Jo també he vist l’Odissea

Jo també he anat a veure l’Odissea, la pel·lícula de Christopher Nolan. M’hi vaig avorrir. Això no vol dir, és clar, que la pel·lícula siga avorrida. Només, que jo m’hi vaig avorrir, cosa que no té gens d’importància. Aquell dia no tenia res millor a fer.

Llevats d’alguns casos aïllats, les adaptacions cinematogràfiques de grans obres literàries solen ser un fracàs, i fan més nosa que servei als lectors del llibre. Alfred Hitchcock, que ho sabia, quan adaptava alguna novel·la a la pantalla, agafava alguna novel·leta de tercera o quarta categoria i en feia una pel·lícula molt bona. D’altra banda, sempre s’ha advertit, amb raó, que les adaptacions al cinema d’una obra literària cal jutjar-les per elles mateixes, sense comparar-les insidiosament amb el llibre. Però si abans de veure el film de Nolan s’ha llegit l’Odissea, la comparació es fa inevitable, ni que siga de cua d’ull.

Molts s’han afanyat a assenyalar, amb satisfacció evident, alguns dels anacronismes hilarants que Nolan ha inclòs en el seu film, com ara quan Odisseu li diu a Penèlope: «Penèlope, amor meu, estic angoixat: s’acaba l’Edat del Bronze.» Frase que recorda aquella cèlebre boutade d’una comèdia francesa en què els seus personatges proclamen tots satisfets: «Nous autres, chevaliers du Moyen Age…» Aquesta consciència històrica, falsa o impossible, d’Odisseu, no deixa de ser un detall divertit i simpàtic de la pel·lícula. De tota manera, Raül Garrigasait no s’ha pogut reprimir i ha amollat aquest sarcasme en X: «Imagineu-vos esperar vint anys i que qui torni sigui aquest tros d’ase.»

Però l’Odissea de Nolan, que dura més de tres hores, no falla perquè no siga fidel històricament en un detall o altre. De més a més, com ha remarcat el mateix Garrigasait, l’Odissea d’Homer no és una novel·la històrica i, per tant, no se’n pot fer una versió «fidel històricament». A més, afegeix, que «no és per això que falla la pel·li». Falla perquè resulta plana i convencional. D’aquí el meu avorriment.

Quan la realitat i la ficció es destrueixen mútuament (realitat i ficció en la novel·la)

En un pas de La tyrannie de l’imprimé, Marthe Robert assenyala que hi ha moltes novel·les que guanyarien si s’haguessen escrit com a assaigs, i que caldria trobar un nom per als llibres que, sota una forma més o menys novel·lesca, diuen coses el sentit de les quals s’expressaria millor per mitjà de reportatges, memòries, autobiografies, o, simplement, assaigs. Se m’ocorre que també hi ha molts assaigs, vaporosos, críptics, sibil·lítics, que guanyarien si s’haguessen escrit com a poemes. Haurien guanyat o, si més no, haurien dissimulat una mica que no tenien res a dir, o que no sabien de què estaven parlant. Si el patriotisme és l’últim refugi dels canalles, la poesia ho és sovint de la inanitat i de la confusió mental. Cada gènere arrossega les seues servituds. Però tornem a l’observació de Marthe Robert sobre les novel·les.

A l’hora d’escriure’n una, el novel·lista s’enfronta amb un problema inicial: la dificultat de trobar un argument, per difús i informe que siga, que relligue i empente endavant personatges i motius temàtics. Hi ha novel·listes, és cert, que tenen una gran inventiva, una gran habilitat per a embullar la troca —la trama narrativa—, però en molts casos aquest «problema» aboca l’escriptor a un carreró sense sortida: per més que s’esforce, no se li ocorre res. De fet, és impossible imaginar un argument ex nihilo. Ara, hi ha alguns recursos que permeten sortir de l’impàs. El primer de tots consisteix a refer un argument existent, a fer-ne un remake amb les adaptacions i les variacions corresponents. Les obres dels tràgics grecs partien sempre, o gairebé, d’un mite preexistent, que tothom coneixia d’entrada. Shakespeare, el gran creador de la literatura universal, no va inventar cap argument en les seues tragèdies i comèdies. Es basava sempre, si exceptuem, sembla, El somni d’una nit d’estiu, en trames argumentals extretes d’altres llibres, com ara les cròniques dels reis anglesos. Això sí, els transformava i els reomplia d’una manera genial. Per això era Shakespeare! No volia aconseguir la glòria literària, sinó, només, proporcionar material a la seua troupe d’actors. Calia fer rutllar el negoci de la manera més ràpida i més efectiva possible.

El segon procediment per a «inventar» un argument és basar-se en un fet històric o un succés realment esdevingut, reflectit de vegades per a més comoditat en una acta judicial. És un recurs que els nostres novel·listes actuals fan servir sense descans. Pensem en la gran quantitat de novel·les que es publiquen situades en la Guerra Civil o en la postguerra. No cal inventar res. Es parteix d’una història que ja està feta, i de la qual hi ha molta documentació, que es pot aprofitar sense manies. A més, és una història amb bons i dolents. Això sempre agrada als lectors. Cal reconèixer que alguns fan servir aquest procediment d’una manera més rudimentària que altres, però en el fons la maniobra és la mateixa.

La veritat literària

En La literatura recordada he dedicat dos contrapunts —l’11 i el 12— al Livre de lectures de Marthe Robert, crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. De fet, aquest llibre de Marthe de Robert em va servir d’inspiració, en part, per al meu. Fins i tot, en un primer moment vaig pensar de titular-lo de la mateixa manera: Llibre de lectures. Al final, ho vaig deixar córrer. El plagi era massa servil i el títol quedava massa genèric. 

El Livre de lectures de Robert és el primer volum d’una sèrie de quatre. Els altres tres són La vérité littéraire, La tyrannie de l’imprimé i Le puits de Babel. Ja els tinc tots en la meua biblioteca. De moment, a més del Livre de lectures, he llegit La vérité littéraire. El títol em feia el llibre suggestiu i atractiu, i intrigant. Hi ha una veritat literària? Hi ha una veritat que només la literatura és capaç de copsar?

Marthe Robert no contesta directament aquesta qüestió. La vérité littéraire és un recull de textos miscel·lanis articulats entorn d’una sèrie de motius, entre els quals hi ha l’enunciat en el títol. Només en algun pas, de manera molt breu, l’autora hi al·ludeix més directament. Així, interrogant-se sobre el sentit del mot «literatura», Robert afirma que la literatura té la capacitat «de relacionar el que la naturalesa de les coses tendeix a mantenir fortament separat». Aquesta seria, per tant, la «veritat» o una de les veritats que la literatura podria copsar, molt més que no altres mitjans de coneixement. La literatura seria el mitjà en què la imaginació moral es manifesta més lliurement, més intensament, entenent la imaginació com la capacitat de percebre relacions i semblances que no són evidents a primera vista, ocultes sota l’aparença quotidiana de les coses, sota el tel de convencionalisme —de costum— que ho impregna tot. Convé matisar que no és una qualitat exclusiva de la literatura. Les disciplines científiques i tècniques la fan servir també i d’una manera més espectacular. Només que els respectius camps en què s’aplica són diferents.

La lectura com a forma de suïcidi

En un passsatge del seu Livre de lectures Marthe Robert cita aquests mots del poeta alemany August von Platen: «he consumit la meua vida en lectures, he llegit en lloc de viure, els llibres han mort la meua vida». Per a Marthe Robert, l’autor d’aquesta frase, terrible en la seua banalitat, té don Quixot com a mestre, que experimentava pels llibres la mateixa passió desencaminada i les mateixes raons per abandonar-s’hi. Si el lector quixotesc confon la vida amb l’escriptura no és únicament per una necessitat legítima de l’esperit, diu Robert, sinó més profundament per compensar una feblesa nativa del seu organisme espiritual, una mena de defecte de l’ésser que l’aparta del món. Entre els llibres, es troba deslliurat de la necessitat de ser home entre els homes. Gràcies a la complicitat de la literatura, la seua vida no és que un llarg suïcidi diferit. El lector inveterat, el que es mata a llegir, no denuncia únicament una perversió de l’esperit portada a l’extrem, sinó que planteja la duplicitat de la naturalesa de la literatura, que li permet secundar la mort mentre sembla representar la vida.

Fins aquí, Marthe Robert, que he intentat de resumir. El text està bé, è ben trovato, però hi ha més d’una cosa que m’ha fet arrufar les celles. Per començar, la consideració de don Quixot com a prototipus del lector inveterat. Don Quixot, un lector? Un exlector, si de cas. Va llegir molt, i mal, i se’n va jubilar. Ja n’havia tingut prou. El fet és que en la novel·la de Cervantes don Quixot no llegeix res, ni una ratlla. Va amunt i avall, no para en torreta, perora incansablement. Però no llegeix. El mateix es podria dir d’una descendent literària seua: Emma Bovary. Tant que s’avorria després de casar-se amb Charles, i en cap moment se li ocorre de llegir una novel·leta, cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llegeix són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que llegia, en canvi, ho tenien tot pagat.

Un llibre de lectures

Acabades les classes, m’he fet el pla de lectures per a les vacances d’estiu. Enguany, he anotat en la llista bastants obres de crítica literària sobre la novel·la i sobre el concepte de realisme. Algunes d’aquestes lectures, és clar, les he triat pensant en el curs de literatura universal que impartiré a partir del pròxim 6 d’octubre. M’he llegit ja la Poètica d’Aristòtil, Formalisme i realisme, de Bertolt Brecht, i Précis de litterature européenne, un volum gruixut coordinat per Béatrice Didier, una mica irregular com sol passar en les obres col·lectives. Després de la Poètica d’Aristòtil, vaig intentar llegir la seua Retòrica, però la vaig deixar, exasperat, quan portava sis pàgines. La meua paciència com a lector no és infinita.

He llegit també dos llibres de Marthe Robert. El primer, Novela de los orígenes y orígenes de la novela (Taurus), és una obra plena d’imaginació i d’observacions intel·ligents, a pesar d’aplicar-hi algunes de les teories del difunt Freud. Com que em va agradar molt, em van venir ganes de llegir més coses d’aquesta crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. Em vaig decantar per un volum que tenia un títol molt atractiu: Livre de lectures. El vaig encomanar via Amazon i al cap de tres dies ja estava llegint-lo.

Livre de lectures no és una antologia de textos literaris, sinó un dietari sense dates en què l’autora ha anotat els seus interrogants sobre la literatura i, sobretot, sobre la seua relació amb la vida, amb la intenció de «remarcar el que el fet literari té de vague, d’esmunyedís i d’incomprensible» i de preguntar-se què és la literatura, què justifica el seu extraordinari poder social i de quin fons mal explorat extreu la seua capacitat de fascinar.