«Quan es retorna»: club de lectura de la llibreria Ambra de Gandia (gener-març 2023)

De gener a març de l’any que ve, impartiré tres sessions del club de lectura que organitza la llibreria Ambra de Gandia, agrupades totes tres amb el títol de Quan es retorna.

La primera sessió, que tindrà lloc el dilluns 30 de gener, estarà dedicada a El coronel Chabert, de Balzac (L’Avenç).

La segona, el dilluns 27 de febrer, a La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis (Viena Edicions).

I la tercera i última del cicle, el dilluns 27 de març, a El difunt Mattia Pascal, de Luigi Pirandello (Edicions Proa).

Aquestes tres novel·les, escrites en èpoques diferents i pertanyents a literatures diferents, estan relligades per un motiu comú: el del retorn. D’aquí el títol del cicle. Com vaig assenyalar en La literatura recordada, el retorn, o nostos en grec, és el principal element estructural de l’Odissea. Té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. El nostos és també el fil conductor d’un dels llibres claus de la Bíblia, l’Èxode. Juntament amb el tema del retorn, aquestes tres novel·les plantegen un altre motiu que està estretament lligat a l’anterior: el de la identitat personal. Què és el que passa quan algú torna al cap de molt de temps? Recordeu l’Odissea.

Totes les sessions començaran a les 19h, i està previst que duren prop d’una hora. Les sessions tindran lloc a la llibreria Ambra de Gandia (Av. d’Alacant, 12, 46701 Gandia). Qui estiga interessat a participar-hi, s’hi pot inscriure enviant un email a la llibreria (llibres@ambrallibres.com) o trucant per telèfon (962878252).

Quina novel·la curta recomanaria sense dubtar?

La dona d’en Martin Guerre és una de les obres mestres de la novel·la breu del segle XX. Ho té tot: intriga, descripció completa d’un món, complexitat moral i social, i un estil clàssic, precís i contingut, sense simbolismes subratllats per donar una falsa sensació de profunditat, sense efusions líriques. La narració s’aguanta per ella mateixa, tota coses, com hauria elogiat De Sanctis. Una mostra d’aquesta concentració i intensitat és l’escena en què el fals Martin Guerra es troba amb Bertrande per primera vegada. Lewis el narra amb una simplicitat homèrica, que recorda el retrobament d‘Ulisses amb Penèlope en l’Odissea.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 6, pàg. 24).

«La dona d’en Martin Guerre», una obra mestra de la novel·la breu del segle XX

A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat. 

Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat: «il y a d’incertitude partout. Tant notre apercevance est grossière, obscure et obtuse». Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon. Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València . El 1993 se’n va fer un remake: Sommersby. 

Però el millor que es pot llegir sobre el cas Martin Guerre és The Wife of Martin Guerre (1941), novel·la de l’escriptora nord-americana Janet Lewis (1899-1998) que acaba de publicar Viena Edicions amb el títol de La dona d’en Martin Guerre, en una traducció excel·lent de Marta Pera. Aquesta novel·la, una de les millors short novel del segle XX, segueix fidelment els fets reportats pels testimonis documentals, excepte en un punt que és el que resulta més intrigant i fascinant per al lector actual: què passava dins del cap de la dona d’en Martin Guerre? Com l’impostor va poder enganyar tothom? Sobretot, com va poder enganyar la pròpia dona d’en Martin Guerre? De seguida sorgeix la sospita, que és quasi una certesa: la va enganyar o es va deixar enganyar? Per què el va denunciar al cap de tres anys? Janet Lewis utilitza un narrador omniscient que focalitza la història en el personatge de Bertrande Rols, en la lenta construcció pas a pas de la seua personalitat, en l’evolució dels seus estats d’ànim. Evidentment, res d’això apareix en els documents històrics sobre el procés. Lewis utilitza la ficció narrativa com una mitjà d’investigar els enigmes que planteja aquest episodi històric. 

Alguns llibres que he llegit durant el 2013

Ahir vaig acabar de llegir, al matí, El gólem i els fets miraculosos del Marahal de Praga de Yudl Rosenberg, recentment publicat per Adesiara en una traducció de l’hebreu de Manuel Forcano. Ha estat, doncs, l’últim llibre del 2013. A la vesprada, vaig començar-ne un altre, La Marxa de Radetzky de Joseph Roth, que ja vaig llegir fa temps. Tenia ganes de tornar a aquest autor. Abans de començar el llibre de Rosenberg, vaig acabar Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra de Bruno Schulz. M’adone amb una certa sorpresa, perquè no ho havia fet a posta, que aquests tres autors són jueus, i més o menys de la mateixa època i de la mateixa àrea. Bruno Schulz, que no havia llegit fins ara, és un autor fascinant. El seu món em recorda el de Chagall. A més d’escriptor, va ser dibuixant i pintor. La seua obra narrativa se sol relacionar amb Kafka, de qui va traduir El procés al polonès. El 1942 va ser assassinat d’un tret a la nuca per un membre de la Gestapo. 

Intente fer un balanç de les lectures del 2013. Havia pensat de fer una selecció dels deu millors llibres que he llegit durant l’any passat, però ho deixe córrer. Potser és millor que anote alguna cosa sobre alguns llibres que volia comentar en el bloc, cosa que al final no he fet per falta de temps o perquè no trobava la millor manera de parlar-ne.