Tots els qui seguiu aquest bloc sabeu que Carner m’agrada molt. De tant en tant, alguns dels seus versos em vénen a la memòria, que me’ls repeteix d’una manera obsessionant. Darrerament, m’han entrat ganes de llegir-lo i d’estudiar-lo més sistemàticament, amb més profunditat. Fa poc he llegit La poesia d’exili de Josep Carner de Loreto Busquets, que esborra per sempre la imatge d’un Carner irònic i juganer, típicament noucentista, i també el llibre d’Albert Manent Josep Carner i el noucentisme. Vida, obra i llegenda. Publicat el 1969, és, en paraules de Jaume Subirana, «a hores d’ara, encara, el millor esforç de dibuix global del personatge-escriptor». Crec que està exhaurit, però se’n poden trobar exemplars de segona mà en uniliber.
Mentre llegia el llibre de Manent, vaig prendre algunes notes sobre alguns dels aspectes que destaca de la personalitat i l’obra de Carner que m’han interessat o divertit. Ací en teniu algunes:
