Un assaig de Carlos Fuentes sobre la novel·la latinoamericana i una proposta de cànon

Carlos Fuentes

Em l’entrada anterior us parlava de la meua mania per les llistes de llibres i de la relació d’aquestes amb el cànon literari. Per sort, veig que no estic sol. Dissabte passat, el narrador i assagista mexicà Carlos Fuentes publicava en Babelia un assaig breu, Estirpe de novelistas, sobre la història i l’evolució de la narrativa latinoamericana i presentava el seu cànon —la seua llista— d’escriptors i obres essencials del segle XX i XXI. Modestament, jo també en vaig proposar un per a ús dels meus alumnes en l’entrada 6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic. Observe que Carlos Fuentes no ha inclòs Isabel Allende en la seua proposta. Puc respirar tranquil. 

Aquest assaig pot ser molt útil per als alumnes i professors de l’assignatura de literatura universal de cara a l’últim tema de la programació, el 6.3. La novel·la hispanoamericana: el realisme màgic. De fet, amb Estirpe de novelistas es pot dir que Carlos Fuentes ens l’ha redactat. Visca! No cal que us recorde la importància d’aquest tema: va per a l’examen. No cal dir-ne més. 

Carlos Fuentes és autor d’un assaig clàssic sobre la narrativa latinoamericana: La nueva novela hispanoamericana (Mèxic, 1969). Ara n’acaba de publicar en Alfaguara un altre amb el títol de La gran novela latinoamericana. En el mateix número de Babelia, hi podeu llegir la ressenya que n’ha escrit Jordi Gracia (Curso personal de novela).

6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic

Ací teniu el tema 6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic. Ja només falta el 6.2. per tenir-ne la col·lecció completa.

Pel que fa al realisme màgic, eix central d’aquest tema, d’entrada l’únic que se m’ocorre dir és que m’avorreix. “Realisme màgic” és un oxímoron que no va ni amb rodes. Si és màgic, no pot ser realisme. Per acabar-ho d’arreglar, el procediment que va popularitzar García Márquez s’ha repetit fins a la nàusea. És clar que la culpa no és seua. Per cert, diguen el que diguen, el realisme màgic no té res a veure amb Kafka. Un respecte per Kafka, per favor.

Ramon Vinyes

De tota manera, en classe he procurat comportar-me i he explicat que el realisme màgic no l’inventa ni el crea García Márquez. És una característica de molts autors anteriors, com ara Alejo Carpentier, Roa Bastos o José María Arguedas. Pel que fa al cas concret de García Márquez he comentat la influència que hi va exercir un escriptor català, avui mig oblidat, Ramon Vinyes, que va es va establir durant uns anys a Barranquilla, Colòmbia. Ramon Vinyes apareix retratat en la figura del sabio catalán de Cien años de soledad. Cap al final de la novel·la García Márquez hi va anotar aquest homenatge: “Las únicas personas con quienes se relacionó fueron los cuatro amigos, a quienes les cambió por libros los trompos y las cometas, y los puso a leer a Séneca y a Ovidio cuando todavía estaban en la escuela primaria. Trataba a los clásicos com una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto, y sabía muchas cosas que simplemente no se debían saber, como que San Agustín usaba debajo del hábito un jubón de lana que  no se quitó en catorce años, y que Arnaldo de Vilanova, el nigromante, se volvió impotente desde niño por una mordedura de alacrán. Su fervor por la palabra escrita era una urdimbre de respeto solemne e irreverencia comadrera.”

Faig una enquesta ràpida en classe per veure qui ha llegit Cien años de soledad. Només una persona, Raquel, que últimament està molt calladeta i molt desbordada pels exàmens. Mar Casanova diu que no l’ha llegit, però que té intenció de fer-ho. Alba, en canvi, que sempre està contenta, diu que aquests llibres tan coneguts en realitat no fa falta llegir-los, perquè ja saps de què van.