Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a l’extraordinària carta en què Plini el Jove va narrar l’erupció del Vesuvi de l’any 79 (L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell), que va destruir i sepultar les ciutats de Pompeia i Herculà. Com a complement, m’agradaria reproduir un poema de Marcial (38/41 dC - 104 dC), en què descriu la devastació del que va ser en un altre temps un lloc ple de vida:
«Vet aquí el Vesubi, verd ahir encara de pàmpols ombrívols: aquí un noble raïm havia fet desbordar més d'una vegada els cups curulls; als tossals de Nisa preferia Baccus aquest cim; poc ha els Sàtirs destrenaven damunt d'aquesta muntanya llurs danses. Això era sojorn de Venus, més agradable als seus ulls que el de Lacedemònia; aquest indret era famós pel nom d'Hèrcules. Tot jeu ara negat en flames i fúnebres cendres: fins els déus haurien volgut que això no els fos permès. (Epigrames, IV, 44)»
La traducció d’aquest poema és de Miquel Dolç (1912-1994), un dels grans traductors de la literatura catalana moderna. Especialment memorables són les seues traduccions de tot l’opus virgilià (L’Eneida la va traduir dues vegades: una en vers i l’altra en prosa), del poema de Lucreci De la natura i de les Confessions de sant Agustí. A més d’altres autors llatins, Dolç també va traduir al català, en prosa, la poesia completa de Marcial, que va publicar la Fundació Bernat Metge en cinc volums entre el 1949 i el 1960. Aquesta edició té una particularitat que sorprèn a qualsevol que s’entretinga a fullejar-la una mica: alguns dels poemes apareixen reproduïts només en l’original llatí. El lloc de la traducció l’ocupen uns asteriscos. El mateix Miquel Dolç explicava i justificava en la introducció al primer volum les raons d’aquesta particularitat. D’entrada, hi exposava que «tocant a la traducció, m'he esforçat a adaptar-la a aquelles qualitats essencials de brevetat, naturalitat, elegància, realisme i audàcia que el model pot agermanar amb el nostre idioma». Però tot seguit hi advertia que, com que «havia d'ensopegar de vegades, és evident, amb aquella cruesa i brutalitat d'expressió que tothom censura a Marcial. ¿Quina actitud adoptar aleshores? Tractant-se d'una edició científica, m'he decidit per una versió gairebé íntegra, atenuada fins allí on fos possible, mentre el sentit quedés salvat i no haguessin de lamentar-se'n la pròpia sensibilitat i la dignitat de la llengua. A tal fi, he acudit sovint a eufemismes, lleugeres paràfrasis, arcaismes i llatinismes; quan la paraula obscena o l'anècdota sexualment grollera o anormal eren intraduïbles al nostre llenguatge urbà, no he tingut altre remei que prescindir de la traducció». El passatge, llegit ara, produeix una certa perplexitat. És cert que el primer volum va ser publicat el 1949 i que la Fundació Bernat Metge es va distingir des de la seua fundació pel seu sentit del decòrum. Així i tot…
