Alice Munro i el conte

El crític Charles E. May, especialista en l’estudi del conte com a gènere literari modern i autor del bloc Reading the Short Story, hi ha publicat fa uns dies una entrada molt interessant sobre Alice Munro, en què reprodueix unes pàgines del seu últim llibre. May hi sintetitza la concepció del conte de Munro i al mateix temps exposa unes reflexions reivindicatives sobre la consideració d’aquest gènere en la literatura actual. 

Segons May, la majoria d’editors pensen que els contes són propis de principiants. Si els publiquen, ho fan de mala gana, com una manera de donar ànims a l’autor perquè es pose a treballar seriosament escrivint una novel·la. Bigger is better: el tamany també importa. Evidentment, en l’assumpció que una novel·la és objectivament més important que un recull d’històries curtes, hi ha implícita una capitulació comercial al fet que la majoria dels lectors prefereixen la novel·la al conte. Pocs escriptors, diu May, es resisteixen a aquestes assumpcions. Alice Munro, però, ho ha fet, i ha esdevingut una de les escriptores més prestigioses de la segona meitat del segle XX. May espera que l’obra de Munro, reconeguda amb la concessió del Nobel, represente un pas envers la redempció d’aquest gènere literari tan negligit. Són les seues paraules. Curiosament, May és nord-americà, i als Estats Units, igual que a la resta d’Amèrica, el conte, crec, és un gènere molt més cultivat i apreciat que no a Europa.

Alice Munro

Ahir, en saber-se la notícia de la concessió del Nobel de literatura a Alice Munro, es va estendre un sentiment de satisfacció generalitzat, tant entre els crítics com entre els lectors.

Alice Munro, «the best short-story writer in the world today», «and one of the most brilliant writers in any genre» segons el crític Charles E. May, caracteritzada per Cynthia Ozick com «our Chekhov, who is going to outlast most of her contemporaries», és una escriptora que crea addicció. En unes declaracions a Vilaweb, Maria Bohigas, responsable de Club Editor, assenyalava ahir que «tothom qui llegeix un llibre seu en vol llegir un altre». L’afirmació és totalment exacta. Maria Bohigas es mostrava exultant per la concessió del Nobel d’enguany, i amb raó, perquè ella és la culpable que puguem llegir en català tres llibres de Munro: Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Massa felicitat i Estimada vida. Es tracta d’un triomf de les petites editorials independents, una mostra clara del valor inestimable que han adquirit en el nostre món cultural.

Jo també tinc un motiu de satisfacció personal, perquè, a més de l’admiració que sent per l’obra d’Alice Munro, no és la primera vegada que en parle en la serp blanca. Aquí teniu les dues entrades que li he dedicat fins ara, per si us poden fer servei: Un conte d’Alice Munro i un problema de traducció i Estimada vida.

I feu-me cas: llegiu Munro. Si ho feu, obtindreu una alta rendibilitat del temps que hi haureu invertit. L’únic inconvenient de llegir un llibre de Munro, o la sort, segons es mire, és que, com diu Maria Bohigas, de seguida voldreu llegir-ne un altre.

«Estimada vida» d’Alice Munro

Club Editor continua traduint al català llibres d’Alice Munro (1931-), «the best short-story writer in the world today and one of the most brilliant writers in any genre», en paraules de Charles E. May, un dels màxims especialistes en el conte modern. Ara acaba d’incorporar al seu catàleg Estimada vida, l’últim llibre de Munro, aparegut el 2012, que s’afegeix a Massa felicitat i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni publicats anteriorment per Club Editor. 

Encara que l’obra narrativa d’Alice Munro està formada bàsicament per reculls de contes, de short stories, s’ha destacat sovint que en els seus relats la línia que separa la short story de la novel·la es difumina a causa de la combinació de diversos fils argumentals, de molts personatges i de lapses temporals llargs. Aquests procediments apareixen bastant atenuats en els relats recollits en Estimada vida, encara que Munro continua mantenint-ne d’altres propis de la novel·la com la situació de l’acció dels seus relats en un marc espacial i temporal ben concret: els pobles de la ruralia d’Ontario, amb alguna incursió a la gran ciutat, a Toronto, des de la Segona Guerra Mundial fins a començaments de la dècada dels seixanta. Juntament amb un mateix marc espacial i temporal, Munro utilitza una sèrie de motius temàtics que reapareixen en els diferents relats d’Estimada vida, de manera que es poden llegir com els capítols d’una novel·la. En definitiva, Munro segueix la línia «realista» del conte modern: la de Maupassant i Txèkhov, per entendre’ns. L’art narratiu de Munro està basat en la capacitat d’observació de la realitat, en el refús de la imaginació fantàstica i del simbolisme líric. 

Un conte d’Alice Munro i un problema de traducció

La setmana passada vaig acabar de llegir Massa felicitat, el primer recull de contes d’Alice Munro editat en català, que ha publicat Club Editor en una traducció de Dolors Udina. Feia temps que volia llegir alguna cosa d’aquesta escriptora. Charles E. May, un dels màxims especialistes en el conte modern, la considera «the best short-story writer in the world today», «and one of the most brilliant writers in any genre». 

Massa felicitat ha superat totes les meues expectatives. Els relats d’aquest recull, d’una rara densitat, combinen diversos fils argumentals, molts personatges i lapses temporals llargs, de manera que de vegades la línia entre la long i la short fiction es difumina. Munro, però, ha insistit sovint que no escriu com una novel·lista. El que més li interessa en els seus relats, diu, és aconseguir una tensió, com si estirés una corda que està lligada en algun lloc. Creu que en una novel·la tot tendeix a esdevenir flàccid. De què van els seus relats? D’alguna cosa més enigmàtica i inexplicable que la història generada pels personatges i pel que passa a continuació. Alice Munro pensa que la vida és essencialment misteriosa. El que es veu en la superfície, en la vida de cada dia, només té interès si pot esdevenir una experiència d’aquest misteri. 

Una característica que m’ha cridat l’atenció d’aquests contes són els seus finals abruptes. No hi ha un final inesperat ni obert. El lector té, més aviat, la sensació que el conte, de sobte, s’ha interromput, cosa que obliga a cercar la clau de la història en una altra banda: no en la història, en el que passa ni, menys encara, en una conclusió, sinó en una atmosfera.