A la setmana que ve començarem amb «El quadern gris»

Dimarts passat vam dedicar tota la sessió del curs de literatura universal a llegir i comentar una petita antologia que havia preparat dels moralistes francesos, concretament de La Rochefoucauld (Reflexions o màximes i sentències), Chamfort (Màximes i pensaments), Joubert (Pensaments. Ed. Proa) i Paul Valéry. M’hauria agradat afegir-hi una tria dels Pensaments de Pascal, de La Bruyère, i també alguns aforismes de Lichtenberg (n’hi ha una selecció publicada en català: Quaderns de notes) i de Nietzsche, però no he pogut per falta de temps. 

Amb una certa recança, hem deixat Montaigne. És un d’aquells pocs autors que val la llegir de tant en tant. No cansa mai. El seu efecte és sempre tònic i refrescant. Abans de comentar l’antologia dels moralistes, vaig remarcar que l’obra de Montaigne inaugura dues línies que seran molt fructíferes en la literatura posterior. D’una banda, la literatura del jo, la que té com a matèria el propi autor, formada per autobiografies, memòries, diaris i, de vegades, epistolaris. De l’altra, la literatura dels moralistes, la flor de la literatura de França, en paraules de Josep Pla. Un moralista, si més no des de la tradició que inaugura Montaigne, no és el mateix que un moralitzador. Un moralitzador diu el que s'ha de fer, el que està bé i el que està mal, basant-se en uns principis que suposadament tots reconeixen o han de reconèixer. Prescriu unes regles. Els moralistes de la literatura francesa, en canvi, posen en qüestió la possibilitat d'afirmar uns models de conducta. El terme «moralista», en el seu cas, no fa referencia a la prescripció moral, sinó a la descripció i a la reflexió crítica sobre el comportament humà.

Chamfort, en català

In Púribus Llibres és una nova editorial, fruit d’una iniciativa conjunta de L'Eixam Edicions i Gran Angular Indústries Culturals, que s’ha estrenat fa poc amb la publicació de quatre títols: Sic transit gloria, mindundi, de Josep J. Conill; Màximes i pensaments, de Chamfort, en traducció de Guillem Calaforra; Balanç d’existències, de Joan Dolç i Passeres, d’Amadeu Viana. Aquests quatre llibres han estat publicats també per la mateixa editorial en versió castellana. 

Ja m’he llegit el de Chamfort, i de seguida que puga passaré al de Josep Conill. Ara voldria comentar-vos breument les Màximes i pensaments del primer, en paraules de Josep Pla «el moralista francès més agut i més bon observador» i «un dels més grans escriptors de la llengua francesa».

Dins de la tradició de la literatura moralista, la seua obra se’ns apareix com una de les més crítiques i radicals. Seguia l’estela de Diderot. Chamfort, que no concebia «una saviesa sense desconfiança», es malfiava també dels aforismes. Afirmava que «les màximes, els axiomes, com els compendis, són obra de persones de geni que han treballat, segons sembla, a la manera dels esperits mediocres o peresosos. El peresós es conforma amb una màxima que l’eximeix de fer ell mateix les observacions que han menat l'autor de la màxima al resultat de què fa partícip el seu lector. El peresós i l'home mediocre es creuen eximits d'anar més enllà, i donen a la màxima una generalitat que l'autor, tret que sigui ell mateix mediocre (cosa que passa a vegades), no ha pretès pas donar-li». Concloïa que «cal només observar, per no ser víctima de la xerrameca dels moralistes». De fet, una part de la seua obra, que no s’ha reproduït en aquesta edició catalana, està formada pel simple report d’anècdotes.