Una nota sobre la «Historia de la literatura universal» de Riquer / Valverde

RBA ha reimprès en rústica, en dos volums, la Historia de la literatura universal de Martí de Riquer i de José María Valverde. Reprodueix l’edició que va publicar amb el segell de Gredos en tapes dures el 2007, quan aquesta editorial ja havia estat absorbida per aquella. La primera edició d’aquesta obra havia aparegut en tres volums entre 1957 i 1959 en l’editorial Noguer. Des del 1968, ampliada, ha conegut diverses reedicions i reimpressions en Planeta. Entre 1984 i 1986 Planeta en va publicar una nova edició en deu volums, que acompanyava el text de Riquer i de Valverde amb una àmplia selecció de textos antològics i de resums argumentals, i també de moltes il·lustracions. No ha estat reimpresa des d’aleshores. El lector interessat pot recórrer a una biblioteca o comprar-la en una llibreria de vell.

Convé advertir que aquesta Historia de la literatura universal no està escrita a quatre mans, encara que els títols de crèdit de l’edició no ho aclareixen i deixen que el lector supose pel seu compte que Riquer ha redactat la part que va des de l’antiguitat fins a la literatura medieval i Valverde a partir de l’edat moderna. Carlos Pujol, en la presentació que va escriure per a aquesta obra, declara que la participació de Riquer comprèn les literatures de l’antiguitat grega i llatina, i els capítols dedicats a la literatura medieval, i així mateix tot el Renaixement espanyol, que, en paraules de Pujol, culmina en Cervantes. Encara que no ho diu, sembla que Riquer va redactar també el primer capítol, Literaturas orientales proyectadas sobre Europa, concretament la literatura sànscrita, l’hebrea i l’àrab. En l’edició en deu volums de Planeta, s’indica clarament que Martí Riquer és l’autor dels tres primers volums i Valverde dels set restants. Riquer no va introduir cap canvi en els capítols que havia redactat prèviament. Ja ho tenia bé. Valverde, en canvi, va refer en major o menor grau la seua part. I no sempre per a millor. A més, va redactar de nou el capítol IV (Crepúsculo del medievalismo y alba del Renacimiento), i tota la part del renaixement, incloent-hi el renaixement espanyol i Cervantes, que ja havia redactat Martí de Riquer en l’edició anterior. Els textos de Riquer sobre Dante, Boccaccio o Cervantes (que són els que es reprodueixen en l’edició de dos volums, com aquesta de RBA) són superiors, crec, als que va escriure de nou Valverde per a l’edició en deu volums. L’assaig de Riquer sobre Dante, per exemple, és més sintètic, més ajustat i es llegeix millor.

Weltliteratur i literatura comparada

Weltliteratur i literatura comparada. Perspectiva des d’Europa és el novè títol de la col·lecció Figura, que publica les Edicions de la Universitat de Barcelona. Dirigida per Antoni Martí Monterde amb un perfil cada vegada més definit, la col·lecció alterna la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, la publicació dels resultats de la recerca col·lectiva del Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu de la Universitat de Barcelona i la de nous títols d’autors contemporanis. Aquest volum recull els textos del simposi internacional sobre Weltliteratur i literatura comparada que va tenir lloc el 2016 a Barcelona.

El concepte de Weltliteratur, des que el va encunyar Goethe, s’ha convertit en el centre de perspectives molt diferents i aquesta és la raó per la qual el seu significat divergeix molt en la pràctica. No hi ha acord ni a l’hora de traduir-lo: literatura universal, literatura mundial, literatura global, literatura europea o occidental… Totes aquestes expressions es fan servir sovint com si fossen sinònimes, però per poc que ens hi fixem ens adonarem de seguida que els significats de cada una són bastant diferents, contraposats fins i tot. Com afirma Antoni Martí Monterde en l’assaig amb què ha contribuït a aquest volum, «la literatura comparada no ha estat mai més de dues dècades sense repensar la Weltliteratur, fins al punt que la història del comparatisme podria fer-se a partir de la història de la idea de Goethe a través del temps». No es tracta d’una qüestió bizantina, purament acadèmica. La interrogació sobre la universalitat de la literatura sembla una necessitat recurrent, que no es pot defugir, perquè és determinant per a la percepció que cada literatura té de la seua posició en el món.

Tardor de traduccions

Estació de boires i d’abundor emmelada,

gran amiga del Sol que el camp madura,

tu que mires amb ell de donar pes i joia

de fruits al cep, sota el teulat de palla,

i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,

i dónes fins al cor maduresa a la fruita,

i la carbassa infles, i omples les avellanes

d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles

tardanes, més i més, i així l’abella en tingui

fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se

perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel·les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?

Així comença l’«Oda a la tardor» de John Keats, que he reproduït en la traducció de Marià Manent. En el camp literari, aquesta tardor ens ha dut una abundant collita de traduccions d’obres fonamentals de la literatura universal. En faig un repàs breu. Joan Casas i Feliu Formosa han publicat en una coedició de Comanegra i l’Institut del Teatre la seua traducció de totes les tragèdies de Sòfocles, que ve a afegir-se a les traduccions clàssiques de Carles Riba, una en prosa i l’altra en vers. Recordareu que se n’ha reeditat fa poc la traducció en prosa de les tragèdies tebanes —Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos— en la col·lecció Bernat Metge Essencial (vegeu Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials). Joan Casas i Felliu Formosa han traduït les tragèdies de Sòfocles en versos decasíl·labs, amb la intenció que puguen ser dites damunt d’un escenari. Sembla que els actors pateixen excessivament amb Riba. Com escriu Feliu Formosa en un text que acompanya aquesta edició, «de cara a la feina que jo em plantejava amb els meus alumnes, veia dos problemes en les traduccions ribianes: d’una banda, la fidelitat a l’original amb un llenguatge que potser responia més a criteris filològics que escènics per la manera com Riba va efectuar aquest meritori treball; de l’altra, el temps transcorregut des que aquestes traduccions van ser realitzades». Aquesta nova traducció de Sòfocles es llegeix molt bé. N’he comparat algun fragment amb la traducció en prosa de Riba. Sorprenentment, algunes de les solucions de Riba resulten de vegades més col·loquials. Una altra cosa és la seua traducció en vers, que esdevé hermètica en més d’un punt. Joan Casas ha redactat un extens i documentat pròleg en què exposa les principals característiques de les seues tragèdies de les tragèdies de Sòfocles des del punt de vista teatral.

Quatre novel·les curtes per a la classe de literatura universal

Triar les lectures que s’han de treballar en classe és sempre una qüestió delicada. Per moltes raons. La principal és que a molts alumnes els costa llegir, i més encara si es tracta de textos literaris. Els alumnes ho confessen d’entrada, amb la sinceritat o amb la impudència que els caracteritza, fins i tot els que s’han matriculat en un curs de literatura universal, com m’ha passat en el grup que tinc enguany. Què fer? En primer lloc, reprimir la temptació d’assassinar-los in situ, sense més preàmbuls. Diguem-ne que no seria correcte. A més, quedaria un pèl excessiu. D’altra banda, em resistesc a rebaixar els plantejaments, encara que des que l’assignatura de literatura universal va passar de segon a primer curs de batxillerat, la davallada no té aturador. Cada curs és pitjor que l’anterior. L’únic que no canvia és que els alumnes continuen sent simpàtics i divertits. Sempre estan contents.

Em resistesc a rebaixar els plantejaments, doncs, però en la pràctica els rebaixe. Així i tot, només fins a un cert límit. Tinc principis! D’entrada, no faig cas d’algunes propostes deshonestes dels mateixos alumnes, com ara veure la pel·lícula en comptes de llegir la novel·la. Tampoc no faig cas de les queixes relatives a la dificultat: la literatura és la literatura. Res de succedanis, per molt fàcils que siguen. A la guerra com a la guerra. A nedar s’aprèn en l’aigua. Les concessions vénen per un altre costat. Ja no els faig llegir, com quan la literatura universal es donava en segon, una novel·la llarga com Madame Bovary. 

La línia d’ombra

De tant en tant, m’agrada llegir un Conrad. Ho he fet ara amb La línia d’ombra, publicada per L’Avenç en una traducció de Marta Bes Oliva. El títol al·ludeix, com assenyala el mateix autor en la nota amb què encapçala la novel·la, «al pas de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida, de més maduresa». La imatge de la línia d’ombra com a límit o separació entre aquestes dues edats de la vida humana és suggestiva. No marca una solució de continuïtat, com ho podria fer una barrera física. Al mateix temps, l’efecte òptic —el pas de la llum a l’ombra— marca una frontera. Així i tot, el pas d’una edat a una altra de la vida no és tan abrupte com suggereix aquesta imatge. Hi ha un moment en què es produeix el pas de la joventut a la maduresa? Per a una novel·la efectiva i convincent, sí. De tota manera, en pas de La línia d’ombra, el narrador es refereix al fet que el protagonista habitava «la regió crepuscular entre la joventut i la maduresa». 

Només podem tenir una imatge de les diferents edats de la vida, basada en l’experiència, quan arribem a una certa edat. I caldria discutir-ho. El record refà o deforma l’experiència real. Com escriu Conrad en la nota preliminar, «l'efecte que la perspectiva produeix en el record és fer que les coses cobrin molta importància, perquè els elements essencials estan aïllats dels fets quotidians i insignificants que els envoltaven i que, naturalment, s'han esvaït del nostre cervell». No tot és una qüestió, però, de les trampes de la memòria. S’ha dit sovint que el jove i l’home madur o adult són dues bèsties diferents. Siga com siga, hi ha, d’una manera o altra, una continuïtat, més o menys marcada en cada cas. Potser seria més exacte afirmar que la vida d’una persona humana és un embull de continuïtats i discontinuïtats que no sempre són fàcils de destriar. Ens hem d’ajustar constantment als canvis que es produeixen en la nostra situació personal, sobretot als que vénen imposats per les transformacions que experimenta el cos. Al mateix temps, persisteixen al llarg del temps una sèrie de rutines, d’obsessions, de records insistits. Aquestes adaptacions —o potser seria millor dir-ne readaptacions—, no sempre són fàcils de dur a terme. Com va observar La Rochefoucauld en una de les seues màximes, «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». 

Ja ha començat el curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster

Dimecres passat, tal com estava previst, va començar la primera sessió del curs de literatura univesal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. S’hi havia habilitat una aula molt àmplia i molt còmoda, al pati d’exposicions, amb una gran pantalla per projectar-hi fotografies i vídeos. De primer, els responsables de l’Espai van acompanyar els participants en una visita guiada al museu de la Casa Fuster i al centre de documentació. Després d’un descans, va començar el curs. Vaig advertir que no anava a impartir una sèrie de conferències, sinó unes classes. Per tant, em podien interrompre en qualsevol moment per preguntar o comentar el que volguessen. En aquesta primera sessió, però, els participants van mostrar una certa timidesa. Ja aniran agafant confiança, i ja als aniré provocant (en el bon sentit de la paraula). 

Vaig començar comentant els significats diversos de l’etiqueta «literatura universal», tant pel que fa al substantiu com pel que fa a l’adjectiu. No sempre s’ha entès el mateix per «literatura». Etimològicament, vol dir tot el que hi ha escrit, accepció que encara perviu, com ara quan ens referim a la literatura mèdica sobre determinada patologia. El fet és que els límits d’allò que entenem per literatura són imprecisos, i han canviat al llarg del temps. La qüestió es complica perquè hi entra en joc l’aspecte valoratiu. Quan, de vegades, diem que algunes obres determinades no són literatura el que volem dir en realitat és que són literatura dolenta. La literatura dolenta no forma part de la bona literatura, que és per definició la literatura. Etcètera. Evidentment, em vaig limitar a plantejar els dubtes o perplexitats que suscita aquesta qüestió, sense entrar en teoritzacions i subtileses acadèmiques, que no m’interessen gaire. M’estime més guiar-me per un criteri pragmàtic. En la pràctica, considere literatura totes les obres que llegeix un lector habitual culte, incloent-hi llibres d’història i de filosofia, i també de temàtica científica. Considerar literatura només la narrativa, la poesia i el teatre, és un reduccionisme i un apriorisme sense sentit. Intentar salvar els mobles dient que la narrativa, la poesia i el teatre és diferent, perquè és literatura de creació, només demostra la idea grotesca que la gent de lletres té de la creativitat i de tantes altres coses. 

Millor, obres curtes

A l’hora de triar les lectures per a les classes de literatura a l’institut, hi ha molts factors a tenir en compte: el valor i interès de les obres, el seu atractiu per als alumnes, que estiga disponible en una edició de butxaca, etc. Però n’hi ha un d’inicial, decisiu, sobretot en la narrativa: l’extensió. Han de ser obres curtes. Tinc comprovat que els alumnes estan disposats a llegir qualsevol llibre, encara que els resulte difícil, a condició que no siga massa llarg. En part (només en part), ho comprenc. Tampoc no disposen de tant de temps lliure com sembla: hi ha massa assignatures i, com a conseqüència, molts exàmens. A més, mostren un gran entusiasme per la sociabilitat i això també demana temps. Finalment, com a tothom, els costa mantenir l’atenció d’una manera sostinguda. Un inconvenient important per a la lectura d’obres llargues. 

La literatura admirable

S’acaba de publicar La literatura admirable. Del Génesis a Lolita, un volum de 700 pàgines, dirigit per Jordi Llovet, que recull cinquanta assaigs de diversos autors sobre cinquanta obres de la literatura universal. Llovet, a més de dirigir-ne l’edició, ha redactat la introducció que l’encapçala, unes entrades a cada una de les èpoques en què es classifiquen les cinquanta obres triades —Las literaturas clásicas, Las literaturas de la edad media, La época moderna i La época contemporánea— i els assaigs dedicats al Pickwick de Dickens i a Ficciones de Borges. 

La majoria dels assaigs recollits en aquest llibre tenen l’origen en les lliçons de literatura universal organitzades per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. La literatura admirable complementa així el gruixut volum de Lecciones de literatura universal, prop de 1200 pàgines, editat també per Llovet, i que tenia igualment el seu origen en un anterior cicle de lliçons o conferències oferides per la mateixa institució. 

Al final del volum l’editor presenta una breu bibliografia sobre cada una de les obres analitzades: una bona edició en la llengua original, les millors traduccions al castellà i els millors textos de crítica literària sobre l’obra. També hi ha una bibliografia sintètica sobre la tradició clàssica, ja que un dels propòsits de La literatura admirable és «convencer al lector de que toda nuestra historia literaria —vale decir, la que empieza en los pueblos de Israel y de Grecia— es un largo curso y discurso que ofrece a nuestra civilización occidental una unidad que, analizada la “tradición” bajo otros baremos, parece hoy aniquilada». 

Com adverteix Llovet en la introducció, les cinquanta obres seleccionades en La literatura admirable no pretenen ser un cànon, sinó una mostra «representativa, elocuente, placentera y didáctica» de la producció literària de la tradició occidental, des de la Bíblia fins al segle XX. Llovet justifica aquesta actitud prudent i entenimentada perquè, com ell mateix assenyala, tot cànon pateix sempre d’un grau més o menys gran d’arbitrarietat: les llistes o hit-parades es poden elaborar a partir de punts de vista molt diferents, com ara el gust popular, els criteris establerts pels acadèmics o les diferents àrees idiomàtiques dels lectors. A més, els cànons varien segons l’època en què es van elaborar. Per a mi, la principal característica, o inconvenient, dels cànons, llistes o antologies, tant se val com es diguen, és que solen ser una mica previsibles i, per tant, obvis. Poser està bé que siga així. El lector que no tinga encara a les mans La literatura admirable pot estar segur que hi trobarà l’Odissea, i algun Shakespeare, i algun Tolstoi (però, Guerra i pau o Anna Karènina?). I no s’equivocarà. En el llibre que ens ocupa s’ha intentat corregir aquest «inconvenient» amb algunes sorpreses en la tria de les obres. Així, l’assaig sobre Joyce, a cura de Joaquim Mallafrè, està centrat en Dublinesos i no en Ulisses. N’hi ha un altre sobre Villette, de Charlotte Brontë, mentre que n’ha quedat fora Cims borrascosos, d’Emily Brontë. També s’han triat algunes novel·les importants que no solen aparèixer en aquestes seleccions «canòniques», com ara La Princesa de Clèves, de Madame de Lafayette, Les amistats perilloses, de Pierre Choderlos de Laclos o Manon Lescaut, d’Antoine-François Prévost. S’hi han seleccionat dues obres de la literatura catalana: la Crònica, de Ramon Muntaner, i El quadern gris, de Josep Pla. Anton Maria Espadaler ha redactat els assaigs sobre cada una.

Un calidoscopi de lectures

L’ofici de lector recull una tria dels articles i ressenyes que Joan Garí ha publicat durant els darrers deu anys. La majoria procedeixen del setmanari El Temps, del diari Ara i del seu blog, que, com afirma l’autor, ha esdevingut el dipòsit de materials, l’espai on ha anat desant bona part del que ha escrit per a la premsa periòdica. De fet, el títol del llibre és el mateix que el nom del blog. L’edició ha estat a cura d’Anna Esteve, professora de la Universitat d’Alacant, que ha redactat també una introducció.

La majoria de les gairebé 120 ressenyes d’aquest volum estan dedicades a autors del segle XX, llevat, si no he comptat mal, de sis sobre Tolstoi, Montaigne, Schopenhauer, Flaubert, Balzac i Whitman, respectivament. A pesar de la gran varietat d’obres i escriptors comentats, L’ofici de lector no es llegeix com un simple recopilació miscel·lània de materials publicats prèviament. Hi ha diversos motius que reapareixen al llarg del llibre i es converteixen en una mena de fil conductor, com ara la preferència per la novel·lística nord-americana —«quan pense amb novel·les contemporànies sempre em vénen al cap els americans», afirma Garí—, o l’interès pels llibres sobre la Shoa o la guerra civil espanyola. Com recorda l’autor en una de les ressenyes, «llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres». L’ofici de lector és una invitació a assistir al diàleg o al joc de variacions temàtiques i formals que una sèrie de llibres molt diferents estableixen entre ells. 

La literatura universal presentada en tuits de 140 caràcters

S’ha convertit en un motiu recurrent atribuir l’escàs entusiasme que la majoria de la població mostra pels llibres a l’existència d’Internet i, més concretament, a l’èxit de les xarxes socials. La gent no llegeix llibres, es diu, perquè prefereix passar-se el temps xatejant, penjant fotos que consideren divertides en Facebook o Instagram, o rebotant una notícia o altra en Twitter. I com que la lectura que es practica en Internet és de caràcter espasmòdic i fragmentari, malacostuma els seus usuaris, els quals troben que la lectura de llibres demana un esforç excessivament sostingut i concentrat. Per si no fos poc, diversos estudis rigorosament científics ens recorden de tant en tant que llegir tal com es llegeix en la xarxa produeix danys irreversibles en les modestes xarxes neuronals dels nostres cervells, la qual cosa ens incapacita per a la lectura de qualsevol text que tinga més dels 140 famosos caràcters. Ja tenim identificat el culpable, doncs. Ja estem tranquils.

La tranquil·litat, però, es basa en unes premisses una mica ingènues, com ara pensar que va existir una edat d’or de la lectura que va interrompre l’aparició d’Internet, o que si la gent no estigués tan absorbida en les xarxes socials dedicaria el temps lliure corresponent a la lectura, preferentment de clàssics venerables. S’oblida, o s’ignora, que Internet facilita enormement l’accés als llibres, i per tant, a la lectura, que els diversos canvis de suport han ampliat l’espectre de l’activitat que denominem lectura, i que hi ha molta gent que comparteix el que llegeix en les xarxes socials, per no parlar de l’ús que en fan editors, autors i llibreters al servei de la promoció literària.

Buf!

Dilluns vaig enviar a David Morell, de Bromera, el solucionari de l’última unitat del llibre de literatura universal per a batxillerat, que es va començar a distribuir la setmana passada. Ara sí que puc dir que he acabat del tot. Buf! El solucionari m’ha ocupat 130 fulls, gairebé un altre llibre. No debades, hi ha 877 activitats (les he comptades!). Se m’ha fet una mica llarg fer-les una per una. Evidentment, els usuaris del llibre no hi estan obligats, de la mateixa manera que tampoc no cal llegir i comentar tots els textos recollits en cada unitat. N’hi ha molts. Alumnes i professors han de poder triar. Però se suposa que jo havia de donar exemple. A més, everybody knows que el més important d’un llibre de text és el solucionari.

Les activitats que acompanyen els textos seleccionats s’han de considerar com una guia per al comentari i estan organitzades en dos blocs: Activitats de comprensió i Activitats de comentari i de contextualització. Les primeres són unes preguntes per assegurar la comprensió dels punts més importants. Les segones plantegen una lectura en profunditat de cada text, destacant-ne els aspectes temàtics i formals més rellevants, i la seua relació amb altres textos. A fi d’evitar la reducció de la literatura universal a un catàleg de moviments, autors i obres, moltes vegades es proposa el comentari comparat entre textos de la mateixa unitat i, també, entre textos de diferents èpoques, per fer veure que la literatura consisteix en un diàleg o teixit de referències que els llibres estableixen entre ells. De més a més, el comentari comparat ajuda a delimitar clarament el que s’ha d’analitzar, obliga a una lectura atenta i habitua a cercar contrastos i analogies entre les obres i els autors, cosa que ressalta les característiques específiques de cada text. És una bona manera, per tant, d’ensenyar a llegir.

Quarta sessió del curs de literatura universal: la literatura medieval

La setmana vam començar la primera sessió dedicada a la literatura medieval. Vaig repartir un dossier amb una tria de textos d’aquest període per il·lustrar alguns aspectes fonamentals en el procés de formació i desenvolupament de les noves literatures que apareixen a Europa cap al segle XII, en el que s’ha anomenat el primer renaixement europeu. A partir d’aquest moment, coincidint amb la renovació de la vida urbana i l’expansió del comerç, la fundació de les universitats i la construcció de les grans catedrals, s’inicia també el procés de conversió dels vulgars en llengües literàries. De tota manera, el llatí continuarà sent la llengua de cultura durant molt de temps en competència amb les noves llengües literàries. No era, doncs, una llengua morta, encara que ja no s’aprenia per transmissió familiar. Es feia servir en les lliçons universitàries, en els oficis religiosos, en el dret, en la literatura… Per a la majoria dels qui la feien servir devia ser una mena de Basic English.

La conversió dels vulgars en llengua literària no va ser un procés senzill, perquè no disposaven d’una tradició literària i, per tant, havien de partir des de zero. Els primers textos conserven moltes característiques orals, com ara anticipacions, represes, digressions, el·lipsis, absència de subordinació, interpel·lacions al lector o a l’oïdor i informació al lector dels canvis de tema o de fil narratiu. Vam exemplificar aquest moment amb un fragment de les homilies d’Organyà, en què s’expliquen uns versicles en llatí de l’Evangeli. L’autor d’aquestes homilies mostra una consciència molt clara que el llatí i el vulgar català eren llengües diferents. Quan cita una frase en llatí, la tradueix tot seguit al català, que, vuit-cents anys després, continua sent transparent per a nosaltres.

Tercera sessió del curs de literatura universal: final de la literatura de l’Antiguitat

Dimarts de la setmana passada, 20 d’octubre, vam dedicar una última sessió a la literatura de l’Antiguitat. En la pràctica, però, hem tractat també autors d’altres èpoques: Dante, Cervantes, Kavafis, Riba… Al final vaig repartir un altre dossier de textos, en aquest cas de literatura medieval, per a la pròxima sessió. Cal fer via i continuar endavant.

Vaig començar aquesta tercera sessió del curs amb la lectura i comentari de la setena de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Riba hi va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. Exiliat després de la derrota de la República, Riba ho havia perdut tot i el seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia: 

Ja ha començat el curs de literatura universal

Dimarts passat, a les 18’30h, tal com estava previst, va començar el curs de literatura universal al Centre Octubre. Vaig arribar-hi amb temps, per connectar l’ordinador al projector i veure si funcionava correctament. I no. El projector, no sé per què, es va negar a reconèixer el meu ordinador. Cap problema. Els responsables de l’Octubre me’n van prestar un de seu que sí que sabia comportar-se. Total, només volia projectar-hi algunes fotografies. L’ús del power point està prohibit en aquest curs. A l’espera de tenir la llista definitiva d’alumnes, crec que n’hi deu haver uns quaranta-cinc matriculats. La majoria són professors. També tinc alguns exalumnes meus, que ara estudien a la universitat. 

Per començar, vaig repartir un dossier amb un recull de textos, bàsicament de la literatura grecollatina i de la Bíblia, però també d’autors posteriors, per mostrar com aquesta tradició es reprèn i es transforma. Després, vaig passar a explicar una mica el plantejament que pensava donar al curs. Un curs de literatura universal (en la pràctica, de literatura occidental) no deixa de ser un curs de tota la literatura, per molt que ens centrem en unes obres determinades. ¿Com presentar-ne un panorama que tinga coherència, que permeta seguir un o diversos fils conductors, que no acabe reduint-se a una juxtaposició d’èpoques, de moviments i d’autors? 

Dissabte que ve: jornada matinal a l'Octubre sobre literatura universal

Algunes lectures per a la literatura universal de primer de batxillerat

Com us comentava en una entrada anterior, el pas de la literatura universal de segon a primer de batxillerat obliga a rebaixar una mica les expectatives d’aquesta assignatura, començant pels llibres de lectura. Crec que la majoria de les lectures fixades per al curs de segon, donades les circumstàncies que vaig exposar, no són vàlides per al de primer. Passe a presentar-vos uns suggeriments al respecte, per si us poden fer servei. 

Em sembla que en primer els alumnes haurien de tenir un mínim de tres llibres de lectura obligatòria i un màxim de sis. Cada professor, segons el panorama que tinga al davant, haurà de fixar un nombre o altre. A l’hora de fer la tria, cal tenir en compte un condicionant important. Només podem posar obres que estiguen disponibles en edicions de butxaca. D’algun llibre que m’agradaria molt per a aquest curs, com ara Khadjí-Murat de Tolstoi, no sé si en deuen quedar exemplars en quantitat suficient. Miraré d’informar-me’n. El mateix problema hi ha amb tot el Shakespeare traduït per Sagarra: no està disponible en volums solts, que només es poden trobar en llibreries de segona mà, via uniliber. Feta aquesta puntualització prèvia, aquesta és la meua proposta:

-Sòfocles, Èdip rei. La Magrana.

Una de les poques obres que salve de la llista de segon de batxillerat. García Márquez la considerava la millor novel·la policíaca de tots els temps. Un altre punt a favor és que es pot llegir en veu alta a classe, fent-ne una lectura dramatitzada. Amb tres sessions hi ha prou. Jo li’n dedique quatre, perquè interromp la lectura amb alguns aclariments breus i algunes preguntes.

Algunes consideracions sobre la literatura universal de primer de batxillerat

Finalment, com ja sabeu, la LOMQE s’aplicarà el curs que ve en 1r i 3r d’ESO, i en primer de batxillerat. Més endavant, ja veurem què passa. Ara voldria comentar-vos només alguns aspectes relacionats amb l’assignatura de literatura universal. Amb la nova llei aquesta assignatura passa de segon a primer de batxillerat, encara que durant el curs 2015/2016 s’impartirà en els dos nivells. Però els canvis van molt més enllà.

D’entrada, els alumnes de primer, òbviament, tenen un any menys que els de segon, en una època de la vida en què una diferència d’un any es nota molt. En comparació amb els de segon, els de primer estan més verds, personalment i intel·lectualment. No poden donar tant de joc, per tant, a l’hora de llegir i comentar obres literàries. Per fer-ho més difícil, o més divertit, encara que els continguts de la programació són els mateixos que en segon, en primer hi haurà una hora menys de classe a la setmana. Com els professors s’obsessionen a donar tots els ítems de la programació, el desastre està assegurat.

Més conseqüències tindrà el fet que la literatura universal de primer deixa de ser, en bona mesura, una optativa. Els alumnes d’humanitats han de cursar-la obligatòriament, i els de ciències i els de arts pràcticament s’hi veuran obligats, fugint del foc d’altres assignatures per caure en les brases d’aquesta. Si en segon de batxillerat la literatura universal ha funcionat tan bé ha estat perquè era una optativa. Els alumnes que s’hi matriculaven, com a mínim una part d’ells, hi estaven interessats. I els grups eren reduïts.

Ara, en canvi, la cursaran pràcticament tots, i no per devoció, i amb una hora menys, i estaran més verds. Tot plegat porta, crec, a rebaixar les expectatives. Començant, per exemple, pels llibres de lectura. No és sols que caldrà disminuir-ne el nombre, ja que passem de quatre a tres hores a la setmana, sinó que la majoria de les lectures de segon, donades les circumstàncies que acabe d’exposar, no són vàlides per a primer. Només en salvaria, i encara, Èdip rei i La metamorfosi. L’Infern de Dante pot resultar excessiu; Hamlet és l’obra més llarga de Shakespeare i potser seria més prudent reemplaçar-la per un Romeo i Julieta, més breu i més fàcil. Madame Bovary, fora també. En segon molts alumnes es queixaven perquè hi ha molta descripció, i tenien raó. No us dic res del que podria passar en primer amb aquesta novel·la. Les flors del mal, sense comentaris. Els professors que hem donat fins ara l’assignatura de literatura universal, ens equivocarem si pensem que podem impartir-la igual que en segon.

Una última diferència és que en primer no hi ha una llista tancada de lectures obligatòries. Les lectures, per tant, se suposa que les tria i les fixa el professor de l’assignatura. En una pròxima entrada ja us comentaré les que he pensat, i també altres qüestions. Avui només volia plantejar-vos unes consideracions prèvies, que, des del meu punt de vista, no conviden precisament a l’optimisme. Ja ho anirem veient.

Campanya per impartir l’assignatura de literatura universal en català

La Secció d’Ensenyament d’Acció Cultural del País Valencia ha llançat la campanya «Per la Literatura Universal en català», adreçada especialment als departaments de valencià amb el propòsit d’incentivar la reivindicació que aquesta assignatura de segon de batxillerat es faça en el nostre idioma.

La campanya s’ha iniciat penjant un vídeo en què Tomàs Llopis i jo mateix argumentem en defensa d’aquesta reivindicació. A més del vídeo, el web d’ACPV ha publicat un article de Tomàs Llopis, El punt de vista nacional en la literatura universal, reproduït també en la serp blanca.

La campanya continuarà amb la publicació de més articles i la celebració de dues conferències a l’Octubre CCC, a les 19 h.: el dia 27 de maig Joan F. Mira parlarà sobre Dante i Homer, l'Esperit Sant i jo: maneres de traduir els textos clàssics. I el dia 28 Enric Iborra tractarà sobre L’experiènca de la literatura: propostes per a un curs de literatura universal.

Ací teniu l’enllaç per a la campanya:

http://acpv.cat/ensenyament/noticies/per-la-literatura-universal-en-catala

Weltliteratur (sobre el concepte de literatura universal)

Acaba d’aparèixer el número 5 d’El funàmbul, dedicat monogràficament a la Weltliteratur, terme de la llengua alemanya que es pot traduir com a «literatura universal» o «literatura mundial o del món». El monogràfic proposa un viatge per la història d’aquest concepte, des dels orígens fins a les noves perspetives actuals, a partir d’un dossier de textos que recull, entre altres, el primer capítol de la segona part de De l’Allemagne, de Madame de Stäel, obra fundacional dels estudis comparatístics moderns, un fragment de les Converses amb Goethe, d’Eckermannn, i una carta de Goethe a Thomas Carlyle. Després d’aquests textos inaugurals s’hi pot llegir la ponència del professor Karl Heinz Trost, El concepte goethià de literatura universal, una entrevista amb Antoni Martí Monterde, professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Univesitat de Barcelona, un article de Guillem Molla sobre la figura i l’obra de Ramon Esquerra, introductor dels estudis comparatístics als anys 30 al nostre país, un text del mateix Esquerra, Conrad i el cinema, un assaig d’Itamar Even-Zohar —El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa— i, finalment, Mundialisme i descolonització, d’Armando Gnisci, que ofereix una perspectiva actual dels estudis de literatura comparada. 

En una de les converses amb Eckermannn reproduïdes en aquest número d’El funàmbul, Goethe hi afirmava que el gran benefici que es desprèn d’una literatura universal és que ofereix l’oportunitat de «corregir-nos mútuament», de manera que Carlyle, en la seua biografia sobre Schiller, «l’ha sabut jutjar en tots els aspectes d’una manera que no és fàcil que cap alemany pugui assolir», mentre que els alemanys, en contrapartida, «tenim idees ben clares sobre Shakespeare i Byron i tal vegada estem en condicions de saber valorar els seus mèrits millor que no pas els anglesos mateixos». Eckermann també va reportar en el seu llibre aquestes paraules de Goethe, que han estat considerades tradicionalment l’acte d’encunyació del terme Weltliteratur: «Avui dia la literatura nacional no representa gairebé res, entrem en l’era de la literatura mundial (die Weltliteratur) i ens correspon a cadascú de nosaltres accelerar aquesta evolució». 

Reunió de coordinació de l’assignatura de literatura universal

Dilluns passat va tenir lloc, a la facultat de filologia de València, la preceptiva i rutinària reunió de coordinació de literatura universal. El coordinador, Ricardo Rodrigo, va començar informant sobre els resultats de les últimes PAU. I va donar una bona notícia: mentre que en les PAU del 2013 només un esquifit 60% dels alumnes van aprovar l’examen de literatura universal en la convocatòria de juny, i amb una nota mitjana de 5,60, enguany han aprovat el 80% i amb una mitjana de 6,26. El coordinador, candorosament, va explicar els motius d’aquesta gloriosa millora: seguint les recomanacions i els precs dels professors, es va procurar que les preguntes dels exàmens fossen més previsibles, i els textos triats, més assequibles. S’ha de fer constar, també, que els estudiants aquesta vegada han preparat millor la pregunta sobre l’ítem teòric. Abans, la deixaven directament en blanc. Finalment, va assenyalar que una part dels suspesos corresponien a alumnes que s’havien presentat per pujar nota. Encara com! Qui estiga avorrit, pot consultar els documents amb les estadístiques en aquest enllaç.

El coordinador va remarcar que és important que l’alumne vincule les preguntes amb el text que ha de comentar. És a dir, que comente el text i que no es limite a vomitar la xulla preparada a l’efecte. L’alumne ha de citar fragments significatius del text, demostrant que l’ha llegit i que l’ha entès. La primera pregunta del comentari sempre demana de vincular el fragment proposat amb els antecedents argumentals i amb el que segueix. A més, cal explicar per què el fragment proposat és important temàticament.