Planiana (77)

Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible: quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb els ulls brillants:

—I què més? I què més? I què va passar després? I com s’acaba tot això que ens expliqueu?

Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un argument no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o altra —generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novel·les que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (60)

La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar, hagi estat de simple contemplació.

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Josep Pla, El quadern gris (OC,1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (52)

A les tres de la tarda, la temperatura és elevada i la llum és crua. Quan entro a la gran sala del mas és com si em submergís en una penombra deliciosa, en una pau somniada. Obro una mica el balcó i el vent infla, lleugerament, la cortina. Del balcó estant veig una lloca a l’era —una lloca roja, groga, negra, estarrufada sobre un munt de palla de color de plata oxidada, com un reflex de lluna. Sota el sostre de volta, la sala és buida i immensa. Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una mitja lllum, una frescor —venint del sol— una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, se senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut en una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina.

Josep Pla, El quadern gris (OC,1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (37)

Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri.

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (36)

És trist haver de dir que la moral pràctica està basada en un cert limfatisme, en una desgana vital, en una depressió dels sentits. Quan la sang canta a les venes, ja li podeu fer un nus a la cua… Les altres formes de la moral són discussions de llibres i papers que es venen a les llibreries.

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (27)

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures —en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta— de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que no ha de morir, sinó que —si per atzar hi pensa— ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort —en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple—, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (22)

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. En vista de la qual cosa tothom opina.

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (20)

Una paraula castellana difícil de digerir: la paraula pájaro. És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués. Una altra paraula de la mateixa categoria: trigo. La més insuportable: mugir.

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (19)

És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant? 

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (8)

La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

Planiana: una sèrie de la serp blanca