Tercer lliurament de les notes de lectura de Jèssica Roca sobre els quaderns de Josep Iborra

En el tercer lliurament de les seues notes de lectura sobre els Quaderns 1980-2000 de Josep Iborra, Jèssica Roca s’ha centrat en els relats narratius des del 1986 fins a l’estiu del 1997, sobretot en la nota dietarística de Josep Iborra en la seua visita a Vicent Andrés Estellés, convalescent a l’hospital.

Aquí teniu l’enllaç d’aquest tercer bloc: els quaderns 1980-2000 de josep iborra: les meves notes de lectura (3)

El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés, crònica i mapa de la ciutat de València

El Llibre de meravelles d’Estellés és la recreació literària més intensa que s’ha escrit mai de la ciutat de València. Una València, però, d’un temps molt concret: el de la postguerra, des del 1939 fins als primers anys de la dècada dels cinquanta. De fet, aquesta obra d’Estellés es podria caracteritzar sumàriament com una crònica de la València d’aquella època. D’aquí ve que molts dels poemes adopten una forma narrativa i el poeta (o el jo poètic, per dir-ho amb la forma pedant habitual), un paper de testimoni, gairebé notarial. Hi ha molts poemes en què el poeta no diu jo. Només hi parlen en primera persona diverses veus anònimes que apareixen citades, fragments de diàlegs entretallats, com si fossen personatges d’una novel·la.

Una crònica d’un temps molt pròxim, que es recorda amb una precisió dolorosa. Publicat per l’editorial L’Estel el 1971, el Llibre de meravelles va ser escrit, segons apunta l’autor en la nota prèvia d’aquesta primera edició, entre el 1956 i el 1958. En molts dels poemes hi són freqüents les referències al fet que el poeta se situa en la perspectiva del record:

Davant el temple de Sant Agustí, paraven

autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça

polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat.

Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.

Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.

(«Arbres de pols»)

«Arbres de pols» s’estructura a partir de la combinació de verbs en pretèrit imperfet, que emmarquen i fixen el que es recorda, i verbs en present —«evoque, recorde»— i en perfet —«tot ha canviat»—, que assenyalen el moment, l’ara, des del qual es recorda. Com molts altres poemes del Llibre de meravelles, es presenta com un testimoniatge, gairebé com un document, no com l’expressió d’una individualitat lírica. El poeta només diu jo per subratllar-hi el seu paper de testimoni: «Evoque», «Jo recorde un vell pati». En algun altre poema, la voluntat de concreció característica d’Estellés situa el fet mateix de recordar en una circumstància particular: «Tot ho recorde, mentre vas estenent la roba» («Els amants»).

Una classe de Dominic Keown sobre Fuster i Estellés

L’any passat us vaig informar (vegeu «En valencià»: primer congrés internacional per a la promoció del valencià entre joves) de la posada en marxa, gràcies a la iniciativa de Dominic Keown, del congrés en línia En valencià, adreçat als joves estudiants valencians de 15 a 20 anys amb la intenció de dinamitzar l’interès en la llengua i cultura del país i, així mateix, en la disciplina de filologia en general. Aquest congrés, en què van participar diversos professors d’universitats europees i nord-americanes, tindrà continuïtat en la nova edició que se’n celebrarà enguany a partir de gener/febrer. Per a més informació, us remet a la pàgina En valencià.

Mentrestant, m’agradaria recuperar des d’aquest blog el seminari que va impartir el professor Dominic Keown, professor de Catalan Studies de la Universitat de Cambridge, sobre Fuster i Estellés, amb el títol d’Els valencians i el seu lloc a Europa: Fuster i Estellés. Està penjat tant en el web En valencià com en Youtube. Aquesta classe magistral del professor Keown, impartida en anglès i subtitulada en català, constitueix un material impagable, molt atractiu, per als nostres alumnes, i més si tenim en compte que enguany tant Fuster com Estellés van per a la Selectivitat (argument irrefutable!). A part dels enllaços anteriors, el penge en aquesta entrada per si us resulta més còmode:

També estaria bé de passar en classe dos vídeos en què alguns alumnes de la Universitat de Cambridge comenten, en català, la seua experiència estudiant aquesta llengua. A veure si a més d’algú li cau la cara de vergonya i reacciona en conseqüència. Els vídeos són Un dia a Cambridge (de 2006) i Cambridge students of Catalan BCN (2018). Els penge així mateix en aquesta entrada:

Les citacions que encapçalen el «Llibre de meravelles» d’Estellés

La setmana passada vaig acabar de llegir i comentar el Llibre de meravelles d’Estellés en els quatre grups de segon de batxillerat que tinc enguany. L’última classe la vaig dedicar a les cinc citacions que encapçalen aquest llibre. Era una bona manera de treure’n conclusions i de destacar-ne algunes de les característiques principals. De fet, la majoria dels poemes —no tots, però— del Llibre de meravelles porten un epígraf, una citació curta que al·ludeix al contingut o a algun aspecte del contingut. De vegades, la referència és molt clara i directa. L’epígraf que encapçala «Els amants» —«la carn vol carn», extret del «Cant espiritual» d’Ausiàs March—, remarca el caràcter inevitable, imperiós, de la passió eròtica, comparada metafòricament amb un vent o un huracà. A més, per mitjà de l’epígraf Ausiàs March es contraposa als poetes citats en el cos del poema: López-Picó, Petrarca, Bécquer i Riba, una manera d’indicar que una altra poesia és possible: que hi ha uns altres models. D’altres vegades, la funció de l’epígraf és suggerir un contrast irònic, com en «Arbres de pols». Aquest poema, una estampa de l’ambient deprimit i provincià de la València de la postguerra, porta un epígraf d’un poeta valencià de la primera meitat del segle XVI, Joan Batista Anyés: «Oïu, mortals, oïu grans meravelles…» Sempre s’estableix un joc semàntic entre el títol, l’epígraf i el cos del poema. 

La majoria d’aquests epígrafs estan extrets de poetes valencians del nostre Segle d’Or: Ausiàs March en primer lloc, Roig, Corella… En una altra entrada d’aquest blog (vegeu El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés: un mapa de la ciutat de València) vaig assenyalar que, a més d’una crònica de la València de la postguerra, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés és també una guia del passat i present de la ciutat, de la seua història i del seu espai físic. Estellés esmenta obsessivament ens els poemes d’aquest llibre els carrers de València i els encapçala amb versos dels poetes valencians medievals. Aquests dos eixos —topogràfic i literari— es fonen en «Ací», en què la figura d’Ausiàs March apareix lligada a carrers i llocs de la ciutat: el carrer de Cabillers, on hi havia la seua casa; la Seu, entrant per la plaça de l’Almoina, on hi ha la seua tomba. Hi apareixen, també, referències als últims anys de la vida de March, al debat poètic que va mantenir amb alguns membres de l’escola satírica valenciana, als versos en què sentencia orgullosament: «io són aquest…» L’itinerari que proposa el poema ens du fora de la ciutat de València, a Beniarjó i Gandia, on la família March tenia les seues possessions.

Antologia portàtil de la poesia universal (8): Vicent Andrés Estellés

El cant incipient
Una alegria
de ser útil encara
per a ser digne
d’alguna llum darrera:
només que això demane.

Saber-me útil
i no mancat com ara
de tantes coses:
arribar on no arriben
encara els meus silencis.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

(Vicent Andrés Estellés, Festes llunyanes, dins La lluna de colors. Volum 9 de l’Obra completa. Ed. Tres i Quatre)

Una classe de Dominic Keown al Vives sobre Vicent Andrés Estellés

El curs passat, Robert Archer, de la Universitat de Londres, va impartir una classe a l’institut Lluís Vives de València sobre Ausiàs March (vegeu Robert Archer fa una classe a l’institut Lluís Vives). Sembla que va inaugurar una tradició, perquè Dominic Keown, del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, va venir al nostre institut la setmana passada per parlar sobre Vicent Andrés Estellés. El públic estava format bàsicament per alumnes de segon de batxillerat i alguns de primer, que no s’ho volien perdre. En total, una mica més de cent alumnes, que vam mantenir en tot moment un comportament impecable. 

En els cinquanta minuts que va durar la seua intervenció, Dominic Keown va parlar d’algunes de les característiques més rellevants de la poesia d’Estellés, va comentar-ne alguns poemes i els va contrastar amb els d’altres autors. Va explicar també els problemes que es plantegen a l’hora de traduir Estellés a l’anglès i com s’han resolt. La seua classe va tenir el doble encant de la varietat i de l’amenitat.

Va remarcar d’entrada que Estellés pot semblar un poeta poc traduïble a causa del seu to volgudament dialectal i de les nombroses referències dels seus poemes a una realitat col·loquial, estrictament valenciana. Fuster, en l’assaig que li va dedicar, ja manifestava aquesta prevenció, i no de cara a la traducció a altres llengües, sinó pensant en la recepció de la seua poesia a la resta de l’àrea lingüística del català. I es preguntava: «¿entendran aquests poemes, els entendran com Déu mana, la gent dels dialectes contigus? […] Vicent Andrés Estellés s’hi presenta amb uns versos relativament “dialectals”: del seu dialecte, del nostre, i ens resulta íntim i vibrant. ¿Com el llegiran “ells”, més enllà de l’Ebre o de la mar? ¿Hi arribaran al fons?…» 

Dues cançons per al «Llibre de meravelles» d’Estellés

Durant aquest primer trimestre del curs he llegit i comentat en segon de batxillerat una selecció de la poesia de Vicent Andrés Estellés: de les Èglogues, de les Horacianes, del Mural del País Valencià i, sobretot, del Llibre de meravelles. Els poemes d’aquest llibre han agradat tant als alumnes que molts d’ells se l’han llegit sencer pel seu compte.

Hi ha diversos factors que expliquen l’èxit d’aquesta obra, com ara el seu caràcter narratiu i un llenguatge que no entrebanca la lectura en cap moment. Però el principal atractiu que té per als alumnes és, crec, que ofereix un itinerari apassionat per la ciutat de València, en un moment (disset anys) en què comencen a tenir més llibertat personal, cosa que comporta, entre moltes altres coses, el descobriment de la ciutat pel seu compte. En aquest sentit, el Llibre de meravelles d’Estellés és un dels seus llibres.

És significatiu que dos dels grups musicals que més agraden als joves, Obrint Pas i La Gossa Sorda, tenen dues cançons, La vida sense tu i Camals mullats, respectivament, construïdes a partir d’un itinerari per la ciutat de València amb al·lusions explícites a Estellés. Llegiu en aquest sentit l’entrada que va publicar en aquest bloc una exalumna meua: No hi havia a València…, per Helena Hernàndez i Èvole. Un dels versos de Camals mullats parla de la València de «Blanquita i Estellés» i la majoria d’espais de la ciutat que hi apareixen esmentats, com ara el carrer de Cavallers, de la Pau, el Parterre, la Glorieta, els trobem també en el Llibre de meravelles. La fascinació per la ciutat pren la forma en aquesta cançó d’una relació d’amor-odi («en l'aire barreja de fem i salobre»), que somia una altra València: «Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata».

Llegint i comentant Estellés en classe

Abans de les vacances de Nadal, vaig dedicar unes quantes classes en segon de batxillerat a Vicent Andrés Estellés. El curs passat vaig publicar sis entrades sobre aquest poeta (El Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: una crònica de la València de la postguerra (1), El Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: una crònica de la València de la postguerra (i 2), El Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: un mapa de la ciutat de València, No hi havia a València dos amants com nosaltres i Vaig amb els alumnes a veure l’exposició d’Estellés). Ara he repetit la selecció de poemes que vaig comentar en aquestes entrades i hi he afegit alguns altres, concretament els dos sonets del Llibre de Xàtiva que cantava Ovidi Montllor, del Mural del País Valencià, i l’ègloga VIII de Recomane tenebres.

El Mural és una mena de Canto general del País Valencià. La influència de Neruda en la poesia d’Estellés és una de les més visibles i importants, i ho he remarcat als alumnes. De cara al pròxim curs, m’agradaria comparar alguns poemes d’aquesta obra de Neruda amb alguns altres del Mural. He tingut la idea massa tard. Els qui seguiu aquest bloc ja sabeu com m’agrada el comentari comparat. Estic convençut que és una de les eines més útils i efectives de la classe de literatura. 

«Aniversari»: un poema de Gabriel Ferrater

Jo també sóc ferraterià. He comprat i he llegit tot el que s’ha editat de Ferrater. Fins i tot tinc una fotocòpia, que em va fer la meua germana, del mecanoscrit que recull la transcripció de les seues classes en la Universitat de Barcelona. De tant en tant, m’agrada tornar a Les dones i els dies i, encara més, a la seua obra crítica, o deixar-me caure per Un fres de móres negres: Apunts de Gabriel Ferrater, l’extraordinari bloc d’Enric Blanes, dedicat íntegrament a Ferrater, on els ferraterians tenim un punt d’encontre inexcusable. 

En la serp blanca m’he referit sovint a alguns dels meus crítics preferits, com ara Erich Auerbach i Lionel Trilling. Dels catalans, Gabriel Ferrater i Joan Fuster són els qui m’interessen més. Al poc d’obrir aquest bloc vaig dedicar una entrada a Ferrater (Tres prosistes, de Gabriel Ferrater), amb motiu de la publicació de Tres prosistes, llibre que recull la transcripció de les classes sobre Josep Pla, Víctor Català i Joaquim Ruyra. En aquesta entrada hi vaig escriure que «juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster, aquestes conferències de Ferrater crec que són l’aproximació més intel·ligent i més suggestiva a la literatura catalana contemporània. En aquest conjunt de llibres Ferrater enfoca la literatura catalana en gran, és a dir, la situa i l’explica en relació sempre al sistema general de la literatura europea. I s’hi aproxima amb una gran varietat de procediments, des de la psicoanàlisi a l’apunt sociològic o històric, passant pel comentari estilístic o estrictament lingüístic, o les anècdotes personals. Són una mostra de la varietat de coneixements i interessos de Gabriel Ferrater, de la seua intel·ligència enorme, del seu inconformisme enjogassat, volgudament provocatiu. De Gabriel Ferrater es podria fer el mateix elogi, senzill i profund, que va dedicar ell un dia a Joan Fuster: el d’haver estat “un literat capaç de pensar”. L’elogi mostra tant l’admiració que sentia per Fuster com l’opinió que li mereixia la majoria de la gent de lletres.» 

Vaig amb els alumnes a veure l’exposició sobre Estellés

Ahir vaig anar amb el grup de segon de batxillerat a veure l’exposició sobre Vicent Andrés Estellés que hi ha en el Centre del Carme. Estàvem a punt d’eixir, a tres quarts de deu, quan a tres  se’ls va ocórrer de fer-se un cafenet abans d’arrencar. Una vegada superat l’entrebanc —el cafenet—, vam enfilar el passadís tot pixat de Sant Pau per agafar l’avinguda de l’Oest. Sense adonar-me’n, em vaig quedar sol al capdavant de la caravana, arrossegant al meu darrere tota la filera d’alumnes, que em seguien respectuosament. La veritat és que era tot un espectacle, i més encara en ple centre de València. El meu sentit del ridícul, massa acusat potser, em va fer deixar la posició capdavantera per mirar de passar una mica desapercebut . Vam deixar a la nostra dreta el Mercat Central i l’església de Sant Joan, i vam continuar tot recte pel carrer de la Bosseria i el carrer de Baix fins a la plaça del Carme. La passejada va durar una mitja hora, caminant amb tranquil·litat. Com que tots els pubs estaven tancats, no hi va haver cap problema. Vull dir que ningú es va perdre pel camí. Feia molt bon dia i el barri vell tenia una vivacitat de colors molt atractiva i relaxant. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres

Els amants deu ser el poema més conegut i celebrat del Llibre de meravelles d’Estellés, i, segurament, de tota la seua poesia. Hi ha contribuït la interpretació que en van fer Ovidi Montllor i Toti Soler, així com el missatge directe i vitalista del poema, contrapunt a la crònica del temps amarg de la postguerra. Encara que l’amor i el sexe són uns dels motius més insistits del Llibre de meravelles, Els amants té la particularitat, que comparteix amb També, un altre poema d’aquesta obra, de presentar una experiència de l’amor i del sexe lliure i plena enfront de l’«amor trist, l’amor brut, esgarrat» que «brutalment s’imposava sobre fam i cauteles» (Per exemple) i que és el que hi predomina. 

El vers amb què s’obre Els amants és tan directe com efectiu: «No hi havia a València dos amants com nosaltres», una afirmació categòrica i hiperbòlica, intrigant, que s’imposa per la seua concreció. «No hi havia» fa referència a un moment en el temps; «a València», a un lloc; «dos amants com nosaltres», a una parella concreta. El primer vers subratlla, per tant, el caràcter únic, irrepetible d’aquest amor, cosa que justifica l’afirmació hiperbòlica del vers, reforçada amb solemnitat per l’ús de l’alexandrí bimembre (vers de dotze síl·labes format per dos hemistiquis de sis, amb cesura després del primer), el vers culte i literari per excel·lència: 

No/ hi ha/vi/a a/ Va/lèn/cia dos/ a/mants/ com/ nos/al/tres. 

  1     2     3  4     5   6         1   2    3        4      5   6

El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés: un mapa de la ciutat de València

A més d’una crònica de la València de la postguerra, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés es pot llegir també com una guia del passat i present de la ciutat, de la seua història i del seu espai físic. Com en altres llibres d’Estellés, en el Llibre de meravelles hi ha una voluntat de dir, de fer el catàleg d’un lloc i d’un temps, cosa que es mostra, sobretot, en l’esment insistit de carrers de València: 

I el tema de València tornava, i se n'anava 

entre les teues coses, entre les teues síl·labes, 

aquells moments d'amor i aquells moments de pena, 

tota la teua vida —sinó tota la vida, 

allò que tu saps de fonamental en ella— 

anava per València, pels carrers de València. 

Modestament diries el nom d'algun carrer, 

Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat 

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més; 

i ja tindries tota València. Per a tu, 

València és molt poc més. Tan íntima i calenta, 

tan crescuda i dolguda, i estimada també. 

(Cant de Vicent) 

El catàleg eumeratiu culmina, com saben tots els lectors d’Estellés, en Cos mortal, un poema construït exclusivament amb noms de carrers, sense cap verb ni nexe conjuntiu, amb una única sintaxi de juxtaposició: 

El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés: una crònica de la València de la postguerra (i 2)

En l’entrada anterior deia que el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés es pot llegir com una crònica de la València de la postguerra. Entre els poemes d’aquest llibre, «L’estampeta» i «Crònica especial» tenen la particularitat d’adoptar precisament la forma de la crònica i de presentar una visió panoràmica d’aquella època. «L’estampeta» és un quadre —una estampeta— que reuneix els principals factors que van caracteritzar la immediata postguerra a València. En primer lloc, la mort, motiu temàtic remarcat pels versos que obrin i tanquen el poema: «Et casares de dol, com de dol vares rebre» i « De dol sempre, de dol per a tota la vida». Fuster, en el pròleg que va escriure a Recomane tenebres, primer volum de l’Obra completa d’Estellés, va afirmar amb exactitud que «la mort fou aleshores més “mort” que mai». Molta gent havia mort durant la guerra, molta gent va morir després a causa de la repressió política; la misèria de la dècada dels anys quaranta va fer que les malalties fessen més estralls que mai. Juntament amb la mort, i estretament relacionats amb ella, hi havia també la fam i l’estraperlo: 

carregaments de sucre que desapareixien 

de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde, 

els camions sinistres que duien l'estraperlo. 

L'home palpava un cos adolescent, mentre ella 

es menjava un pastís sense participar 

en allò que al seu cos feroçment succeïa. 

El «Llibre de meravelles» deVicent Andrés Estellés: una crònica de la València de la postguerra (1)

Tornada a classe. En el grup de segon de batxillerat, després de la literatura dels anys trenta, hem passat a estudiar la literatura de la postguerra. Joan Fuster va sintetitzar així en la seua Literatura catalana contemporània els efectes de la derrota del 1939 en la literatura catalana: «El 5 d’abril de 1938 era derogat l’Estatut de Catalunya, i amb això l’idioma perdia el caràcter oficial. No es tornava a la situació preestatutària, sinó que s’hi introduïen interdiccions sense precedents que equivalien a mediatitzar les manifestacions literàries “públiques” en català. N’és eliminat l’ensenyament a les escoles, són clausurades les institucions culturals anteriors, no s’autoritza ni una sola revista ni un sol diari en català. El desmantellament és total. Durant quatre o cinc anys no es publica un sol llibre. Si alguna cosa s’edita, és en la clandestinitat i amb peu d’impremta fals.» 

Ningú no ha fet més que Franco —ajudat per un conjunt de circumstàncies i factors tan decisius com el cinema, la ràdio i la televisió, l’escolarització general i la immigració— per la implantació de la llengua castellana. En trenta o quaranta anys —els posteriors a la primera dècada de la postguerra— el català va perdre més terreny que en tres o quatre segles. Prohibit l’ús públic i oficial del català, i també l’ensenyament en aquest idioma, relegada la llengua a un «uso privado y familiar», desfets i prohibits els organismes culturals i literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i inviable.