La vida política i literària a la València de finals del segle XIX va estar marcada per les figures de Teodor Llorente i Vicente Blasco Ibáñez. Tots dos representaven pols oposats dins la vida valenciana. Potser el moment en què van topar d’una manera més clara va ser durant la guerra de Cuba (1895-1898). Blasco la va aprofitar per a denunciar la corrupció de la monarquia borbònica amb l’objectiu de crear un estat d’opinió favorable a la reivindicació de la república. Llorente, per la seua banda, va publicar dos poemes, Cartes de soldat (1896) i Pro pàtria (1897), en defensa de la intervenció militar i dels valors patriòtics espanyols. Darrere l’enfrontament polític, però, hi havia més coses.
Antoni Ferrando ha analitzat amb detall aquest episodi en Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura, que acaba de publicar la Institució Alfons el Magnànim. A més de resseguir les posicions que Llorente i Blasco van adoptar davant de la guerra de Cuba, Ferrando ha revelat el rerefons lingüístic i literari d’aquella polèmica a partir dels textos de tots dos i d’altres autors coetanis, reproduïts íntegrament en un apèndix que ocupa la tercera part del volum.
L’ofensiva política de Blasco es va portar a cap amb la publicació en el diari El Pueblo, entre 1894 i 1898, d’uns quants centenars d’articles, molt combatius, en què denunciava la injustícia del sistema de reclutament militar. Només els pobres anaven a la guerra, ja que els qui podien pagar la quantitat corresponent en quedaven exempts. Són uns articles que encara es llegeixen molt bé; estan millor escrits que les seues novel·les. Llorente ho tenia més difícil. Sabia que defensava una causa impopular i va recórrer, com en la major part de la seua poesia, a un enfocament sentimental. Era un plantejament a la defensiva, que Blasco va ridiculitzar sense pietat, amb eloqüència injuriosa, igual que va fer amb les sessions dels Jocs Florals i la figura de Llorente com a cap visible del conservadorisme a València. En un dels articles publicats en el El Pueblo el qualificava de «gran mangoneador», «murciélago decadente de la calle del Mar», «Dante de trece arrobas», «mentecato», «Ausias March ronco», «ganso poético», «búho gordo», «murciélago apoplético», «venerable agüelo»… Això només en un sol article. El pitjor de tot és quan li diu que està «acostumbrado a reinar como tuerto en una tierra de ciegos»… Són les paraules més fortes que he llegit mai contra el patriarca de la Renaixença valenciana.
