Uns fragments de Brecht a l’entorn del realisme

En cap cas ni en cap circumstància no serà suficient, per a una definició practicable del realisme, de treure les normes necessàries només d'obres literàries. (Sigueu com Tolstoi, sense les seves debilitats! Sigueu com Balzac, però d'avui!) Realisme no és solament un assumpte de la literatura, sinó un important assumpte polític, filosòfic, pràctic, i com a tal assumpte important i comú a tots els homes ha d'ésser tractat i aclarit.

*

Perquè el temps passa, i si no passés no seria gens bo per a aquells qui no poden participar al banquet dels privilegiats. Els mètodes es gasten, els atractius fallen. Sorgeixen problemes nous que demanen noves solucions. La realitat es transforma: per representar-la cal que canviïn també els modes de representació. Del no-res no en surt res; el nou prové del vell, però és nou, tanmateix.

*

Qualsevol que no estigui lligat per prejudicis formals sap que la veritat pot ésser silenciada de moltes maneres, i cal que sigui dita de moltes maneres. Que hom pot desvetllar indignació sobre situacions inhumanes en modes molt diferents, a través d'una descripció directa en estil patètic i objectiu, a través de la narració de faules i paràboles, amb acudits i exageracions per excés i per defecte. En el teatre la realitat pot ésser representada en forma objectiva i real, i en forma fantàstica. Pot ésser que els actors no es maquillin gens o molt poc, i que es moguin «ben naturalment», i, nogensmenys, que tot sigui fals, i pot ésser que portin les màscares més grotesques, i que així representin la veritat.

*

Ens guardarem prou d'anomenar realista només una forma de novel·la determinada, històrica, d'una època també determinada —diguem, per exemple, la de Balzac o de Tolstoi—, instituint així criteris només formals, només literaris per al realisme. No parlarem solament de realisme en els casos que, per exemple, hom pot olorar, paladejar i sentir «totes les coses», en els casos que hi ha una «atmosfera», i quan la temàtica es desenrotlla de tal manera que es manifesta en una exposició psicològica dels personatges. El nostre concepte de realisme ha d'ésser ampli i polític, sobirà enfront de les convencions.

Una conversa de Karel Čapek amb T.G. Masaryk sobre la novel·la

Llegint On realism, de J.P. Stern, em crida l’atenció, en una nota a peu de pàgina, una citació d’un llibre de l’escriptor txec Karel Čapek, que porta per títol Converses amb T.G. Masaryk, el qui va ser president de la república txecoslovaca del 1918 al 1935. Stern reprodueix aquest fragment en què Čapek i Masaryk comenten algunes de les condicions necessàries per al sorgiment en una societat d’una novel·la realista:

«Čapek.— El que activa els recursos de la novel·la realista no és únicament la inspiració individual, sinó el talent individual juntament amb una tradició social i literària compromesa clarament amb el món; una tradició en què l’observació és tan important com la creació.

Masaryk.— Els txecs tenim una bona poesia, però ens manquen la novel·la i el teatre. Per a la poesia, la vida personal és suficient; la novel·la i el drama pressuposen l’experiència acumulada de generacions. Les novel·les són l’obra de tota una època.» 

Són unes observacions molt intel·ligents que poden explicar també algunes de les mancances que presenta la novel·la en la literatura catalana. A lligar amb l’assaig de Carles Riba, Una generació sense novel·la, i amb les pàgines que Gabriel Ferrater va dedicar a aquesta qüestió en les conferències recollides en Tres prosistes (vegeu «Tres prosistes» de Gabriel Ferrater). Més endavant m’agradaria tornar-hi. Ara ho deixe apuntat, només.

Tirant lo Blanc i Madame Bovary, comparats (una nota sobre la novel·la realista)

En l’última classe dedicada a Madame Bovary, hem comentat la consideració d’aquesta novel·la com una de les obres més representatives del corrent de la novel·la realista i ens hem preguntat en què consisteix el seu «realisme». El primer factor que el caracteritza, com es va destacar des del moment de la seua publicació, és la descripció de la vida monòtona i grisa de la classe mitjana. En paraules del mateix Flaubert, Madame Bovary era un intent de fer una novel·la del no-res, d’un tema que no era «interessant» a priori. La majoria dels novel·listes anteriors a Flaubert, en canvi, havien defugit la descripció de la vida quotidiana. No la consideraven digna d’atenció des d’un punt de vista literari. Per a què fer un duplicat del que tenim tots els dies davant del nas? La novel·la només es justificava per la narració d’esdeveniments i la presentació de personatges que eren insòlits en un sentit o altre.

Els novel·listes del corrent realista objectaven, però, que aquests fets insòlits, aquestes aventures, no proporcionaven una imatge versemblant de la realitat humana. En la vida real el que hi predomina és la rutina, molt més que els esdeveniments «novel·lescos». Evidentment, en aquest punt hi ha un equívoc. No és cert, afortunadament, que la grisor i la mediocritat siguen unes qualitats més reals que les contràries. Una altra cosa és que siguen més habituals i, en aquest sentit, més «reals».«Realista» pren el sentit estadístic de «més probable».