Com s’ha de llegir, segons Eugeni d’Ors

Enguany estic intentant fer un curs de literatura catalana contemporània en el grup que tinc de segon de batxillerat. Vull donar tant els autors que van per a la selectivitat com els que no: Espriu, Estellés, Fuster, però també d’Ors i Guerau de Liost, Carner i Riba, Pla i Sagarra, Ferrater… No es tracta, és clar, d’un curs sistemàtic. Em limite a presentar i a llegir en classe una sèrie de textos d’alguns dels autors que més m’agraden. Que no van per a la selectivitat? I què? Si de cas, això és una raó més per a fer-ho. No dic més. 

La setmana passada vaig parlar als meus alumnes del noucentisme. Vam llegir, com a il·lustració, uns textos de Pompeu Fabra sobre la normalització de la llengua catalana (La difusió del català escrit i La unificació de l’ortografia), admirablement escrits, i dues glosses d’Eugeni d’Ors: Del mètode per a llegir i El diari que era un arbre. En Del mètode per a llegir d’Ors contraposa una manera de llegir que deixa lliure la ment, que renuncia a la lectura si l’interès pel llibre no ve espontàniament, i una altra de basada en la convicció que l’interès per un llibre no pot venir sense l’activitat, sense l’esforç, perquè «¿no veieu que, en el fons, lo que ens interessa sempre «som nosaltres»? ¿No capiu que. lo que ens interessa en les coses és lo que nosaltres posem en elles, —i en una lectura lo que nosaltres posem en la «lec­tura», —i, per consegüent, el nostre esforç?» Evidentment, perquè un llibre ens interesse l’hem de poder entendre, però la comprensió, assenyala d’Ors, és una conseqüència, també, de l’esforç personal: «Solament pot ser ben comprès per home allò que home fa. Comprendre un llibre vol dir, en certa manera, «refer» un llibre. —I, sense es­forç, seria possible això?» 

Les «Converses filològiques» de Pompeu Fabra

Estic bastant entretingut últimament col·laborant en la part de literatura d’un llibre de text de 4t d’ESO. Cada pàgina de les que dispose ha de correspondre, com si fos una pindoleta, a un epígraf del currículum d’història de la literatura catalana, des de la Renaixença fins a l’actualitat, il·lustrat amb un text acompanyat d’unes activitats. En la unitat dedicada a la literatura dels anys trenta, que he acabat aquesta setmana, he inclòs una pàgina sobre el periodisme literari, tan important durant aquest període. De primer, havia pensat de reproduir-hi com a text il·lustratiu algun article dels que Carles Soldevila publicava en La Publicitat, en la secció titulada Fulls de dietari. Redactats amb un estil elegant, de frases curtes i de to irònic, els «fulls de dietari» de Soldevila van ser molt llegits i, en paraules de Josep Pla, van ensenyar «una mica a tothom a escriure amb claredat i amb gràcia». A més dels articles de Soldevila, en La Publicitat es van publicar les Converses filològiques de Pompeu Fabra, les col·laboracions de Foix, els escrits de corresponsals com Carner, Sagarra o Pla, i els articles de tema polític de Rovira i Virgili. 

En Empúries hi ha publicada una antologia dels articles de Carles Soldevila (Fulls de dietari. Una antologia) que no us hauríeu de perdre. Moltes de les qüestions que tracta, vuitanta anys després, continuen sent dolorosament actuals. Llegiu, si no, Entre poc i massa, publicat el 1932. Més endavant, si puc, parlaré amb més deteniment d’aquest escriptor: dels seus articles, de les seues novel·les, sobretot de Moment musical, del seu llibre de memòries Del llum de gas al llum electric. Memòries d’infància i joventut i d’una mena de manual que va publicar el 1928 amb el títol de Què cal llegir. 

Al final, però, m’he decantat per una de les converses filològiques de Pompeu Fabra. D’una banda, perquè són molt breus i caben millor en la maqueta del llibre de text en què estic treballant. De l’altra, perquè tenen una utilitat innegable de cara als alumnes. I no únicament de cara als alumnes, és clar. Per a mi, la millor manera d’assimilar la normativa del català, i la més agradable i efectiva, ha estat la lectura de les Converses filològiques.