Una Madame Bovary sueca?

En Un son profund vaig escriure unes pàgines sobre El doctor Glas, l’esplèndida novel·la de l’autor suec Hjalmar Söderberg (1869-1941), que Gabriel Ferrater va traduir al castellà, i que ha estat publicada no fa molt en català per Adesiara. Ara, Viena Edicions ha tret una altra novel·la de Söderberg, El joc seriós, l’última que va escriure, de la mateixa qualitat que l’anterior, anunciada en la contraportada com «la història de desig, passió i fatalitat més perdurable de la literatura sueca».

El joc seriós està situada a Suècia, a finals del segle XIX. Arvid, un jove culte i ambiciós, coneix Lydia, la filla d’un pintor. Tots dos s’enamoren, però Arvid no vol compretre’s en una relació formal. No vol casar-se. «Només tinc vint-i-dos anys; tinc tot la vida per endavant. Lligar-me ara… i per a tota la vida! No… un ha d’anar amb compte de no comprometre’s. Almenys abans s’ha de procurar viure una mica». Així reflexiona o es justifica.

Tots dos ho deixen córrer. Al cap d’un temps, cada un fa un matrimoni de conveniència. Ella, amb un home ric i culte, i vell. Deu anys després es retroben casualment i reprenen el seu amor de joventut, que es revela com una relació passional, ara doblement adúltera, detall que allunya El joc seriós de la novel·la realista d’adulteri del segle XIX. La novel·la de Söderberg té un aire més modern i retrata un ambient bastant lliure; la iniciativa sexual parteix de la dona, que ni «cau» ni és seduïda per l’amant. El joc seriós recorda, més que Madame Bovary, La dama del gosset de Txékhov, relat que també segueix l’esquema del doble adulteri. Ni Txékhov ni Söderberg fan servir, com la novel·la realista de la segona meitat del XIX, el tema de l’adulteri per qüestionar l’ordre social. L’únic inconvenient que planteja l’aventura dels protagonistes és la insinceritat respecte als respectius cònjuges enganyats, el fet de portar una doble vida que acaba esdevenint incòmoda materialment i moralment. Lydia resol el problema aviat. S’espolsa el marit amb facilitat, que es mostra increïblement generós i racional. Arvid, més covard o més indecís, intenta prolongar la doble vida i es troba abocat a un impàs que no sap resoldre. Quan pren una decisió, ja ha passat el moment. 

Tres fragments d’una novel·la

Poc abans de començar les vacances vaig llegir El joc seriós, de Hjalmar Söderberg, publicada per Viena Edicions en la col·lecció «El cercle de Viena». Més endavant intentaré escriure una ressenya d’aquesta novel·la de Söderberg, de qui també podem llegir en català El doctor Glas, que vaig comentar en Un son profund. Ara només voldria reproduir-ne uns fragments molt breus, que m’han fet gràcia.

Al començament de la novel·la, Arvid, el protagonista, ha començat a treballar com a periodista i al cap de poc s’estrena com a crític musical amb una ressenya sobre un concert. Però té escrúpols de publicar-la, perquè ell mateix troba que és massa feridora i sarcàstica. El seu superior al diari, en canvi, s’hi mostra entusiasmat i li diu que no li sàpiga mal, perquè «a la gent no li agrada gaire llegir com s’elogia els altres. A més, aquells a qui van destinats els elogis mai no en tenen prou, i els altres sempre en senten enveja. Però si un crític deixa un actor o una cantant com un drap brut, aleshores només es disgustarà una persona, i tots els altres contents. En conseqüència: no tinguis cap recança a criticar! Hem d'intentar repartir una mica de felicitat i alegrar l'existència de la gent!» Quan vaig redactar l’entrada Està bé carregar-se un llibre?, encara no havia llegit la novel·la de Söderberg. Si no, hauria aprofitat aquest fragment, que, cinisme a banda, aporta un punt de vista a considerar. 

Un altre fragment, més breu encara, és aquest diàleg entre Arvid i Lydia, la seua amant:

«—En què penses? — li va preguntar ella llavors. 

—En res... 

—O sigui, en una cosa que jo no puc saber?» 

Per acabar, aquesta parrafada del narrador contra els poetes: «No... Ell no era poeta. La seva visió del món era massa àrida, massa sòbria. Li faltava la feliç capacitat, necessària per fer poesia, d’autoenganyar-se i extasiar-se amb les seves pròpies il·lusions. I potser també l'absoluta manca d'escrúpols dels poetes! Per descomptat que un poeta pot tenir algun tipus de consciència, però sempre serà de la mena més laxa que existeixi». 

Quede clar que tot això ho diu Hjalmar Söderberg. Jo no hi tinc res a veure.

«El doctor Glas»: una novel·la del nord

Ja fa anys que vaig llegir El doctor Glas del suec Hjalmar Söderberg en la traducció al castellà de Gabriel Ferrater. Aquesta traducció, supose que feta des de l’alemany, acaba de ser reeditada no fa molt (Doctor Glas. Ediciones Alfabia) acompanyada de l’informe que el mateix Ferrater va lliurar a Seix Barral recomanant la publicació de la novel·la. Encara que amb el temps les novel·les s’obliden molt, recorde molt bé que la lectura d’aquesta em va colpir, no sols per la seua qualitat, sinó pel seu caràcter inusual i estrany. Ara l’he tornada a llegir, aprofitant que Adesiara l’ha publicada en català en una traducció directa del suec de Carolina Moreno Tena (El doctor Glas). L’excusa o la invitació per a la relectura, per tant, era inevitable. 

Una noia jove, casada amb un pastor protestant vell i detestable, confessa al seu metge el calvari que representa per a ella el matrimoni i li demana que l’ajude a no haver de mantenir relacions sexuals amb el marit. El metge —el doctor Glas—, al·legant motius de salut, intercedeix prop del pastor perquè s’abstinga de fer ús del matrimoni. Amb un èxit relatiu, perquè el pastor troba fàcilment arguments teològics que pràcticament l’obliguen a tirar endavant el seu fet. La dona, d’altra banda, té un amant. Aviat el doctor Glas se sentirà temptat d’ajudar-la d’una manera més definitiva i expeditiva, amb una esperança secreta.