Ja ha començat el curs de literatura universal

Dimarts passat, a les 18’30h, tal com estava previst, va començar el curs de literatura universal al Centre Octubre. Vaig arribar-hi amb temps, per connectar l’ordinador al projector i veure si funcionava correctament. I no. El projector, no sé per què, es va negar a reconèixer el meu ordinador. Cap problema. Els responsables de l’Octubre me’n van prestar un de seu que sí que sabia comportar-se. Total, només volia projectar-hi algunes fotografies. L’ús del power point està prohibit en aquest curs. A l’espera de tenir la llista definitiva d’alumnes, crec que n’hi deu haver uns quaranta-cinc matriculats. La majoria són professors. També tinc alguns exalumnes meus, que ara estudien a la universitat. 

Per començar, vaig repartir un dossier amb un recull de textos, bàsicament de la literatura grecollatina i de la Bíblia, però també d’autors posteriors, per mostrar com aquesta tradició es reprèn i es transforma. Després, vaig passar a explicar una mica el plantejament que pensava donar al curs. Un curs de literatura universal (en la pràctica, de literatura occidental) no deixa de ser un curs de tota la literatura, per molt que ens centrem en unes obres determinades. ¿Com presentar-ne un panorama que tinga coherència, que permeta seguir un o diversos fils conductors, que no acabe reduint-se a una juxtaposició d’èpoques, de moviments i d’autors? 

il lungo studio

Dante és un dels autors a qui Curtius dedica més atenció en Literatura europea y Edad Media latina. Com a complement de l’entrada anterior sobre aquest llibre i també sobre les que he escrit últimament sobre l’Infern, m’agradaria destacar alguns dels aspectes tractats per Curtius a propòsit de Dante. Concretament, la riquesa de personatges, la composició numèrica i la concepció de l’obra literària com a summa. Són tres motius que estan estretament relacionats amb l’amplitud temàtica i estilística de la Comèdia, i també amb el rigor de la seua construcció. 

La varietat i el nombre de personatges que presenta la Comèdia és una de les mostres d’aquesta amplitud temàtica. Quan es parla de Guerra i pau sempre es remarca, per il·lustrar l’ambició de totalitat d’aquesta novel·la, que Tolstoi hi fa aparèixer més de 500 personatges. El mateix, o més encara, es podria dir de la Comèdia. Curtius es va entretenir a comptar-ne tots els personatges i afirma que n’hi ha més de mig miler. En nombres redons, 180 italians i 90 estrangers, és a dir, un total de més de 250 personalitats històriques, les quals pertanyen en la seua majoria al període que va poder ser abraçat pel record de Dante. Altres 250 noms provenen de l’Antiguitat (incloent-hi tots els personatges de la mitologia); la resta són unes 80 figures bíbliques. 

El llibre de Curtius

L’estiu passat vaig comentar (Com trobar els millors llibres sobre temes determinats) que havia lllegit, amb un retard considerable, Literatura europea y Edad Media latina (FCE, 2 vols. ) d’Ernst Robert Curtius, obra fonamental, decisiva. En vaig prendre moltes notes i, en acabat, la vaig repassar a consciència per mirar d’assimilar, encara que només fos una mica, l’enorme quantitat de pistes i d’informacions que conté. També tenia la intenció, és clar, d’escriure un entrada sobre aquest llibre en la serp blanca, però sempre hi havia un tema o altre que passava davant i l’entrada sobre el llibre de Curtius s’ajornava, igual que n’havia ajornat estúpidament la lectura fins a l’estiu passat. Tant se val, encara que tard, supose que arribe a temps. 

En aquest bloc m’he referit sovint a alguns llibres que considere de referència inexcusable en un curs de literatura universal. No n’hi ha molts. Es podrien comptar amb els dits d’una mà les obres que ofereixen una panoràmica completa, intel·ligent i comprensiva de la literatura universal, o de l’art, o de la cultura amb un fil conductor, que no siguen uns manuals purament compilatoris. Estic pensant en Civilización de Kenneth Clark i, sobretot, en Mimesis d’Erih Auerbach, obra mestra de la crítica literària. Al costat de Mimesis s’ha de col·locar Literatura europea y Edad Media latina, en paraules de Harold Bloom «the finest work of literary scholarship in my time», «an extraordinary study of the continuity of European literature, from Homer and the other Greeks, on through Virgil and the great Latin writers, to a culmination in Dante, and moving beyond to a consideration of a long tradition that concludes with Goethe». 

Francesca de Rímini o el que pot la lectura

En el cant V Virgili i Dante arriben al cercle segon. Aquí comença pròpiament l’infern veritable, ja que el primer cercle correspon als llimbs, on habiten els qui no són condemnats a cap turment —«no hi havia plors sinó sospirs»—, perquè no són personalment culpables. Però no estan batejats i, per tant, no poden pujar a la glòria. Únicament pateixen la pena de «viure en el desig, sense esperança». 

Allà, al segon cercle, hi ha Minos, el guardià de l’infern encarregat d’assignar a cada condemnat el cercle que li correspon segons la seua culpa. Minos pronuncia el seu veredicte enrotllant-se la cua al voltant del cos tantes vegades com cercles infernals ha de baixar el condemnat: 

Stavvi Minòs orribilmente, e ringhia: 

essamina le colpe ne l’intrata; 

giudica e manda secondo ch’avvinghia. 

(Allà hi ha Minos l’horrible, que gruny, 

i examina les culpes a l’entrada, 

jutja i disposa segons com s’enrotlla.) 

Com trobar els millors llibres sobre temes determinats

Aprofitant les vacances, he emprès la lectura de les més de vuit-centes pàgines de Literatura europea y edad media latina (FCE, vols. I i II) d’Ernst Robert Curtius, llibre fonamental, enormement suggestiu, ple d’informacions i de referències, que hauria d’haver llegit quan estava en la facultat. Ho faig ara, ai!, amb un retard considerable. Estic subratllant-lo molt poc, perquè el meu pare ja ho va fer amb llapis blau i roig. Amb el llibre a les mans, no puc deixar de preguntar-me, tot consternat: com és possible que no l’haja llegit abans? 

Ja en parlaré en una pròxima entrada. Ara volia recomanar-vos una pàgina web, The Browser, dedicada a seleccionar lectures sobre un ventall molt ampli de temes, que vaig descobrir per casualitat després de teclejar en el cercador de Google el títol del llibre de Curtius. Un dels resultats em va portar a una entrevista amb Harold Bloom en què recomana i comenta els que per a ell són els cinc millors llibres de crítica literària. Un dels llibres seleccionats per Bloom és, justament, la Literatura europea i edat mitjana llatina de Curtius. Bloom en diu que és «the finest work of literary scholarship in my time», «an extraordinary study of the continuity of European literature, from Homer and the other Greeks, on through Virgil and the great Latin writers, to a culmination in Dante, and moving beyond to a consideration of a long tradition that concludes with Goethe». I encara: «It is from Curtius that I have learned – and others go on learning – what literature is, and why I myself would call it a way of life and a way of thought».