Aquesta antologia corregeix la idea convencional de Heine com un poeta romàntic, que va influir fins i tot en el pobre Bécquer. Com assenyala Jordi Jané en l’assaig que l’encapçala, «si Heine és conegut al nostre país, en tot cas ho és com a poeta romàntic. No es pot dir que aquest clixé falsegi totalment la veritat, però n’amaga una altra de més important: només és vàlid per a la primera època, breu, de l’escriptor que ben aviat va copsar que el món real era més ampli i que no es podia copsar amb l’estètica romàntica». En la seua primera època Heine va adoptar la forma i un element fonamental del romanticisme, que mantindrà sempre, la ironia, i aviat va reclamar i va portar a la pràctica en la seua obra la necessitat que la nova literatura s’ancore en el món actual. Als romàntics i als seus epígons els criticarà, en paraules de Jordi Jané, «la seva dèria de mirar enrere en la història i la tendència a un patriotisme exagerat, que relaciona amb el catolicisme, el misticisme i l’obscurantisme polític».
Heine es pot considerar el pare espiritual d’un poeta tan gran com Bertolt Brecht, poques bromes, que Formosa també ha traduït al català. No us podeu perdre —és una altra lectura obligatòria!— el Devocionari domèstic, el primer llibre de poemes que va publicar Brecht, el 1927, també traduït per Feliu Formosa. Heine i Brecht són dos poetes que s’han d’incloure en la línia de poetes com ara Arquíloc, Guillem de Berguedà, François Villon i Ausiàs March. Recorde ara que el 1977 Feliu Formosa va publicar una tria de poemes de Villon, Balades, en Vosgos, una editorial de vida efímera. La traducció d’aquests poemes és una meravella. Evidentment, aquest llibre no s’ha reeditat i està més que exhaurit.
Per a incitar-vos a l’adquisició i lectura d’aquesta antologia de Heine, aquí en teniu tres poemes:
