Antologia portàtil de la poesia universal (45): Iannis Ritsos

LA DESESPERACIÓ DE PENÈLOPE
No era pas que no el reconegués a la llum de la llar, no eren pas
els parracs de mendicant ni la disfressa, no. Els senyals eren clars:
la cicatriu al genoll, la vigoria, la malícia a l'ull. Aterrida,
recolzant-se a la paret, buscava una excusa,
encara una mica de temps, per no respondre,
per no trair-se. ¿Per ell, doncs, havia malgastat vint anys,
vint anys d'espera i de somnis, per un miserable com aquell,
per un barbablanc sangonós? Es deixà caure sense veu damunt d'una cadira,
mirant lentament els pretendents assassinats a terra, com si mirés,
morts, els seus propis desigs. I: «benvingut», li digué,
sentint estranya, llunyana, la seva veu. Al racó, el seu teler
omplia el sostre d'ombres com barrots; i tots els ocells que havia teixit
amb fils vermells, lluents damunt de verds fullatges, de sobte,
aquella nit del retorn, es tornaren de color de cendra, negres,
volant al ras en el cel pla de la seva darrera espera.

Iannis Ritsos (1909-1990)

(Iannis Ritsos, Repeticions. Edicions de la Ela Geminada. Traducció d’Eusebi Ayensa)

Quarta sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts de la setmana passada vam reprendre el comentari de l’Odissea a partir de l’arribada d’Ulisses adormit a Ítaca, centrant-nos en la interpretació que Carles Riba va fer d’aquest episodi en l’elegia setena de les Elegies de Bierville. Vaig comentar aquesta elegia en Un son profund i allí us remet (pàgines 52-56). També vam llegir i comentar la segona i la novena. Aquesta última la vam sentir recitada pel mateix Riba. I vam tornar al cant XIII de l’Odissea. Ulisses, quan desperta a la platja, no reconeix Ítaca. Al cap de poc, se li apareix Atena en la persona d’un noi jove, que li confirma que ha arribat a la pàtria. Ulisses, de seguida, li conta una història fabulosa sobre qui és i d’on ve. Atena li somriu, i li diu:

«Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te

en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra.

Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podies,

ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes

i de relats mentiders, que t’agraden d’ençà que vas nàixer!» 

(XIII, 291-295)

Però Atena està totalment del seu costat, com li declara amb aquestes paraules:

«Sempre has tingut dins l’ànim i el pit, les mateixes idees!

És per això que quan més trist estàs jo no t’abandone,

just per ser tal com ets, raonable, sagaç i sensible.

Un altre home, en tornar de vagar errabund, correria

amb alegria a sa casa a veure els seus fills i l’esposa:

tu prefereixes, però, no saber i no fer cap pregunta,

mentre no poses a prova la dona. » 

(XIII, 330-336)