Dedicar-se només a escriure

En l’última entrada que vaig publicar, abans d’un parèntesi que m’ha vingut imposat, comentava les implicacions d’aquella consigna enunciada per Flaubert: «il faut écrire pour soi.» Però hi havia un detall important que no vaig tocar. Flaubert vivia de renda, i per això no necessitava publicar o, si més no, no havia de publicar de manera immediata. Podia passar-se uns quants dies col·locant i recol·locant una coma en una frase. Aquells per a qui escriure era la seua manera de guanyar-se el pa, havien de publicar sovint i fer via ràpidament, sense entretenir-se amb les comes.

Flaubert n’era conscient, d’això. El 1859, en una carta a Ernest Feydeau, assenyalava que de tant en tant alguns amics i coneguts li retreien que «tu est bien hereux de pouvoir travailler sans te presser, grâce à tes rentes». Replicava que dir això «est plus facile que de m’imiter». I recordava el que comportava viure d’unes rendes, efectives però modestes. Vivia al camp les tres quartes parts de l’any, «sans femme (petit point assez délicat, mais considérable)», sense amics, no tenia cavall (avui diríem que no tenia cotxe). Breu, sense cap dels atributs de la vida humana. Afegia que «je regarde comme néant tout ce qui est en dehors de l’oeuvre en elle-même», i que «l’impatience qu’ont les gens de lettres à se voir imprimés, joués, connus, vantés, m’émerveille comme une folie».

Aquesta última observació de Flaubert és exacta, aleshores i ara. Hi ha molta gent que més que escriure el que vol és publicar. Llegir i escriure, per a ells, són activitats secundàries. La primera és tan secundària que es pot ignorar sense manies. S’ha comentat més d’una vegada que els nombrosos assistents als tallers d’escriptura creativa —de narrativa o de poesia— solen llegir molt poc. El que volen és publicar. Per a publicar, hauran d’escriure primer, és clar, però és una etapa que suprimirien alegrement si poguessen. I llegir, per a què? Millor anar a un taller d’escriptura, on poden aprendre unes quantes fórmules que els permetran de fer la jugada que farà saltar la banca d’una manera infal·lible. Tenen molt clar que volen esdevenir «imprimés, joués, connus, vantés». Per a què escriure, si no?

The uncertain glory of an April day

En un passatge dels seus diaris, Victor Klemperer anota: «d’alguna cèlebre novel·la (quina?) francesa se’m va quedar gravada aquesta frase catòlica: “Le leurre éternel du printemps.” [L’engany etern de la primavera.] Me l’he repetida moltes vegades, però mai no m’ha perseguit tant com ara.»

Cada vegada li costava més fer-se esperances. Quan li arribava la notícia d’alguna derrota militar dels nazis, es deia que potser sobreviuria, a pesar de tot. Però s’ho deia gairebé d’esma, sense convicció. No deixava de ser una esperança enganyosa, un esquer o un parany: un leurre, que només enganya a qui es vol enganyar. La frase citada per Klemperer té l’aire d’una sentència proverbial de caràcter apodíctic: «l’engany etern de la primavera», perquè tot el que neix està destinat a morir, de manera sobtada o amb una degradació prèvia.

La citació d’aquesta frase, que no coneixia, em va picar la curiositat. En quina novel·la francesa, cèlebre a més a més, hi apareixia? Vaig recórrer, com se sol fer en aquests casos, a Google. Debades. El xatbot d’intel·ligència artificial em deia que «no s’ha pogut trobar la novel·la francesa que conté la frase “Le leurre éternel du printemps” amb la informació disponible. Podria ser que la frase no sigui exacta, que no sigui d’una novel·la molt coneguda o que la cerca no hagi estat prou específica». Vaig provar amb uns altres xatbots d’IA, amb el mateix resultat. Aquesta vegada, la llei del mínim esforç em va fallar. Reconec que em vaig quedar una mica despagat.

Me’n vaig consolar de seguida, perquè «Le leurre éternel du printemps» em va recordar aquell vers de Shakespeare, tan bonic, «the uncertain glory of an April day», que pronuncia Proteu en l’escena tercera del primer acte d’Els dos cavallers de Verona, quan llegeix una carta que li ha enviat Júlia, la seua enamorada:

O, how this spring of love resembleth

The uncertain glory of an April day,

Which now shows all the beauty of the sun,

And by and by a cloud takes all away.

Sagarra tradueix així aquests versos: «Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot!»

A diferència de la sentència francesa, tan desolada, el vers de Shakespeare no parla d’engany, sinó de glòria. Aquesta, sens dubte, és incerta, però no ineluctable com l’éternel que acompanya leurre. Finalment, el vers de Shakespeare no esmenta la primavera, sinó un dia d’abril. És més concret, i per això mateix més precís, més gràfic i suggestiu.

La cosa no va acabar aquí. A la memòria de qualsevol lector habitual li agrada jugar i fer saltirons. De la mateixa manera que «le leurre éternel du printemps» em va recordar «the uncertain glory of an April day», el vers de Shakespeare va fer el mateix amb un altre d’Eliot, el que obri The Waste Land:

April is the cruellest month, breeding,

Lilacs out of the dead land, mixing

Memory and desire

La traducció d’aquests versos és més problemàtica que la dels que he citat de Shakespeare. Potser la més efectiva que se n’ha fet al català és la d’Agustí Bartra: «El més cruel dels mesos és l’abril: engendra / lilàs que broten de la terra morta, / mescla records i anhels.» (He d’advertir que no conec la traducció de Neus Nadal, publicada per Lleonard Muntaner.)

Ara, la semblança entre el vers de Shakespeare i el d’Eliot és només aparent, un caprici de la memòria del lector. Eliot, escrivint en els anys depressius que van seguir la primera guerra mundial, presenta un abril que és cruel perquè desperta la memòria i el desig en una terra eixorca. Impossible fer-se il·lusions. Una mica més avall, a partir del cinquè vers, llegim que «L’hivern ens escalfà cobrint la terra / Amb neu oblidadissa, / Nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs». L’hivern, amb la seua «neu oblidadissa», oferia una mena de calidesa i oblit, mentre que l’abril força a enfrontar-se amb una realitat que no ofereix cap motiu d’esperança. La promesa de vida de la primavera l’únic que aconsegueix és pertorbar, inútilment, el repòs i la immobilitat. Ja anava bé així.

Un riu que es dispersa en innombrables reguerols per un aiguamoll fosc

El pas de la joventut a l’edat adulta, a la maduresa, és un dels temes principals de la literatura universal. Ha donat lloc a un tipus concret de novel·la, la Bildungsroman o novel·la d’aprenentatge. N’hi ha una variant, el que s’ha anomenat novel·la de la desil·lusió, com L’educació sentimental, que acaba amb un gust de cendra. Irònicament, al final d’aquesta novel·la de Flaubert els personatges no han après res. És un aspecte que he tractat en un dels contrapunts de La literatura recordada, i no el reprendré ara. 

Desil·lusió, desengany… són paraules que es pronuncien amb un accent desolat. Paradoxalment, haurien de ser considerades com un guany, com un alleujament si més no. O és que quan estàvem enganyats era millor? Tant se val. La lucidesa actual no esborra ni compensa el temps que vam perdre mentre vam estar equivocats. I és això el que lamentem. A més, vam estar enganyats, d’acord, però «il·lusionats», feliços i contents.

Antologia portàtil de la poesia universal (66): T.S. Eliot

El temps present i el temps passat
són rots dos potser presents en el temps futur,
i el temps futur contingut en el temps passat.
Si tot temps és eternament present
tot temps és irredimible.
El que podia haver estat és una abstracció
que resta com a possibilitat perpètua
sols en un món d'especulació.
El que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.
Ressonen passos dins la memòria
pel viarany que no vam agafar
cap a la porta que mai no vam obrir
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots
en la teva ment.
                       Per què, però,
remoure les cendres d'un bol ple de pètals de rosa?
No ho sé.
              Altres ecos
habiten el jardí. Els seguim?
De pressa, va dir l'ocell, busca'ls, busca' ls
aquí al costat. Enllà de la primera porta,
en el nostre primer món, deixarem que el tord
ens continuï enganyant? En el nostre primer món.
Eren allí, solemnes, invisibles,
movent-se amb calma sobre les fulles seques,
en l'escalf de la tardor, a través de l'aire vibrant,
i l'ocell va cridar, en resposta
a la inoïda música amagada als matolls,
i una llambregada no vista es va creuar, car les roses
tenien tot l'aire de flors que són observades.
Allí s'estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants.
Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal,
pel vial desert, cap al cercle de boixos,
per abocar-nos a l'estany dessecat.
Sec estany, sec morter, fosques vores,
i l'estanyes va omplir d'aigua de la llum del sol,
i els lotus van aparèixer, silenciosament,
la superfície va espurnejar des del cor de la llum
i van quedar rere nostre, reflectint-se en l'estany.
Llavors va passar un núvol, i l'estanyes va buidar.
Vés, va dir l'ocell, perquè les fulles eren plenes de nens
esverats que s'amagaven i s'aguantaven el riure.
Vés, va dir l'ocell, vés, vés: als humans
els costa suportar la realitat.
El temps passat i el temps futur,
el que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.

T.S. Eliot (1888-1965)

(T.S. Eliot, Quatre quartets. Viena Edicions. Traducció d’Àlex Susanna)

Dimarts que ve acaba el II Curs de literatura universal a l’Octubre

Dimarts que ve, 25 d’abril, tindrà lloc l’última sessió del curs de literatura universal. Acabarem de comentar La tempestat i intentaré fer una recapitulació del que ha estat el curs. M’agradaria destacar-ne la xarxa de relacions creuades que es pot establir entre totes les obres que hem comentat, anant endavant i enrere en el temps, botant d’Homer a Balzac i a Tolstoi, de Montaigne a Pla i a Fuster, d’Èsquil a Shakespeare… 

Com sempre, el més complicat a l’hora de plantejar un curs de literatura universal és trobar un fil conductor, o millor encara, uns quants fils conductors, temàtics i formals, que vagen més enllà de la juxtaposició d’autors, èpoques i moviments literaris. Tampoc no es tracta de comentar en el buit una sèrie de grans llibres, separadament els uns dels altres, encara que és un procediment que no em desagrada d’entrada. 

Un curs de literatura no és un club de lectura. No hi ha cap escriptor que tinga aïlladament el seu significat complet. T.S. Eliot defensava en l’assaig Tradition and the Individual Talent que «tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani». Per a Eliot, cada escriptor ha de ser situat entre els morts per contrastar-lo i comparar-lo, però aquesta inclusió en la tradició no és unilateral: «el que ocorre quan es crea una nova obra d’art, ocorre simultàniament a totes les obres d’art que la van precedir. Els monuments existents conformen un ordre ideal entre si, que es modifica per la introducció d’una nova obra d’art (veritablement nova)». Jorge Luis Borges va expressar la mateixa idea en el seu assaig Kafka y sus precursores, recollit en Otras inquisiciones. Hi afirmava que «cada escritor crea a sus precursores. Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro». 

Cada obra modifica, per tant, la percepció que tenim de les obres del passat. En el cas de la lectura individual ocorre una cosa semblant. Cada nova lectura, cada nova lectura important, modifica en la nostra memòria les anteriors. Per això, en el curs no hem seguit un eix cronològic estricte i hem barrejat les literatures antigues amb les modernes. En definitiva, hem intentat comportar-nos com uns lectors. 

Quan llegir se’m fa pesat

He acabat de llegir com he pogut, impacient, amb ganes de llevar-m’ho de damunt d’una vegada, Selected Prose of T.S. Eliot, editat per Frank Kermode. Alguns assaigs d’aquest llibre m’han agradat, sobretot Tradition and Individual Talent, The Perfect Critic, The Function of Criticism i el dedicat a Dante. La resta, tot i reconèixer el seu interès, els he hagut de llegir posant-hi una dosi considerable d’esforç. Hauria pogut deixar el llibre i passar a un altre, però em sabia mal abandonar-lo a mitjan camí. Des de menut, que estic acostumat menjar-me tot el que em posen al plat. 

Els assaigs d’Eliot són intel·ligents, toquen aspectes ben atractius, però estan escrits amb una prosa pesada, excessivament ponderada. Fa la sensació que no avança, o molt poc. Els falten intensitat, agilitat i, sobretot, amenitat. Com va dir el doctor Johnson, «tediousness is the most fatal of all faults; neglicences or errors are single and local, but tediousness pervades the whole; other faults are censured are forgotten, but the power of tediousness propagates itself. He that is weary the first hour, is more weary the second; as bodies forced into motion, contrary to their tendency, pass more and more slowly through every successive interval of space». I rematava: «Unhappily, this pernicious failure is that which an author is least able to discover. We are seldom tiresome to ourselves». 

Eliot esmenta sovint Johnson en aquests assaigs i afirma que és «a dangerous person to disagree with». Molt ben observat.

Preparant el curs de literatura universal a l’Octubre

Continue pegant voltes al curs de literatura universal que començaré a impartir el curs que ve al Centre Octubre. Bona part de les lectures d’aquest estiu les he fet pensant en aquest curs, però em quede amb la sensació que me’n farien falta moltes més. Un curs de literatura universal, en principi si més no, és tota la literatura i això fa que els llibres que caldria llegir per preparar-lo bé se’ns apareixen com una mena d’espiral que se’n fuig i creix sense aturador. Cal fer via amb el que es té. Ja tinc més o menys embastades les sessions del primer mes. Les altres, les tinc perfilades, però les hauré de concretar sobre la marxa.

He tingut llibertat absoluta per plantejar aquest curs. A l’institut, he de seguir, més o menys, la programació oficial, cosa que simplifica o soluciona moltes coses. Ara que puc fer el que vull (en el bon sentit de la paraula, és clar), és inevitable que tinga presents moltes possibilitats. L’embarras du choix! No vull convertir el curs de literatura universal en un curs de «Grans Llibres», a partir d’una selecció tancada d’obres. El procediment és atractiu, però aquesta vegada porte una altra cosa entre mans. Tampoc no vull repetir el curs de l’institut, el que vaig contar en Un son profund. Ara vull tractar obres i motius que no vaig poder aleshores i desenvolupar-ne d’altres que només vaig poder tocar de passada o molt poc. També vull aprofitar que tindré un públic més adult. 

El més complicar és trobar un fil conductor que vaja més enllà de la juxtaposició d’autors, èpoques i moviments literaris. No es tracta de deixar de banda totalment l’eix cronològic —la història. Com a mínim, la cronologia no és arbitrària i és útil per ordenar un material tan vast. Però el fil conductor no necessàriament ha de reproduir una evolució històrica. En aquest punt val la pena recordar Tradition and the Individual Talent, l’assaig en què T.S. Eliot defensava que «tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani». 

No hi ha cap escriptor que tinga aïlladament el seu significat complet. Eliot assenyalava que se l’ha de situar entre els morts per contrastar-lo i comparar-lo, però que aquesta necessitat d’adaptar-se i de fer-se coherent no és unilateral: «el que ocorre quan es crea una nova obra d’art, ocorre simultàniament a totes les obres d’art que la van precedir. Els monuments existents conformen un ordre ideal entre si, que es modifica per la introducció d’una nova obra d’art (veritablement nova)». Perquè «l’ordre persistesca després de l’arribada de la novetat, la totalitat de l’ordre existent ha d’alterar-se, encara que siga lleument. Així es reajusten les relacions, les proporcions, els valors de cada obra d’art respecte de la totalitat, de manera que es produeix un acord entre el vell i el nou». 

Més tard, Jorge Luis Borges va expressar la mateixa idea en el seu assaig Kafka y sus precursores, recollit en Otras inquisiciones. Hi afirmava que «cada escritor crea a sus precursores. Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro». 

Cada obra modifica, per tant, la percepció que tenim de les obres del passat. En el cas de la lectura individual ocorre una cosa semblant. Cada nova lectura, cada nova lectura important, modifica en la nostra memòria les anteriors. Encara que en el curs seguiré un eix cronològic en el curs, no ho faré sistemàticament, sinó que aniré endavant i endarrere, barrejant les literatures antigues amb les modernes. En definitiva, intentaré comportar-me com un lector normal.