Com que demà és la Nit de Reis,
la serp blanca voldria deixar-vos com a regal (bé, com a regalet) la traducció al català de
The Gift of the Magi (
El regal de Reis) d’O. Henry, tot un clàssic dels contes de Nadal, al costat de la
Christmas Carol de Dickens i d’uns pocs més. La majoria de vosaltres ja el deveu conèixer, però
El regal de Reis és un d’aquells relats que sempre dóna gust de tornar a llegir, com quan érem menuts i ens agradava de sentir una volta i una altra, incansables, el mateix conte, i protestàvem indignats si detectàvem algun canvi en la narració.
O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I, en part, ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el “Maupassant ianqui”. És cert que entre Maupassant i O. Henry hi ha alguns punts de semblança, com els arguments hàbilment estructurats amb un final inesperat i l’interès i l’empatia per la vida de les classes populars, però Maupassant se’n diferencia perquè és un escriptor més cínic i menys humorístic, més realista. Supose que si O. Henry no sembla tan realista com Maupassant és, entre altres coses, perquè moltes de les seues històries acaben bé, i també pel seu estil sempre enjogassat i irònic.
O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fos un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txèkhov van intentar practicar.
Una altra clau del seu èxit és l’actitud democràtica que s’expressa en els seus contes. Més concretament: la seua simpatia pels més pobres i pels més desvalguts. Sembla que el president Roosevelt va dir una vegada que els contes d’O. Henry havien fet que es preocupés pels patiments de la classe treballadora i que havien influït en la seua política del New Deal. És probable que l’anècdota no siga certa, però resulta versemblant.
