Publicat per l’editorial Afers, L’au de Minerva (Un dietari de 1994 i 1995) és el segon lliurament d’un dietari discontinu que Oriol Pi de Cabanyes va començar a escriure el dia que va morir el general Franco. En la Presentació que ha redactat per a aquesta edició, l’autor hi assenyala que «he anat dipositant en el meu dietari vivències i records, gent que he conegut, reflexions i comentaris sobre pintura, literatura, música, cinema, visions de paisatge, històries de la història… Entre la crònica i l’assaig, obeeix tot sovint a estímuls de caràcter intel·lectual o cultural en un sentit molt ampli». Aquestes paraules inicials delimiten amb precisió el caràcter d’aquest dietari. Dietari, i no diari. Pi de Cabanyes és partidari de distingir entre aquests dos termes. En una de les primeres entrades afirma que «el diari íntim personal conté anotacions que van deixant petja de la vida quotidiana del qui escriu i, en el millor dels casos, dels moviments de la seva ànima. El dietari no necessàriament». De tota manera, aquest no necessàriament ja remarca que es fa difícil establir una solució de continuïtat clara entre tots dos. Si de cas, es poden considerar més aviat com dos pols, dos extrems d’una gamma temàtica, extensa i diversa, oberta formalment, entre els quals fluctua o tendeix el dietarista. O diarista.
És cert que en L’au de Minerva la vida quotidiana de l’autor a penes hi apareix. Tampoc cap estat «íntim», si no és la seua actitud personal davant el fet d’escriure. Indirectament, a través de la descripció d’elements del paisatge, el lector dedueix alguna característica del lloc on viu. Moltes de les millors pàgines d'aquest dietari estan dedicades a la «gent que he conegut», entre els quals alguns dels seus familiars, persones, o personatges, amb un caràcter molt marcat. També, algunes figures importants de la cultura catalana amb qui Pi de Cabanyes ha entrat en contacte en un moment o altre, com ara Josep Palau i Fabre, Néstor Luján, feliç de poder dir que temps enrere va comprar al llibreter de vell Garcia l’Encyclopédie que havia estat dels caputxins de Pompeia, Miquel Batllori —el retrat que en fa és d’una gran precisió—, o Manuel de Seabra. Sempre hi apareixen lligats a una circumstància o a una anècdota concreta.
