Una història de la lectura

En el preàmbul a la nova edició d’Una historia de la lectura, escrita i publicada originalment en anglès, Alberto Manguel sosté que la història de la lectura és gairebé un gènere literari establert i que són molts els testimonis de lectors més o menys coneguts que narren les seues vides a través de les seues lectures. El seu llibre és una història de la lectura, perquè «cualquier historia como ésa —hecha a partir de intuiciones personales y circunstancias privadas— ha de ser una entre muchas, por impersonal que se proponga ser». Amb un estil digressiu, amanit amb moltes anècdotes curioses o divertides, igualment digressives, l’autor al·ludeix sovint a la seua experiència com a lector. A Buenos Aires, quan era adolescent, va ser durant dos anys un dels lectors de Jorge Luis Borges. Manguel recorda que Borges l’interrompia de vegades durant la lectura i li feia uns comentaris que el captivaven més que els textos que li descobria: «tenía la sensación de ser el singular propietario de una edición cuidadosamente anotada, y preparada exclusivamente para mi uso».

Manguel planteja en un dels capítols inicials una qüestió prèvia: què és en realitat la lectura? Què passa en el nostre interior quan llegim? Llegir és un acte en què participen no sols la vista i la percepció, sinó també el judici i la memòria. L’acte de llegir combina reconeixement i coneixement, experiència i pràctica… No és un procés automàtic, sinó un procés de reconstrucció desconcertant i laberíntic, comú a tots els lectors i al mateix temps personal. El lector habitual, perquè ho és, no comprèn que la lectura representa un esforç penós per a amplis sectors de la població. I s’impacienta amb l’aversió de tanta gent per la lletra impresa. Però faria bé de dominar aquest sentiment d’indignació. Samuel Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, deia que llegir és un mètode incòmode i imperfecte d’aconseguir informació, i que ningú no llegiria si tingués res millor a fer. Mentrestant, continuem sense disposar d’una definició satisfactòria d’aquest procediment incòmode i imperfecte.

Sobre les ressenyes crítiques

Una de les entrades d’aquest bloc que ha tingut més visualitzacions i que ha suscitat més comentaris últimament ha estat Llegir aforismes. Crec que aquest èxit, si se’n pot dir així, té una certa relació amb el fet que m’atrevia a malparlar d’un llibre recentment publicat. Tot i que no n’esmentava el títol ni l’autor, els seguidors de la serp blanca van endevinar de seguida de qui es tractava. Em va fer la impressió que el poble vol sang.

Josep Conill i Carlota Garrido van remarcar en els seus comentaris que no val la pena assenyalar els defectes evidents de determinats llibres, quan n’hi ha tants que són interessants i valuosos, encara que de vegades resulta irritant la falta de criteri de la «crítica». Sergi, en canvi, reivindicava la necessitat de valorar els llibres de la literatura actual. Per a ell, no ressenyar públicament els llibres dolents pot tenir efectes perversos, com ara «que sembla que ací tot el que es publica és de puta mare». Reivindicava uns «ressenyadors que s'atreviren a valorar fins a les últimes conseqüències el text ressenyat».

És un debat que m’ha fet pensar. La veritat és que em decante més pel punt de vista sostingut per Josep i Carlota, però… els arguments de Sergi també tenen el seu pes, per no dir res del sentimentt d’irritació a què al·ludia Josep. Molt bé. Sense que servesca de precedent, i una mica per desfogar-me, cosa que sempre resulta higiènica, vaig a traure la destral, però no per carregar contra cap llibre recent, sinó contra alguns vicis habituals en algunes de les ressenyes crítiques que es publiquen en els mitjans de comunicació.