haver-la viscuda com calia. El culpable va ser “el seny, el mentider”, que va frenar el plaer quan encara era possible i l’ajornava per demà. A diferència d’Horaci, que propugnava un carpe diem moderat i assenyat, Kavafis reivindica l’excés com a condició sine quan non. Segurament perquè la seua vida no va ser tan lliure com la d’Horaci.

                                                

Per acabar, hem llegit el poema de Brecht, Contra la seducció, potser el millor de tots. El més convincent, també. Aquest poema es pot llegir simplement en clau política, com era segurament la intenció de l’autor, però crec que és més interessant remarcar l’esforç de Brecht per desempolsegar el tòpic horacià. Per exemple: un argument que utilitzava Horaci per justificar la peremptorietat del carpe diem  és la brevetat de la vida: viu el moment d’ara perquè tot és fugisser i l’esperança és incerta. Això, de tota manera, és una arma de doble tall, perquè si tot és tan fugisser i a penes hi ha temps de res, potser no val la pena de prendre’s la molèstia de viure, ara i ací. Ja ho farem en el més enllà, si n’hi ha. Brecht, en canvi, afirma amb aplom: “No us deixeu enganyar:/ la vida no és tan breu”, hi ha temps per viure-la plenament i amb intensitat. Però, s’ha d’aprofitar cada moment, ara i ací, perquè encara que la vida puga no ser breu, “No n’haureu tingut prou / Quan l’haureu de deixar!” Penseu, només, en la quantitat de llibres que deixarem sense llegir quan se n’anem de vacances definitives. N’hi ha per posar-se a plorar. Brecht hi afegeix una última remarca: no s’ha de tenir por, perquè “Morireu com les bèsties / i res més no hi haurà”. La por és molt sovint el que fa que s’escapen moltes oportunitats. La por, o la timidesa, que no deixa de ser una mena de por. El materialisme, per  a Brecht, no és un motiu de desesperació, sinó de confiança.

Qui llegeix avui Horaci? El que més m’agrada d’ell són les Sàtires, una mena de narracions que es poden considerar un veritable manual de vida pràctica: les delícies de l'amistat de debò, el poder il·limitat dels diners, els perills de la golafreria, els avantatges del sexe amb les putes —i, d’altra banda, els inconvenients de practicar-lo amb les dones casades…  Com sempre, la facilitat i la comoditat per damunt de tot. El vell, el bon Horaci!