«Espurna», de Xavier Serra: una crònica de la clandestinitat

Espurna, el llibre que acaba de publicar Xavier Serra en Narratives, la nova col·lecció de l’editorial Afers, és un relat de la lluita contra la dictadura franquista que van dur a terme, a principis dels setanta, els militants de Germania socialista, un dels primers partits valencianista i marxista. De tota manera, Germania Socialista, inspirada sobretot per Josep-Vicent Marqués, a penes es podia considerar un partit polític. El mateix Marqués l’anomenava «grup experimental» o «grup d’acció». Els seus membres es dedicaven bàsicament a participar en cèl·lules secretes i disperses de debat sobre els clàssics del marxisme. Les úniques actuacions polítiques dels militants consistien a fer proselitisme i a llençar de tant en tant pamflets pels carrers.

Potser l’acció més agosarada que van dur a terme va consistir en el decomís o robatori d’una multicopista de l’institut de Sueca, que els va permetre reemplaçar una arcaica vietnamita. Així van poder imprimir els pamflets amb més facilitat, i fins i tot una mena de quaderns, de quinze o vint fulls, amb escrits de Trotski i de Rosa Luxemburg. Aquests quaderns tenien un peu editorial i tot: «L’espurna», que prenia com a model el nom del diari de Lenin, Iskra, «l’espurna insignificant que encendria la flama de la revolució».

Alguns dels membres de Germania Socialista van voler anar més enllà del debat acadèmic, per molt marxista que fos, i del llançament de pamflets que no llegia ningú: van voler passar a l’acció. El compromís total exigia proletaritzar-se, deixar els estudis i anar a treballar a les fàbriques. Aviat se’n van desil·lusionar. Minoritaris i clandestins, es van adonar de seguida de la dificultat d’influir en la seua societat, ni que fos mínimament. Tampoc no hi ajudava l’espessa teorització marxista que arrossegaven, que els va fer perdre temps i els va fer més nosa que servei. Però això ho podem dir ara, a pilota passada. En tot cas, no seria just afirmar que aquells militants van jugar a fer la revolució. De fet, se la jugaven: la detenció per part d’una policia, més activa i nombrosa que no ells, que aplicava electrodes als genitals dels detinguts, no era una cosa de broma.

Ser o no ser jueu: una història europea

Mal jueu, de Piotr Smolar, i Espurna, de Xavier Serra, són els dos primers títols de Narrativa, la nova col·lecció que, dirigida per Josep Alapont, Vicent Olmos i Clàudia Serra, acaba de llançar l’editorial Afers. D’entrada, crida l’atenció la cura amb què s’han editat aquests dos volums, amb un paper de qualitat, d’una tonalitat agradable per a la vista, una tipografia molt clara i dobles guardes de paper més gruixut, del mateix color que el predominant en la portada. Més important encara, és clar, és el mateix caràcter d’aquesta col·lecció, si l’hem de jutjat pels dos títols inicials. Tant Mal jueu com Espurna es poden definir com dos llibres de no ficció, que combinen l’assaig amb diversos procediments narratius. Espurna, a diferència de Mal jueu, potser sí que admet el qualificatiu de novel·la, però és una qüestió que s’hauria de matisar. D’altra banda, què és el que fa que un text narratiu siga considerat ficció o no? La pregunta no és tan fàcil de contestar com sembla. Ara la deixe penjada i ja la reprendré quan parle del llibre de Xavier Serra en una pròxima entrada. Avui, ni que siga per respectar l’ordre d’aparició, us comentaré una mica el primer títol de Narrativa.

Mal jueu, traduïda per Susanna Fosch, és tant una història europea d’alguns aspectes que han marcat el segle XX, com una indagació personal en la consciència del propi autor. L’escriptura de Smolar hi pren sovint un caràcter impressionista, al servei d’un calidoscopi de veus i d’escenaris, configurat a partir del reportatge periodístic —amb entrevistes i trobades, com ara una amb Claude Lanzmann—, de la crònica familiar i de passatges clarament assagístics.

Piotr Smolar és un periodista francès d’origen polonès i jueu, nascut el 1974. Del 1999 al 2001 va treballar com a corresponsal a Rússia per al diari Le Figaro. Va arribar a Israel com a corresponsal de Le Monde el 2014. En l’actualitat és redactor del servei d’exterior d’aquest diari. A vint-i-sis anys va descobrir que el seu avi era un heroi, quan va llegir el seu llibre sobre el gueto de Minsk, on va formar una xarxa de resistència durant la segona guerra mundial. De retorn a Polònia, després de la guerra, l’avi va acabar emigrant a Israel, encara que no era sionista, a causa del creixent ambient antisemita de la Polònia comunista. Va morir a Israel. El seu pare també se’n va anar de Polònia després de la repressió contra els estudiants del març del 1968 i una nova onada d’antisemitisme. Es va convertir en una figura principal del moviment democràtic a l’estranger.

“Biografies parcials” de Xavier Serra: una galeria d’homenots valencians

Xavier Serra

Xavier Serra acaba de publicar un nou volum de Biografies parcials, un projecte molt ambiciós en què s’ha embarcat per reconstruir el nostre passat més pròxim. A partir de converses amb personalitats que han estat influents en la història recent del País Valencià en diferents àmbits, ha escrit una sèrie de biografies, gènere més lliure i més àgil que l’entrevista, que configuren un retaule d’homenots valencians del nostre temps.

En el pròleg al primer volum d’aquesta sèrie, Biografies parcials. Els 70 al País Valencià, Xavier Serra denunciava que, amb comptades excepcions, els llibres publicats al nostre país “defugen la realitat més o menys immediata”. El resultat és que “no sabem absolutament res del país. […]Els esdeveniments, en la seva contextualització concreta, se’ns escapen dels dits.” Aquestes biografies són una reacció contra aquest panorama literari. Xavier Serra està convençut, com afirmava Pla,  que “la literatura no és més que un esforç contra l'oblit.”