Els alumnes i la intel·ligència, o les arts i les ciències

Dilluns passat estava fent classe en el grup d’arts de primer de batxillerat. Són quaranta alumnes, però la veritat és que es porten molt bé, no xerren gens, i quan pregunte tots volen parlar. Estàvem llegint i comentant un text de Ramon Llull, un capítol de l’Arbre de ciència, titulat De l’eximpli de la branca espiritual humanal, en què Llull explica les facultats de l’ànima racional —l’enteniment, la memòria i la voluntat— mitjançant una història o exemple. Les tres qualitats apareixen personificades en tres dones, que volen anar a veure Déu i discuteixen entre elles qui ha d’anar en primer lloc. Les raons que al·lega cada una per anar al davant serveixen per delimitar cada una d’aquestes facultats humanes. 

Aquest text il·lustra gràficament que per a Llull la literatura era fonamentalment un mitjà per divulgar el saber, per precisar-lo i connectar-lo amb la realitat humana. És un text que té gràcia i resulta actual. Tothom assumeix encara que qualsevol persona mitjanament sana disposa, en major o menor grau, d’intel·ligència, de memòria i de voluntat.

Una entrevista amb Xavier Sala i Martín

Us recomane de llegir una entrevista a Xavier Sala i Martín, molt llarga, que ha aparegut publicada en el magazine online Jot Down. En el titular que encapçala l’entrevista s’hi destaca aquesta frase de Xavier Sala: «No entiendo por qué la gente no hace una revolución. Deberían estar en la puerta del Ministerio quemándolo todo». Sala-i-Martín hi tracta temes com els arguments a favor i en contra de la independència de Catalunya, la viabilitat política i econòmica d’una Catalunya independent i d’una Espanya sense Catalunya, qui hauria de decidir la independència de Catalunya si aquesta decisió afecta tots els espanyols, el perill d’un corralito, els factors culturals que influeixen en l’actual crisi econòmica espanyola, la llibertat de posseir armes als EUA, el pacte de govern CiU-ERC, la CUP, les polítiques liberals, la seua amistat amb Josep Guardiola, les creences religioses, etc. Val la pena que fullegeu Jot Down. No coneixia aquest magazine i és francament interessant. 

Us recomane igualment un article de Xavier Sala i Martín sobre educació, publicat recentment en La Vanguardia: Senyor Wert, és una immoralitat. 

La foto que il·lustra aquesta entrada l’he extreta de l’entrevista. La xica pneumàtica que hi apareix és en realitat un arbre de Nadal.

Argumentari independentista de Xavier Sala i Martín

No fa molt, Xavier Sala i Martín comparava l’actual relació d’Espanya amb Catalunya amb la dels marits possessius, que «tendeixen a reaccionar predictiblement quan la seva esposa els anuncia que es divorcia: primer posen cara de sorpresa, després neguen els fets, tot seguit amenacen amb no signar els papers i, finalment, intenten fer-li creure que la separació l’enfonsarà econòmicament a ella ja que, sense ell, la dona no és res.» 

Ara som en aquesta fase i cada dia hem de sentir com portaveus polítics i tertulians de tota mena repeteixen una i altra vegada una sèrie d’arguments-amenaces o amenaces-arguments en contra de la independència de Catalunya. Xavier Sala i Martín ha anat desmuntant-los, un per un, des del seu bloc Ramdom Thoughts o des d’intervencions a la ràdio o a la televisió, demostrant que no són més que fal·làcies, perquè incorren en un error lògic o perquè, simplement, són mentida. La veritat és que tot aquest debat m’interessa d’una manera molt relativa. Però reconec que m’ho passe molt bé amb l’exhibició d’agilitat mental amb què Sala i Martín redacta els seus textos, i també amb la seua claredat i amenitat. 

Al principis del segle XIX, l’economista i pensador anglès Jeremy Bentham va publicar un llibre revelador, divertit i útil: el Handbook of Political Fallacies. Algú podria enllestir ara fàcilment un manual de les fal·làcies antiindependentistes. Com a modesta contribució, m’he entretingut a recollir-ne algunes de les principals i al costat hi he posat un enllaç a l’article de Xavier Sala i Martín amb la seua resposta contundent i divertida alhora. Il catalogo è questo: 

El web de Xavier Sala i Martín

Últimament no deixe de llegir ni una sola entrada de Random Thoughts, el bloc que, redactat en castellà o en català, Xavier Sala i Martín va iniciar el gener d’enguany per substituir les reflexions econòmiques que penjava en Facebook. El que més m’agrada d’aquest bloc, a més del fet que m’ajuda a entendre una mica la realitat tan convulsa que estem vivint, és, sobretot, l’esforç del seu autor per tractar intel·ligentment, amb claredat i amb amenitat, temes i conceptes complexos, tant de l’economia com de la realitat social en el sentit més ampli. Vegeu-ne com a mostra la garrotada seca, inapelable, que rep el ministre d’hisenda en l’entrada Cristóbal Montoro o els vaticinis amargs exposats en L’hel·lenització d’Espanya. 

En la serp blanca ja m’he referit més d’una vegada a Xavier Sala i Martín, per remarcar les seues qualitats com a escriptor (Xavier Sala i Martín com a escriptor) o per comentar algun llibre seu (Llegir, corregir exàmens). Un altre aspecte del seu treball que em crida l’atenció és l’enorme varietat de recursos i formats que utilitza per difondre les seues idees. A més de les classes com a professor universitari i dels seus llibres, acadèmics o de divulgació, Xavier Sala i Martín és entrevistat sovint en la televisió i en la ràdio, publica articles en la premsa escrita, dóna conferències, és present al Facebook i al Twitter, porta el bloc que he comentat abans i des de fa poc penja en el web de La Vanguardia una mena de microvídeos, en què explica en poc més d’un minut diverses qüestions relacionades amb l’economia. Per cert, l’abandonament o l’arraconament de Facebook en favor del bloc per part de Xavier Sala és un signe més que el futur de les xarxes socials és una mica incert. 

Tots aquests mitjans o formats de difusió estan recollits en Xavier Sala-i-Martín, un web amb un disseny molt clar, senzill i funcional. Ve a ser una superació de les xarxes socials, del bloc, del mateix concepte de pàgina web, perquè és tot això reunit i potenciat mútuament. En aquest web, que visite sovint, a més dels textos de Random Thoughts procure no perdre’m tampoc els microvídeos de la secció Videoblog E-konomia. Val la pena que hi feu una ullada, com ara a ¿Hay que dejar caer a los bancos?, ¿Por qué los economistas no saben predecir el futuro? o ¿Quiénes son los responsables de la burbuja inmobiliaria?

Llegir, corregir exàmens

Setmana de corregir exàmens. Juntament amb les guàrdies i l’assistència a claustres i avaluacions, és el que més em desagrada de ser professor. Aquesta setmana la correcció se m’ha fet encara més llarga del que és habitual, perquè m’he llegit dos llibres que m’han enganxat i, és clar, la lectura m’ha ocupat temps que havia de dedicar a corregir. La carn és dèbil! Són dos llibres molt diferents, que m’agradaria recomanar-vos. 

El primer, Sobre la construcció de la literatura catalana de Joaquim Molas (Lleonard Muntaner Editor), és un recull d’assaigs apareguts prèviament en diferents publicacions i que a hores d’ara eren difícils de trobar. En la primera part, dedicada al tema que enuncia el títol del llibre, Molas analitza la constitució de la literatura catalana com a disciplina acadèmica, el que ell en diu el seu estatut, a partir de les propostes de Milà i Fontanals al segle XIX que, amb matisacions i rectificacions menors, són les que encara perduren. Aquestes pàgines, de cara als qui ensenyem literatura catalana, tenen un interès enorme. Molas hi tracta també els problemes de la periodització i del cànon de la literatura catalana, que inevitablement es plantegen en qualsevol curs. És una qüestió que mereix una reflexió molt a fons, que ara no puc fer. La segona part del llibre conté assaigs sobre diferents autors de la literatura catalana: són especialment interessants els dedicats a Ausiàs March i a Llorenç Villalonga. 

L’altre llibre que m’he llegit és Doncs jo ho veig així.Sobre la crisi econòmica i més… de Xavier Sala i Martín (sí, el de les jaquetes llampants), que arreplega articles publicats en La Vanguardia. La lectura d’aquests articles, escrits amb l’estil vivaç i àgil característic del seu autor, és sempre una font de sorpreses, d’enfocaments inesperats, d’imaginació i d’intel·ligència a l’hora de tractar qualsevol tema. 

Xavier Sala i Martín com a escriptor

Molta gent el coneix per les seues jaquetes llampants o per haver format part de la junta directiva del Barça presidida per Joan Laporta. Però Xavier Sala i Martín és també professor d'economia de la Universitat de Columbia, professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra i un dels economistes més prestigiosos del món. Al costat del seu treball com a professor, Xavier Sala i Martín intervé assíduament en els mitjans de comunicació, amb articles i entrevistes en què tracta temes d’actualitat relacionats preferentment, però no exclusivament, amb l’economia.

No és la meua intenció, ara, de resumir ni, menys encara, de discutir els punts principals de les tesis defensades per Xavier Sala, sinó de comentar les seues qualitats com a escriptor. La lectura dels articles que publica en els mitjans de comunicació, amb un estil vivaç i àgil, és sempre una font de sorpreses, d’enfocaments inesperats, d’imaginació i d’intel·ligència a l’hora de tractar qualsevol tema. De claredat i habilitat expositives, també. I això contrasta amb la majoria d’articles d’opinió sobre temes d’actualitat, en què, només veient-ne el títol i qui el signa, ja saps què t’hi pots trobar: està a favor o està en contra. Al final de la lectura som on érem, i ni tan sols ens hem divertit.

Molts dels articles de Xavier Sala i Martín es poden consultar online. Jo us en voldria recomanar un llibre, Economia liberal per a no economistes i no liberals, que n’ofereix una tria variada i representativa, com ara el que porta per títol Cap on va la borsa?, en què explica amb gran claredat un fenomen tan incomprensible i esotèric per als mortals com les caigudes i pujades de la borsa.

En aquest article Xavier Sala introdueix el tema que vol tractar (“Per què els grans inversors venen, de sobte, milions d’accions, la qual cosa precipita caigudes de la borsa?”) a partir d’una dita popular, concretament la dita castellana ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente. Aquesta dita, a més de la seua funció introductòria, suggereix d’entrada una primera resposta. Tot seguit, Xavier Sala estén el tema plantejat —les caigudes de la borsa— a una altra situació que no té a veure amb l’economia, però en què actua el mateix principi: quan anem a sopar, com a turistes, en una ciutat desconeguda. De la mateixa manera que és difícil de saber quin restaurant és bo en una ciutat on acabem d’arribar i ens guiem per si està ple o no, pel que fa Vicente, també és dificilíssim preveure el futur d’una inversió, perquè ningú no coneix tots els factors que intervenen en l’èxit o en el fracàs d’aquesta. Aleshores molts inversos fan com Vicente: compren o venen perquè els altres també ho fan.

El paràgraf penúltim està dedicat a contestar les perplexitats del lector, que Xavier Sala preveu i s’apressa a aclarir: “Al lector, tot això li pot semblar una mica estrany, perquè és natural pensar que els inversors saben el que fan”. Però “guanyar diners i saber el que s’està fent són dues coses diferents”. Amb un punt de sarcasme, concreta: “també hi ha molta gent que ha guanyat molts diners jugant a la loteria i ningú no els considera experts a triar números.”

L’últim paràgraf és l’únic on hi ha una referència acadèmica o tècnica, concretament a un llibre de Bob Shiller, professor de la universitat de Yale. La frase final de l’article remet a la primera i tanca la forma del text d’una manera perfecta.

El model de llengua utilitzat per Sala i Martín es manté en un registre estàndard molt transparent. La sorpresa i l’efecte del seu estil es basa en la contundència de l’argumentació, que avança sovint a partir de preguntes. Aquestes preguntes, que reprodueixen o anticipen les del lector, donen al text una forma de diàleg i, alhora, d’enquesta o d’indagació. En les respostes hi ha sempre una voluntat de situar el pensament i el debat en un pla concret, de desfer fum i confusions. (Vegeu, si no, un altre article brillant en què refutava les acusacions de dèficit que l’actual directiva del Barça atribueix a la junta presidida per Joan Laporta.)

Molt sovint es tendeix a identificar, ingènuament, “escriptor” amb “literat”, i aquest últim amb “novel·lista” o “poeta”. És una mostra més de l’error per antonomàsia, que consisteix a prendre la part pel tot. Els literats no són sempre els qui pensen millor ni, per tant, els qui escriuen millor. Els articles de Xavier Sala i Martín són una prova d’aquesta veritat.