Sentir enveja de Gabriel Ferrater

He llegit no fa gaire Papers sobre literatura (2023) de Gabriel Ferrater, que recull, editats per Jordi Cornudella, un conjunt heterogeni de textos de crítica literària. Les conferències sobre literatura catalana ja han estat objecte d’una edició (Curs de literatura catalana contemporània, 2019). A més d’aquest volum que acabe de llegir, està prevista la publicació de dos més: un que aplegarà els articles del diccionari de literatura publicat per Salvat (els publicats en Escritores en tres lenguas, més altres inèdits) i un altre que aplegarà tots els informes de lectura que s’han localitzat (uns quants més dels que es van recollir, en versió castellana, a Noticias de libros). La majoria dels escrits aplegats en Papers sobre literatura ja els coneixia. Els havia llegit a mesura que es van publicar en volums solts. Papers sobre literatura els aplega en un de sol, que fa gairebé sis-centes pàgines, i a més n’hi incorpora d’altres que s’han localitzat recentment, entre els quals les «Notas sobre la poesía de Josep Carner», un assaig de més de setanta pàgines, i el conjunt de textos amb què Gabriel Ferrater va ampliar l’edició en castellà de la Historia de la literatura universal d’Erwin Laaths, rescatats i transcrits per Enric Blanes. Són molt bons. No són uns textos de circumstàncies que es limiten a «ampliar» o farcir un altre text.

M’han interessat particularment els que dedica a Shakespeare. Contenen observacions sorprenents i penetrants, com ara quan Ferrater parla del que anomena la simultaneïtat d’actuació dels diferents nivells de sentit que componen l’univers de cada obra de Shakespeare. Per a Ferrater, «la infalible y avasalladora fuerza de convicción con que estos órdenes de sentido se imponen al lector se deben esencialmente a su simultánea presencia: toda frase de la obra se refiere a todos ellos a la vez; su técnica es siempre superpositiva, nunca yuxtapositiva». O les pàgines admirables que dedica a Enric IV, «la primera gran obra de Shakespeare», «organizada a modo de un sistema de fuerzas morales en estado de equilibrio precario y cambiante». Ferrater destaca en aquesta obra un motiu temàtic que és clau en l’obra dramàtica de Shakespeare: el conflicte o la col·lisió entre els joves i els vells, que de vegades pren la forma més concreta de l’enfrontament entre pares i fills. El drama shakesperià paradigmàtic d’aquest motiu és Romeo i Julieta, però també el retrobem en El rei Lear i en Enric IV. I és un dels motius principals del poema «In memoriam» de Gabriel Ferrater. Per cert, en el seu comentari d’Enric IV Ferrater no parla de vellesa sinó de senilitat: «entre estos extremos de la senilidad cínica y la juventud destructora», representats per Falstaff i Hotspur respectivament, «se colocan las demás fuerzas del sistema moral de Henry IV».

La lectura d’aquest escrit ha tingut un efecte secundari immediat: m’ha fet venir ganes de tornar a llegir les dues parts d’Enric IV. Ho he fet en la traducció de Sagarra. En acabar la lectura, les ganes no havien desaparegut del tot. Vull llegir-la de nou en anglès. De tant en tant, com una mesura d’higiene elemental, cal llegir un Shakespeare.

Mentre llegia Papers sobre literatura, no podia reprimir un sentiment d’enveja, que no solc experimentar en els escriptors que més admire. Enveja, en primer lloc, de la seua escriptura travada i plena de sorpreses. Una prosa plena de coses: tot el que diu té interès, encara que siga discutible. A Ferrater se li pot aplicar la frase amb què defineix l’estil madur de Josep Carner: «estilo directo y tenso, “todo cosas”, para decirlo con la frase que De Sanctis otorgaba como sumo elogio a un escritor». Enveja, també, del que va constatar amb exactitud Witold Gombrowicz, en una carta que li va enviar: «Vous avez le don, peu fréquent, hélas, de parler d’une façon intéressante des livres et des auteurs.»

Quantes vegades dec haver llegit el seu assaig sobre Nabí?

«La propedèutica de l’apreciació artística», per Joaquim Iborra

L’editorial Obrador Edèndum va publicar l’any 2021 els textos que Gabriel Ferrater va escriure sobre art durant la dècada dels anys cinquanta. Havien estat publicats per Joan Ferraté el 1981, la major part en castellà, tal com havien estat escrits. Josep Batalla, Jordi A. Carbonell i Elena de la Cruz Bergantí són els editors del nou volum. Han optat per traduir al català tots els textos. És una decisió que podrien haver justificat amb moltes raons, excepte la que han triat. Diuen que Ferraté en fa «una edició basada en una capciosa ideologia lingüística» i que la decisió de publicar-los en castellà (en Seix Barral) és «un fet arterosament ocultat pel títol» —Sobre pintura. Per això els editors n’han triat un altre: Sobre l’art de la pintura, títol molt més clar i honest. Afegesc per la meua part que també es veu la mala fe de Ferraté quan va titular Sobre literatura un altre volum amb papers del seu germà. D’altra banda, el nou volum, molt ben presentat, inclou il·lustracions a tot color. Els editors també critiquen Ferraté per no haver fet el mateix i per haver-ho justificat en un «desafortunat paràgraf». Jo també crec que les il·lustracions en un llibre sobre art són molt agradables i útils, fins i tot quan el text sovint no hi fa cap referència explícita, com és el cas, o quan es mostren pintures datades trenta anys després de les comentades en el text, com ara en la ressenya sobre Antonio Gonzalo Lindín.

Resignació i acceptació

«La résignation est la pire des vertus», deia Flaubert a Georges Sand en una carta. Abans, l’escriptora se li havia queixat de l’estat de desànim i malestar en què es trobava. Flaubert li va contestar que reaccionés, que fes alguna cosa: viatjar o descansar, el que fos, però que no es resignés. La resignació és la pitjor de les virtuts, i això suposant que siga una virtut. Així i tot, ens resignem amb facilitat. Hi trobem un alleujament. Ja no cal esforçar-se més ni plantar cara, ni preocupar-se, ni trobar una solució. No cal fer res: resignar-nos, només. La resignació cristiana.

Però sembla que hi ha una alternativa: l’acceptació. En un pas de la seua autobiografia, Le Sel et la Cendre, el crític literari Marcel Raymond assenyala que «la résignation est une attitude de victime, elle n’invite qu’à courber la tête devant le mauvais sort. Au contraire, l’acceptation implique un engagement du sujet dans l’épreuve. Jusqu’au plus intime de la privation, elle appelle un espoir, celui d’un gain spirituel». L’acceptació, paradoxalment, pot implicar una resistència. Com deixar que l’adversari trie les blanques o les negres. Ja jugarem la partida. No la donem per perduda. La resignació acota el cap. L’acceptació planta cara al mal temps.

Raymond fa servir aquesta reflexió sobre la resignació i l’acceptació en un sentit religiós. De fet, parla «d’un gain spirituel» en referència a aquesta. Una mica més avant, esmenta aquestes paraules de sant Pau: «el meu poder es manifesta plenament en la feblesa» (IICo, 12: 9) i «quan em sento feble, aleshores sóc fort» (IICo, 12: 10). La feblesa no és una invitació a la resignació sinó a l’esforç, a una actitud activa. El fort es confia massa. El gust del Nou Testament per la paradoxa.

Recorde ara el vers que tanca «Amistat del braç», un dels poemes més coneguts de Gabriel Ferrater: «Jo, massa jove / també, no havia après a reconèixer-me / en l’acceptació més que en la tria.» L’acceptació pot ser un acte tan actiu com la tria. Moltes vegades, quan hem de decidir-nos per una cosa o altra, remetem la tria per a més endavant, perquè les possibilitats entre les quals podem triar, no ens satisfan. L’acceptació és més presentista. No es tracta d’acceptar quan no es pot triar, sinó de reconèixer-se en l’acceptació, com un acte de llibertat personal, com una decisió. Els versos de Ferrater suggereixen que «reconèixer-se en l’acceptació» representa una actitud més madura: «massa jove / també, no havia après…»

El realisme moral: Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Josep Pla

En un pas d’Un cor furtiu Xavier Pla esmenta l’informe de lectura que va redactar Gabriel Ferrater sobre El quadern gris recomanant-ne la traducció a l’anglès i reprodueix una frase d'aquest informe sobre les principals qualitats que detectava Ferrater en l’obra literària de Josep Pla: una sensibilitat meravellosa davant la naturalesa i «una passió i un realisme moral molt grans». Feia temps que havia llegit complet aquest escrit, però no recordava aquesta remarca . De seguida em va venir al cap que el realisme moral és un concepte clau en els assaigs de crítica literària de Lionel Trilling, alguns dels quals he repassat últimament. Fa uns cinc anys, en uns articles publicats a La Vanguardia, Jordi Amat va llençar la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que va proporcionar a Gabriel Ferrater el fil conductor de les seues conferències dels anys 1965-1967, editades en el Curs de literatura catalana contemporània. De fet, l’únic crític que cita en el Curs és Trilling i el seu The Liberal Imagination (p. 295-296). La presència del concepte de realisme moral en l’informe de lectura sobre El quadern gris és una prova més, crec, de la influència que va tenir el llibre del crític nord-americà en Ferrater. Influència o, més exactament, assimilació a fons. Com a mínim, aquest concepte li va inspirar la lectura que va fer de La parada de Joaquim Ruyra en una de les conferències del Curs.

Què entenia Trilling per realisme moral? La primera vegada que es va servir d’aquesta fórmula va ser, sembla, en E.M. Forster (1943). Trilling començava el seu assaig sobre aquest novel·lista anglès afirmant que «E.M. Forster is for me the only living novelist who can be read again and again and who, after each reading, gives me what few writers can give us after our first days of novel-reading, the sensation of having learned something». Unes pàgines més avall introduïa el concepte de realisme moral amb aquestes paraules: «All novelists deal with morality, but not all novelists, or even good novelists are concerned with moral realism, which is not the awareness of morality itself, but the contradictions, paradoxes and dangers of living a moral life.»

La vida moral comporta una sèrie de contradiccions, paradoxes i perills, perquè el que està malament i el que està bé, el que és correcte i el que no ho és, no solen aparèixer clarament separats, sinó mesclats i combinats d’una manera inextricable. A diferència de la moral a seques, prescriptiva, el realisme moral té en compte la complexitat i la diversitat de situacions que fan impossible actuar moralment d’una manera coherent. La realitat de la vida humana té uns imperatius que, necessàriament, circumscriuen i limiten qualsevol mena de moral. Però els moralistes habituals estan convençuts que l’ordre dels afers humans segueix una lògica simple: el que és bo, és bo, i el que és dolent, és dolent. Contra aquesta manca d’imaginació, o de sentit de la realitat, que resulta irònica, Trilling citava aquest fragment de l’Areopagítica, de John Milton, un dels llibres fundacionals en defensa de la llibertat de premsa: «Sabem que en el camp d’aquest món el bé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba tan inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que es fa molt difícil de distingir-los. Una barrejadissa tan confusa no la trobem enlloc, ni tan sols en les llavors que Psique, treballant incessantment, es veia obligada a collir i destriar. Fou la pell d’una poma assaborida allò que introduí en el món el coneixement del bé i del mal, com si fossin dos bessons adherits l’un a l’altre. Podria molt ben ésser que fos aquesta la condemna que rebé Adam: ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal.»

Una lectura d’un dels poemes de Ferrater que més m’agraden

Ja fa temps, deu anys!, vaig publicar en aquest blog un comentari sobre «Aniversari», un dels poemes de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Cinc anys més tard, una mica reelaborat i esporgat d’algunes consideracions personals, el vaig publicar en La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. L’any passat, em van demanar que col·laborés en Apadrina un poema, una iniciativa de l’Associació Gabriel Ferrater, que tenia l’objectiu «de posar a l’abast del lector tota la poesia de Gabriel Ferrater comentada per personalitats significatives relacionades o interessades en l’autor i l’obra». Jo no sóc significatiu en res, però sí que estic interessat en Ferrater i la seua obra, de manera que vaig acceptar, i agrair, la invitació.

Reconec que no em vaig calfar massa el cap. Vaig recórrer al comentari d’«Aniversari» publicat en La literatura recordada i el vaig refer una vegada més, ampliant-lo en algun punt i corregint-ne alguna atzagaiada. En les primeres línies afirmava, impertèrrit, que «Aniversari» és «un poema molt breu, de només sis versos». Breu sí que ho és, però no té sis versos, sinó vuit!, i això de «només sis versos», crec que sobra. D’aquesta badada me n’he adonat, certament, però… i de les que encara se’m deuen haver passat per alt? No m’agrada rellegir el que he publicat.

Per raons que desconec, sembla que el projecte Apadrina un poema s’ha interromput o paralitzat. Com que aquesta tercera versió del meu comentari no s’ha arribat a publicar en el web de l’Associació Gabriel Ferrater, la publique ara aquí. De pas, he aprofitat per a refer-la de nou. Deu tractar-se d’un vici. Si aquesta vegada he comptat bé, és la quarta versió. Aquí la teniu:

Més de cinc-centes pàgines sobre Gabriel Ferrater

Acaba de publicar-se el número 6 de la revista Veus baixes, que podeu llegir en línia o descarregar al vostre dispositiu. Són més de cinc-centes pàgines dedicades a Gabriel Ferrater, en l’any del seu centenari, a cura de més de cinquanta col·laboradors. Jo hi he participat amb aquest assaig: Els dies i les edats de la vida.

Aquest número conté també una secció documental que recull, entre altres coses, imatges d’algunes de les dedicatòries que va escriure Ferrater dels seus llibres, com ara aquestes dues a Josep Pla i aquesta altra a J.V. Foix:

Massa prompte i massa tard

Durant el seu viatge a l’Orient, mentre s’estava a Constantinoble, Flaubert va escriure al seu amic Louis Bouilhet una carta en què li comentava una circumstància que li havia cridat l’atenció. En un dels bordells que havia visitat hi va veure penjats alguns gravats d’escenes tendres, incloent-hi les de la vida d’Eloïsa i Abelard, amb un text explicatiu en francès i en espanyol, cosa que li feia exclamar: «Ô Orient, où est-tu? Il ne sera bientôt plus que dans le soleil». Flaubert se sentia estafat per l’absència de tipisme oriental. I no sols als bordells. Observava que a Constantinoble la major part dels homes vestia a l’europea, que s’hi feien representacions d’òpera, que hi havia gabinets de lectura, modistes, que cada vegada menys dones portaven vel, que el nombre de peregrins a la Meca disminuïa… Flaubert concloïa a la vista d’aquest panorama que la religió desapareixeria aviat. «Qui vivra s’amusera!», deia. I tant que ens estem divertint.

Flaubert encara vaticinava més coses a Bouilhet. Afirmava que s’acostava el temps en què les diferències nacionals s’esvairan, i la pàtria serà un arqueologisme com la tribu. El matrimoni també ho tenia magre. Li semblava atacat per totes les lleis que es promulgaven contra l’adulteri, que quedava reduït a un delicte. D’aquí passava a parlar dels globus aerostàtics. Estava convençut que l’home del futur viatjarà a les estrelles. Tancava la tirallonga de profecies amb aquesta reflexió: «nosaltres hem vingut massa prompte i massa tard. Haurem fet el que és més difícil i menys gloriós: la transició». Hi afegia encara que «per a establir alguna cosa durable, cal una base fixa. El futur ens turmenta i el passat ens reté. Per això el present se’ns escapa».

Hem arribat massa tard, durant l’etapa final d’una cultura en decadència, cada vegada més qüestionada, cada vegada més incomprensible, i massa prompte, perquè la nova cultura que ha de reemplaçar-la encara no ha cristal·litzat del tot. No s’ha difós, si més no, fins al punt de modificar la manera de veure i de pensar tot el que afecta la vida humana. La reflexió de Flaubert es retroba, amb lleus variants, en altres autors de l’època contemporània, com ara en aquells versos de Matthew Arnold: «Wandering between two worlds, one dead, / The other powerless to be born» («Stanzas from the Grande Chartreuse»). El mateix motiu reapareix en Il Gattopardo de Lampedusa, que fa dir a don Fabrizio: «Appartengo ad una generazione disgraziata a cavallo fra i vecchi tempi ed i nuovi, e che si trova a disagio in tutti e due».

Llegiu aquest article de Vicenç Pagès Jordà

Dissabte passat, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà va publicar a l’Ara un article que m’hauria agradat escriure. Però l’ha escrit ell, i molt millor del que jo hauria sabut. L’únic que puc fer, per tant, és recomanar-vos que el llegiu, si us interessa Gabriel Ferrater i la literatura catalana. No cal que el comente. En destaque només, si de cas, aquesta frase: «desconfio dels escriptors que parlen de tot excepte dels llibres que llegeixen».

Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Gràcies, Gabriel Ferrater. I per si falla l’enllaç o no us sap mal abandonar la serp blanca, aquí el teniu reproduït íntegrament:

Gràcies, Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater (1922-1972) no va anar a l’escola fins als deu anys. Abans es va dedicar, entre altres coses, a llegir de manera frenètica, ja que va tenir la sort de disposar d’una biblioteca familiar ben assortida. Va cursar part de l’educació secundària a França, on també va aprendre l’anglès i l’alemany. La combinació d’intel·ligència, esperit autodidacte i capacitat de treball el va convertir en un intel·lectual de gran personalitat, amb un criteri propi i el caràcter necessari per plasmar-lo en tot moment.

Una de les seves facetes és la de lector i crític. No és pas una combinació estranya en un autor, ans al contrari. Qualsevol persona que tingui la voluntat d’escriure, per força ha de dedicar temps a llegir el que altres han escrit, i a analitzar-ho d’una manera personal. Les opinions sobre un llibre són discutibles, és clar, però també poden resultar tremendament estimulants. En canvi, moltes històries de la literatura repeteixen els tòpics dels llibres anteriors. En aquests refregits no hi trobo reflexions que m’hagin interessat tant com les que fan els escriptors: Nabokov sobre Jane Austen, Virginia Woolf sobre Emily Brönte, Proust sobre Flaubert, Borges sobre Cervantes, Zadie Smith sobre E.M. Forster. A la seva conferència sobre Joaquim Ruyra, Gabriel Ferrater confessa que li costa comentar prosa narrativa perquè no n’ha escrit gaire. És natural: jo també em refio més dels arquitectes que parlen d’arquitectura que no pas dels runners que parlen de filosofia. Per contra, desconfio dels escriptors que parlen de tot excepte dels llibres que llegeixen.

Després de llegir Víctor Català

Anit vaig acabar de llegir, amb penes i treballs, el tercer volum dels contes complets de Víctor Català, publicats per Club Editor. Aquest tercer volum recull tres llibres: Caires vius, Ombrívoles i Drames rurals. Alguns dels contes —pocs—, els millors, recorden de lluny Maupassant. La resta són cromos truculents, dolents. Alguns, molt dolents, impropis d’una escriptora que és considerada un clàssic de la literatura catalana. Un dels pitjors, L’explosió, és una mostra il·lustrativa de les limitacions mentals i estrictament literàries, imaginatives, de Caterina Albert, limitacions que es poden estendre a la majoria d’autors de la seua generació. Ara entenc per què Gabriel Ferrater va dir que Víctor Català va escriure una admirable novel·la —Solitud—, però que després només va escriure nicieses. O hauria d’haver dit que, llevat de Solitud, només va escriure nicieses. Drames rurals, de fet, és anterior a la novel·la.

Els llibres ens escriuen

Torne a llegir, després de molts anys, Prólogos, un llibre de Borges que recull alguns dels pròlegs que va escriure al llarg de la seua vida per a llibres molt diversos. Publicat el 1975, va encapçalat per un Prólogo de prólogos, en què l’autor reconeix que aquest gènere literari «en la triste mayoría de los casos, linda con la oratoria de sobremesa o con los panegíricos fúnebres y abunda en hipérboles irresponsables, que la lectura incrédula acepta como convenciones del género». Hi afegeix, però, que n’hi ha també altres exemples, memorables, com l’assaig amb què Wordsworth va introduir la segona edició de les seues Lyrical Ballads i, encara més: «el prefacio conmovido y lacónico de los ensayos de Montaigne no es la página menos admirable de su libro admirable». En aquests casos, com que es tracta de textos escrits pels mateixos autors, són de fet una extensió del llibre, no un element imposat, i impostat, des de fora. 

Alguns d’aquests pròlegs tracten llibres de literatura gauchesca, d’autors argentins que per a mi només són un nom. Em faig el propòsit, ara, de llegir el Martín Fierro. A més, Gabriel Ferrater, en una entrevista reproduïda en Papers, Cartes, Paraules, afirmava que «uno de los grandes poemas que más me han influido y que releo muy a menudo es el Martín Fierro. Para mí, personalmente, es más importante que cualquier poema español del siglo pasado o del actual». No se’n parle més: el llegiré. Un altre títol pendent de lectura que Borges m’ha recordat és Sartor Resartus, de Thomas Carlyle, comentari de l’obra d’un professor imaginari, Diògenes Teufelsdroeckh, «que habría publicado en Alemania un vasto volumen sobre la filosofía de arena, o sea de las apariencias». Borges escriu que «no sé de un libro más ardido y volcánico, más trabajado por la desolación, que Sartor Resartus». També m’ha recordat que he de tornar a llegir les dues novel·les mestres de Wilkie Collins, The Woman in White i The Moonstone.

Pla sobre Carner, encara: una última nota

El passat 3 d’abril es van complir 50 anys del retorn de Josep Carner a Catalunya, després de trenta-un d’exili, malgrat la seua voluntat inicial de no tornar mentre Franco fos al poder. Va ser una tornada discutida, per tant. I bastant patètica, perquè Carner es trobava greument afectat per la malaltia de l’Alzheimer. Tenia aleshores vuitanta-sis anys, caminava arrossegant els peus, decrèpit i desorientat, amb breus instants de lucidesa. Va morir aquell mateix any del 1970, a Brusel·les, quinze dies després de la seua partença de Barcelona. Joan Josep Isern ha publicat un article molt complet en Vilaweb, El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant, reproduït després en el seu blog, sobre aquest episodi poc recordat a hores d’ara. 

Al cap de pocs dies, va aparèixer, també en Vilaweb, a cura del mateix Joan Josep Isern, una entrevista enormement interessant amb Xavier Bru de Sala sobre la seua poc coneguda estada a Brussel·les per a inventariar els papers de Carner. Bru de Sala, que va establir una relació molt cordial amb la viuda del poeta, Émile Noulet, una autoritat en literatura i filologia, reporta algunes informacions impagables sobre la personalitat de Carner. L’entrevista, ja us dic, no té pèrdua, i allí us remet. Però voldria comentar algunes de les observacions que hi fa l’entrevistat.

Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Joan Fuster

Per a tots els lectors de Gabriel Ferrater —de la seua poesia, de la seua crítica literària, de les seues traduccions—, per a tots els qui ens sentim fascinats i encuriosits per la seua personalitat,  el blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, és una mina de referències i suggeriments que no té preu. Blanes hi ressenya puntualment qualsevol notícia sobre l’obra de Ferrater: una conferència, una taula rodona, un article publicat en la premsa, un llibre… El lector hi trobarà també un comentari de cada un dels poemes de Les dones i els dies, una ressenya dels llibres de Ferrater publicats pòstumament, una bibliografia comentada, un índex de noms… 

Blanes explica en una de les entrades (Una altra cosa, que ara encara jutjo més important) l’origen de la seua fascinació per Ferrater i al mateix temps sintetitza amb gran precisió alguns dels principals atractius de Les dones i els dies, que va llegir per primera vegada quan tenia dinou anys: «em van entusiasmar de seguida el seu to directe; la qualitat narrativa dels poemes; la concreció dels objectes, les accions i les persones que hi apareixen; el fulgor de les metàfores; la col·loquialitat juganera, la precisió i la magnificència de la llengua; la llibertat del vers blanc; el rigor i la varietat formals; l’ambició artística; la intel·ligència irreverent de les observacions de Ferrater; la possibilitat d'intuir la lliçó dels versos sense entendre'n tots els detalls... Què més pot demanar un lector?» 

Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater és el que en la tradició anglosaxona en diuen un companion, un volum que intenta oferir una visió global, el més completa possible d’un autor: que ens acompanya com a guia. Els companions, però, solen ser obres d’elaboració col·lectiva, mentre que Enric Blanes és l’únic responsable d’aquest blog, la millor companyia per a tot aquell que vulga llegir Gabriel Ferrater en profunditat. 

El sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de la caritat

Repasse l’article Sobre mètrica, de Gabriel Ferrater, reproduït en Sobre el llenguatge. Juntament amb algunes pàgines de les seues classes sobre Foix (editades en el Curs de literatura catalana contemporània, de Ferrater), és del millor que conec per a entendre què és un vers, que no té res a veure amb el recompte de síl·labes, tal com es fa a l’escola, a l’institut i a la universitat. Gairebé sense adonar-me’n, després d’aquest article, que ja coneixia, he continuat llegint la resta del llibre. El que més m’ha interessat han estat alguns passatges descriptius del català, sobretot els que fan referència al sistema de pronoms àtons. Ferrater hi assenyala que «els trets més característics de la frase catalana són els que deriven del sistema dels pronoms personals àtons, que fan possible d'“extraposar” gairebé tot terme nominal i de representar-lo per un pronom contigu al verb», cosa que «permet de situar qualsevol terme nominal com a “tema” o “subjecte lògic” de la frase, sense recórrer al passiu tan sovint com el francès o l'anglès, i sense necessitat d'identificar, com el castellà, l'objecte directe mitjançant una preposició (si no és en alguns usos molt delimitats)». Enyorança per la gramàtica del català que pensava escriure i que no va arribar a escriure. Va preferir suïcidar-se. 

L’altre aspecte que m’ha interessat —més exactament: que m’ha divertit— d’aquests textos és l’estil sarcàstic, de vegades directament ofensiu, que es gasta a l’hora de referir-se a certs col·legues. D’entrada, afirma en un article, amb raó, que «la llengua és un afer massa important per deixar-lo a les mans dels lingüistes». En un altre text, escrit en castellà per a una enciclopèdia, remarca que «los primeros comparatistas se dejaron guiar por la intuición, que les llevó muy lejos, pero les llevó demasiado lejos». Sobre el Curso superior de sintaxis española, de Samuel Gili Gaya, observa que «això de superior deu ésser destinat a espantar les criatures, cosa enraonada, donat el contingut del llibre».

La feina s’acumula

He dedicat tres de les últimes entrades d’aquest blog a recomanar la lectura de la Ilíada en la traducció de Montserrat Ros, recentment editada per Adesiara. En realitat, no és una recomanació. Crec que ha quedat prou clar que es tracta d’una lectura obligatòria, que demana temps i una concentració especial. Ara he d’advertir-vos que la feina se’ns acumula. Aquesta setmana acaba d’aparèixer un altre llibre que també és de lectura obligatòria, inexcusable: el Curs de literatura catalana contemporània, de Gabriel Ferrater, que arreplega, en un sol volum, la transcripció de les conferències que va impartir durant els cursos 1965-1966 i 1966-1967 per encàrrec de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona. 

El contingut d’aquestes conferències, que van ser gravades en cinta magnetofònica, havia estat publicat pòstumanent de manera dispersa, de manera que s’havia de consultar en publicacions diferents, moltes d’elles exhaurides i descatalogades. Ara les tenim totes aplegades en un sol volum, que inclou, a més, les conferències sobre el Nabí de Carner, inèdites fins ara, i tots els apunts de les classes que no es van enregistrar. Jordi Cornudella, autor d’aquesta edició, ha aprofitat la feina —la feinada— dels editors anteriors, però com ell mateix declara «he tornat a compulsar els textos editats amb les transcripcions i amb els enregistraments originals, i no m’he estat de fer marxa enrere en certes decisions editorials quan m’ha semblat que convenia». Com a apèndix del Curs, s’hi ha inclòs una doble conferència panoràmica que Ferrater va pronunciar, poc abans de la seua mort, davant d’un públic d’estudiants de batxillerat. Aquesta conferència, localitzada per Jaume Subirana, havia estat editada en el volum Gabriel Ferrater ‘in memoriam’, del 2001. 

Antologia portàtil de la poesia universal (75): Gabriel Ferrater

AMISTAT DEL BRAÇ
El metro anava ple. Jo m'agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l'avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s'isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-rne
en l'acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l'estació, i el súbit trenc
d'una corda del cello, la més baixa.

Gabriel Ferrater (1922-1972)

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edicions 62)

Antologia portàtil de la poesia universal (72): Gabriel Ferrater

ANIVERSARI
Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.

Gabriel Ferrater (1922-1972)

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edicions 62)

Fatti, fatti! Com s’ha d’escriure, segons Stendhal

Stendhal va anotar en la seua obra, sobretot en la correspondència i en la Vie de Henry Brulard, nombroses observacions sobre l’estil. La més coneguda és la que va escriure en una carta a Balzac: «Mentre estava escrivint la Cartoixa, per a adquirir el to correcte, llegia de tant en tant unes poques pàgines del Codi Civil». Prendre el Codi Civil com a model estilístic potser era una exageració, però s’entén el que volia dir. Es tractava d’escriure, com deia Fuster, «sense arravataments lírics ni concessions al pintoresc», ni vocables superflus, amb un estil clar i precís, ajustat, que no pogués donar peu a equívocs o ambigüitats, que no cridés l’atenció sobre ell mateix. Com el del Codi napoleònic. 

Aquest estil ràpid, de síntesi extrema, fruit d’un continu treball d’eliminació, no és tan fàcil com podria semblar. El príncep de Lampedusa, en l’assaig sobre Stendhal que vaig citar en l’entrada anterior, assenyalava que «requiere como fundamento una excepcional abundancia de ideas, además de recuerdos y experiencias, porque si en él se diera la mínima ausencia de materia vital, ésta saldría inmediatamente a la luz». El geni de Stendhal per alleugerir, per suprimir les redundàncies, era prodigiós. Lampedusa l’il·lustrava amb aquesta frase d’El roig i el negre, en què Stendhal aconsegueix resumir una nit d’amor en un punt i coma: «La vertu de Julien fut égale à son bonheur; il faut que je descende par l’écchelle dit-il à Mathilde, quand il vit l’aube du jour paraître». 

Cent anys de l’inici d’«El quadern gris»

Ho han recordat Xavier Febrés (Demà fa cent anys de l’arrencada literària d’«El quadern gris») i Maria Nunes (100 anys del primer apunt d’El Quadern Gris de Josep Pla). Diversos lectors que estimen l’obra de Josep Pla també se n’han fet ressò en les xarxes socials. El passat 8 de març es van complir cent anys de l’arrencada cronològica d’El quadern gris. Publicat el 1966, la primera entrada del dietari està datada el 8 de març de 1918, i s’inicia amb una frase que Febrés compara a altres començaments cèlebres de la literatura universal: «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat». Encara que no té massa importància, la pregunta es fa inevitable: Pla va escriure realment la primera entrada del seu dietari en la data que indica? O la va escriure molt anys després, atribuint-li fictíciament aquella data? O sí que la va escriure, però la va revisar en profunditat? 

Important o no, com que la curiositat té els seus drets, agafe l’edició facsímil d’El primer quadern gris. Dietaris 1918-1919, les llibretes d’anotacions de joventut, que va editar Xavier Pla el 2004, i llegesc el primer apunt: «13 d’octubre de 1918. Almenys ara, a Catalunya, hi ha unanimitat: tots tenim la grippe». Aquesta frase, aquesta cèl·lula germinal, es va transformar en el text de dues pàgines que podem llegir avui. A més, Pla va modificar la cronologia, passant del 13 d’octubre al 8 de març, per fer-ne coincidir l’inici amb la data del dia en què complia vint-i-un anys. 

Com han demostrat Xavier Pla i Lluís Bonada, entre altres estudiosos, El quadern gris de Pla no reprodueix, com l’autor pretén fer creure, el seu dietari de joventut dels anys 1918 i 1919. És el Pla adult i escriptor consolidat que revisa i, sobretot, recrea el seu dietari de joventut, incorporant-hi molts altres textos apareguts prèviament. La majoria de les pàgines de Coses vistes (1925), el primer llibre que va publicar Pla, es van incloure en El quadern gris amb molt poques modificacions. Gabriel Ferrater va ser un dels primers a detectar aquesta maniobra literària. En una de les conferències que va fer a la Universitat de Barcelona, assenyalava que «El quadern gris és un llibre molt curiós perquè es presenta com el diari dels 21-22 anys, però a aquesta edat no s’escriuen 800 pàgines bones. El diari és on una persona jove hi posa les seves bajanades». 

Xavier Pla, en el pròleg a l’edició facsímil d’aquell dietari de joventut, conclou que El quadern gris és en realitat la síntesi cronològica i temàtica de tota l’obra que Josep Pla havia publicat des dels anys vint. Es tracta d’un dietari reconstituït, fictici. En l’excel·lent assaig que Lluís Bonada va dedicar a la primera entrada d’El quadern gris (L’inici d’«El quadern gris» de Pla, dins Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, a cura de Narcís Garolera, Curial, 1985, vol. IV, pp. 150-164), hi remarcava que per a Pla «el dietari és un gènere literari, és a dir, una convenció, una “forma” per a presentar els seus textos». Una forma que «li permet una gran llibertat en l’ús combinat de gèneres diferents: el diari personal, la descripció, la narració, el diàleg, les reflexions personals —morals o literàries—, el consell al lector, el retrat i l’anàlisi, omplícita o declarada, dels costums de la gent i dels pobles». 

Les commemoracions, com a mínim les literàries, són útils perquè obliguen a recordar. Convé fer-ho, encara que ens repetim. Com va advertir el doctor Johnson, «that what is obvious is not always known, and what is known is not always present». Des de la serp blanca vull afegir-me a aquest aniversari literari reproduint la primera entrada d’El quadern gris i uns fragments del comentari que en va fer Lluís Bonada, que he completat amb un text d’un altre assaig seu: «El quadern gris», de Josep Pla (Empúries, 1985, pp. 55-57). Aquí els teniu:

Sobre el dietari com a gènere literari

Dimarts passat vam començar a comentar El quadern gris de Josep Pla. Abans, però, vam reflexionar una mica sobre el dietari com a gènere literari. Deu ser la forma literària més lliure i més flexible de totes. Substitueix l’extensió de la novel·la per la intensitat del fragment i amb el pas d’una entrada a una altra permet constants efectes de sorpresa. En un dietari hi cap tot: una anotació sobre qualsevol fet de l’activitat diària, una nota de lectura, una descripció d’un paisatge, una narració, un aforisme… El quadern gris és una mostra excel·lent de la gran varietat temàtica i formal que permet aquest gènere.

Cap bé sense pena. La forma del dietari també comporta perills, que no sempre són fàcils d’evitar. Tothom qui porta un diari o que l’ha portat en algun moment de la seua vida, ho ha pogut comprovar. Durant les primeres setmanes, o durant el primer mes, hi ha moltes coses a contar: tot és nou. Però al cap de poc, el dietarista s’adona que tendeix a repetir-se, que no val la pena anotar un fet o altre de l’activitat diària més o menys idèntic al d’ahir, al de demà i al de demà passat. El repertori de reflexions i de records també s’esgota ràpidament. El dietarista comprèn, dolorosament, que la vida de cadascun de nosaltres està muntada a partir d’un seguit de rutines, que no avancen ni duen enlloc. De vegades, s’intenta superar la banalitat del dia a dia anotant alguna reflexió sobre l’actualitat política o contant algun viatget turístic. El remei sol ser pitjor que la malaltia. El fet és que molts dels dietaris que es publiquen no compensen les poques pàgines dignes de ser llegides amb interès. Es nota massa que per a alguns escriptors el dietari només es justifica perquè permet fer llibres d’una manera fàcil i còmoda. Només cal escriure una mica cada dia, o amb un mínim de regularitat, i el llibre —el dietari— es fa, per acumulació, fatalment. Un dietari sempre és útil per a qui l’escriu: li serveix de disciplina, de memoràndum, de recull d’anotacions que es poden desenvolupar més endavant. Aquesta utilitat de l’escriptor no sempre comporta un profit proporcional per al lector.

Dimarts que ve començarem «Anna Karènina»

La setmana passada (setena sessió del curs de literatura universal) vam acabar de comentar El coronel Chabert de Balzac i La dona d’en Martin Guerre de Janet Lewis. Vaig aprofitar la novel·la de Balzac per destacar una de les novetats fonamentals que introdueix la novel·la realista respecte a la narrativa anterior: el fet d’escriure novel·les d’història contemporània. Gabriel Ferrater va assenyalar que «això ara ens sembla la cosa més natural del món, però abans del segle XIX, la noció d’història contemporània hauria semblat quasi una contradicció. La història era el relat dels fets del passat i no té sentit que es faci una història justament de l’època contemporània, del moment present. Però al segle XIX, Stendhal, o Balzac, o tots els russos, o Dickens, van veure que la societat es transformava i això significa que tenien una consciència claríssima que es trobaven en un conflicte de diferents societats». 

«Doncs bé —continuava Ferrater—, si tenien consciència que de la seva pròpia època se’n podia fer una història, no és perquè veiessin realment d’on venia la seva època i on anava sinó perquè veien que, simultàniament a la seva època, hi havia societats diferents, amb sistemes d’apreciació intel·lectual absolutament diferents. I és aquest conflicte sincrònic, el conflicte contemporani, el conflicte de simultaneïtat, el que interpretaven en termes diacrònics, o sigui, en termes d’evolució històrica.» (Gabriel Ferrater, Tres prosistes.)