Planiana (123)

Els homes que no tenen cap defecte m’embafen sobiranament. I el curiós és que n’hi ha, almenys públicament. M’embafen tant com les cases de les quals la gent diu que no falta res. L’avantatge dels defectes és que solen anar lligats a les millors qualitats que es poden tenir. En els sofàs on s’està més bé, les molles no són gaire tibants ni massa rígides.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (118)

Davant una realitat immodificable i fatídica ens agrada de transformar-la amb hipòtesis extravagants com: què hauria passat si…, què hauria arribat si no fos que… Una vegada transformada una realitat en problemàtica —cosa que amb l’ajuda de l’absurd és sempre fàcil— quedem tranquils, reposats i flegmàtics.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (114)

Els grills són molt importants.

En el curs dels meus passeigs nocturns, de vegades comparo l’aspecte que té la terra a l’hivern amb el que té a l’estiu —sobretot a darrers d’estiu. A l’hivern, la terra és muda, inerta, passiva. A l’estiu, la simfonia dels grills hi posa un oreig musical, generalment llarg, vast, d’una corprenedora bellesa. La terra es torna viva i, malgrat la seva habitual indiferència, sembla fer companyia.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (113)

Zúric, hivern. Ha fet un dia trist, de cel opac, horitzons curts, les muntanyes incertes en la boira dels gravats romàntics la pluja i les volves de neu. Quan, després del dia fatigós, arribo a l’habitació de l’hotel —l’hotel mitjà, de sempre—, penjo el meu barret negre al bec de dalt del penja-robes, i l’abric, més aviat mullat i rígid, al bec de baix del mateix estri. El penja-robes es troba sobre l’esquena de la porta de l’habitació. Tot d’un plegat em miro les coses penjades, d’una verticalitat palplantada i esllanguida, i em trobo davant un dels espectacles més necrològics i tètrics de la meva vida.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12) 

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (99)

En la joventut, les sensacions de plaer i de dolor són molt diferenciades. A mesura que la vida avança, es tornen molt iguals.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (98)

Endevinar una persona és descobrir-la, en definitiva posar-la en ridícul. Si voleu viure amb tranquil·litat, eviteu d’endevinar la gent. Si no us agrada d’endevinar-vos, tractar d’endevinar els altres no té a penes sentit.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (87)

El problema literari està afectat per la situació general humana. Hi ha escriptors que tendeixen a la síntesi i altres a l’anàlisi. Els primers deuen tenir, probablement, un gran interès, tot i haver de reconèixer que jo, modestament, no he sabut veure mai en què consisteix. Els escriptors (s’entén en prosa) analistes m’inspiren, en canvi, molta més confiança; són els únics que no em cauen, necessàriament dels dits. La literatura s’ha fet sempre amb detalls —és un fet. Ara, els únics detalls que tenen eficàcia en literatura són els importants, els que tenen relleu, els de diferenciació. El altres, els petits, els grisos, la menudalla, són la pura confusió.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

 Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (76)

Les novel·les, per a ésser bones, han d’ésser molt bones. No hi ha termes mitjans. En el món al qual podem tenir accés, quantes n’han estat escrites que tinguin una duració llarga? Una dotzena? Així passa, en el nostre país, amb aquest gènere literari, el que succeeix en molts altres països: no tenen gens d’importància, no són res. En el nostre país, potser encara és més accentuada la mediocritat fonamental del gènere. Després de trenta-cinc anys, llegir novel·les és un símptoma de primarisme molt acusat. Escriure’n quan s’ha deixat d’ésser jove, sense donar la màxima ambició al treball, és una manifestació del mateix símptoma.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (68)

Gibbon fou un aristòcrata anglès, inicialment ric, després arruïnat, que se n’anà a viure a Lausana perquè la vida hi era més barata que en el Londres del seu temps. A Lausana acabà el seu gran llibre. En aquesta part de Suïssa disposà d’una manera agradable de passar l’estona: la tertúlia de Voltaire al costat de Ginebra —a Fernay. Fou un dels llocs més divertits de l’Europa del moment. En Decline and Fall of the Roman Empire, llibre importantíssim, d’influència essencial en la cultura moderna, ha desplaçat a segon terme gairebé tota la literatura francesa del segle de les llums i substituït el seu escepticisme, més aviat decoratiu i ornamental, per un escepticisme molt més profund i real.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (65)

Muntaner fou un home de sort: tingué una causa per a servir —el nostre país en ascensió i un rei d’una gran personalitat mentre visqué: Jaume I.

Si se’m permetés la immodèstia, diria que l’estil entusiasta, vehement, de la Crònica m’ha ajudat a comprendre la meva manera de ser. Jo també vaig ser algun dia un home entusiasta; vaig presentar en el meu modus operandi una determinada elevació de temperatura característica del candor que es necessita en quest país per a fer alguna cosa. Però no he pas tingut tanta sort com Muntaner. Tot ho han enderrocat i destruït. L’entusiasme s’ha abolit i la flama antiga s’ha convertit en cendra. Ja no tinc temps de res —divago com un ombra i no tinc esma ni per a convertir el tedi en erudició de fitxes.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (63)

En la literatura francesa, la perfecció formal arriba a ser astoradora. De vegades, aquesta perfecció ha fet molt de mal —sobre aquest punt, en el Journal de Paul Léautaud hi ha moltes veritats— i així, pel fet de ser ben escrites, moltes ximpleries han semblat sublimitats. Es produeix, en efecte, l’equívoc: hi ha obres que semblen bones a causa de la seva perfecció formal, tot i que de fet són d’una buidor total. Una obra pot ser formalment perfecta i ser una inanitat. Escriure bé és, doncs, molt important; però encara ho és més que darrere de cada paraula hi hagi una cosa. Si es produeix la simultaneïtat, el resultat és sensacional.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (58)

Diferència existent (al meu modest entendre) entre Les liaisons dangereuses de Laclos i Moll Flanders de Daniel Defoe. En el primer llibre, el cinisme i la amoralitat estan donats a través d'una retòrica tan refinada i tan distingida, que no passen de ser una manifestació verbal —o d'escriptura. En Moll Flanders el cinisme és encobert però és tan directe, que és absolutament autèntic. Aquest darrer llibre és de 1683. El de Laclos, de l'època de la regència del duc d'Orleans. En igualtat de temes, sempre tenen més eficàcia els escriptors anglesos que els francesos —em sembla.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (57)

Per quarta o cinquena vegada a la vida, llegeixo Moll Flanders, de Daniel Defoe. Un llibre què no he pogut mai deixar, d'una extraordinària simplicitat, que resisteix el pas del temps. Escrit el segle XVIII, en ple barroc continental, ofereix una curiosa característica: la justificació que en aquest llibre és fa de les accions humanes pels diners. Això el fa molt comprensible, tant en l'època en què fou escrit com en l'època present. La primera cosa que cal saber d'una persona és amb què pot comptar, cosa que no és fàcil. Si això no sé sap, però, no hi ha manera de comprendre res.

Josep Pla,  Notes disperses (OC,  12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (47)

És una vertadera desgràcia que en la joventut hom no tendeixi a sentir la fascinació de la vida, que l’adaptació de l’home a la vida sigui tan lenta i complicada.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (39)

He estat afeccionat des de molt jove a llegir els autors de la literatura francesa. N’he llegits un nombre considerable i rellegits una gran quantitat. Montesquieu no m’ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé —ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res. Montesquieu, que de naturall fou un tímid (segons ell mateix declara en l’autoretrat), fou amb la ploma a la mà, valent i coratjós. No hi ha precedents d’una tal valentia en una societat com la del seu temps, monàrquica, aristocràtica, clerical, mistificada. Montesquieu m’ha ensenyat a respectar la veritat, o sigui la realitat humana.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (34)

En literatura, la fórmula de l’estil es troba potser en aquesta frase de Voltaire: «Les mots familiers sont les ressorts de style». La veritat —o el que em sembla que ho és— només es pot tractar amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (33)

No hi ha res més avorrit que els intel·lectuals. N’hi ha molt pocs que es mantenen, passi el que passi, en el pur terreny de les idees. El que pretenen és lligar-se amb la societat del seu temps. Els de dreta no fan més que repetir —de vegades tenen memòria— els tòpics de la dreta. Els d’esquerra repeteixen incansablement els tòpics de l’esquerra. Produeixen unes llaunes asfixiants. El seu sistema mental és fictici. Per esperit de clan, minimitzen el que té importància i pistonegen la pura inanitat, si els convé. Són dúctils, pràctics i crematístics.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (26)

Els mots de Montaigne: «Tous les maux de ce monde viennent de l’ânerie», que vaig llegir de molt jove, m’han seguit durant tota la vida. A mesura que han anat passant els anys i he anat observant la vida, més reals i justos els he trobats. És per raó de la seva justesa que han estat substituïts per expressions més fluixes i superficials: bêtise, bestiesa. Ânerie estava molt millor.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (24)

Sempre he tractat de viure amb persones escassament relacionades amb l’activitat literària. En aquest ambient és molt difícil de trobar un home que no es consideri important. No tenen el sentit de l’humor, s’agafen seriosament, creuen que tenen molts mèrits. No vull pas dir amb això que no en tinguin molts, com és natural. Si badeu una mica, en tot cas, surten de mare. Això crea un ambient terriblement avorrit, incòmode, d’un tedi espantós, d’una falta d’interès total.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (21)

Hi ha persones tan considerables, solemnes i augustes, que només les puc imaginar assegudes al wàter llegint el T.B.O. o consultant amb un paper i un llapis a la mà, la Guia dels Ferrocarrils.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca