Des que John Florio va publicar el 1603 la seua traducció a l'anglès dels Essais, la literatura anglesa ha estat la que millor ha assimilat la fórmula de l'assaig tal com la concebia Montaigne: com una divagació lliure, no sistemàtica, a partir d'una lectura o d'un fet divers, d’un record o de qualsevol altre motiu, sense aspirar a exposar una síntesi sobre un tema determinat, sinó intentant veure què es pot dir a partir d'ell. Què en puc dir jo? Que sais-je? L’assagista intentarà aconseguir la tensió d'esperit necessària per mantenir la pilota enlaire a propòsit de qualsevol tema, i es reconeixerà en el fragment, sempre provisional, sempre a reprendre.
Pensar pel propi compte equival sovint a pensar contra el que estableix la tradició, el sentit comú o la maniera literària o cultural del moment. L'assaig es converteix així en una mena d'operació higiènica, una neteja de tòpics i mistificacions, que té com a lema el dictum del doctor Johnson: clear your mind of cant. D'aquí, i del seu enfocament no sistemàtic deriva la capacitat de sorprendre i l’encant d’aquest gènere literari. Tot això, amb un to de conversa, com si estiguéssem passejant.
