«L’estupor» de Josep Iborra: el doble moviment d’un lector

El 2018 va aparèixer pòstumament L’estupor de Josep Iborra, publicat per l’editorial Afers. Seguint el deixant d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí, aquest llibre, editat en el sentit anglosaxó del terme pels seus hereus amb l’ajuda de Francesc Pérez Moragón, oferia una tria representativa de la gran massa d’escrits inèdits que Josep Iborra havia deixat a la seua mort, feia set anys.

El títol remetia a un dels assaigs recollits en el volum, en què l’autor en reprenia un altre de Tel quel de Paul Valéry. L’escriptor francès assenyalava que un home tan sols és un lloc d’observació perdut en l’estranyesa i considerava aquest estat d’estranyesa, proper a l’estupor, com un punt singular i inicial del coneixement, com el zero absolut del reconeixement. En el seu assaig Josep Iborra reivindicava l’estupor com la condició de la seua escriptura. Es tractava, escrivia, «d’una mena d’immobilitat interior, d’una consciència immediata, directa, en estat brut, o d’una lucidesa, només, de la presència obscura, tal com és, de la realitat, sense interrogants, sense exclamacions», allunyada de qualsevol misticisme, de manera que «escriure en l’estupor seria escriure en la major lucidesa possible, o millor, en l’única possible». Era una possibilitat a què calia aproximar-se i que proporciona una tensió peculiar als seus escrits. Molts dels textos recollits en aquest llibre il·lustren aquesta voluntat de pensar i escriure més enllà de les crosses habituals de la tradició humanista, i també una concepció de la literatura com una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo.

L’estupor va ser molt ben rebut en el moment de la seua aparició, si ens fixem ens les ressenyes que se’n van fer, totes molt elogioses. D’entrada, resulta atractiu i accessible per la gran varietat de temes tractats i per la seua escriptura precisa i clara. Així i tot, algunes de les recensions revelaven una certa sensació de descol·locament: d’estupor. A Josep Iborra no li no hauria estranyat aquesta reacció. Ell mateix pensava que els seus escrits eren gairebé inintel·ligibles per als lectors actuals, convicció que potser va influir en una certa indiferència per la publicació de tot el que havia escrit.

Per què? En primer lloc, el lector es pot sentir una mica fora de joc davant de les referències culturals i literàries que Iborra posa en joc en els seus textos, extretes en bona part de la cultura francesa. Són desconegudes o no són habituals fins i tot per al lector culte d’ara. També descol·loca la seua mateixa concepció de l’assaig, que defuig tant l’assaig acadèmic com l’assaig «literari», líric o políticament correcte, amb quatre referències culturals d’anar per casa, centrat en l’«actualitat».

Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2)

En Els dietaris i els assaigs, un dels textos recollits en L’estupor (pàgines 196-198), Josep Iborra hi ofereix una síntesi perfecta, en tres pàgines, de la constitució del diari com a gènere literari i de la seua relació amb l’assaig. Allí us remet, doncs. En aquesta entrada em limitaré a citar aquest assaig, a resumir-lo i a complementar-lo amb alguna nota.

Josep Iborra afirma d’entrada que «el dietari, com a gènere literari, és una forma moderna d'escriptura». De seguida, matisa que «sempre hi ha hagut dietaris, però antigament consistien en una sèrie d'anotacions datades que, generalment, es referien a dades personals o familiars, un registre del curs dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar o social, que fixaven la memòria de tot allò que es considerava important». 

Aquells diaris tenien una finalitat estrictament utilitària. Alguns membres de la noblesa —o els seus secretaris o administradors— els escrivien «per resseguir la història dels respectius llinatges» o «per portar una mena de comptabilitat del patrimoni». Els burgesos els feien servir com una mena de registre de la marxa dels negocis i de la comptabilitat domèstica, «sense oblidar, però, les commemoracions familiars: naixements, enllaços matrimonials, defuncions, com feien els nobles. També n'hi havia que eren cròniques de la ciutat, escrites per dietaristes atents als fets rellevants de cada dia». D’aquest últim tipus se n’han conservat en català alguns exemples notables durant l’anomenat període de la decadència, com ara, al segle XVII, els dietaris dels valencians Joaquim Aierdi o Pere Joan Porcar, o, a Catalunya, l’extensíssim Calaix de sastre del baró de Maldà, ja del segle XVIII. Tots aquests diaris «no tenien una funció literària, sinó que es reduïen pràcticament a finalitats utilitàries, memorístiques. Una altra qüestió és el valor que tenen per una raó o altra, sobretot per als historiadors, lingüistes, sociòlegs, etc.» 

Una ressenya de Francesc Pérez Moragón sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Francesc Pérez Moragón

Francesc Pérez Moragón ha publicat en el número 86 de la revista Caràcters (p. 35) una ressenya amb el títol de Dues savieses que s’encreuen en què comenta L’estupor de Josep Iborra i La literatura recordada de l’autor d’aquest blog. Per a Pérez Moragón, tots dos llibres estableixen un diàleg implícit, i no únicament perquè els autors respectius tenen molt a veure entre ells. Destaca la nota autobiogràfica que fa d’epíleg a L’estupor, que el porta a imaginar «un reportatge, ja impossible», sobre la personalitat de Josep Iborra. Aquesta nota «relata el pas d’una llar familiar sense llibres al descobriment d’una riquesa inacabable de lectures que es desplegaven davant d’una curiositat mai assaciada, com un panorama fascinador, il·limitat». Molts dels assaigs de L’estupor són suscitats per «una lectura excepcionalment sagaç de pensadors i literats, en general europeus, de diferents èpoques i tendències: sant Agustí o Karl Marx, Montaigne o Pascal, Voltaire o Nietzsche, Shakespeare o Swift, Thomas Mann, Paul Valéry, Homer, Franz Kafka». La literatura recordada, per la seua banda, «deriva de la passió, transmesa o heretada, per la lectura, però en unes condicions més favorables». Al contrari del meu pare, jo vaig nàixer en una casa plena de llibres i de discos de música clàssica. Pérez Moragón conclou que «la lectura successiva dels dos llibres, per ordre cronològic dels autors o no, resulta un exercici ple d’interès, per descobrir obres o autors que ja coneixíem o d’altres de nous, per trobar matisos o interpretacions que se’ns havien escapat».

Podeu llegir completa aquesta ressenya fent clic en aquest enllaç: Dues savieses que s’encreuen.

Lectura activa i lectura passiva

En l’entrada anterior vaig comentar una mica Sobre la lectura de Proust. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Aquesta observació, que Proust amplifica i relaciona amb altres motius, s’ha fet sovint i en últim terme remet a la contraposició entre la lectura activa i la lectura passiva. 

La primera és la que reivindicava Proust, seguint l’estela de Montaigne. Per a l’autor dels Essais la lectura era un mitjà o una incitació per exercitar el judici, no per moblar el cap amb coneixements i teories. Ell mateix deia que no podia fer altrament, perquè tenia poca memòria (vegeu La mala memòria). D’altres autors, en canvi, han mostrat una desconfiança radical envers la lectura, envers tota lectura, que han vist com una amenaça o un substitutiu de l’activitat mental personal i de la discussió lliure entre iguals. 

Un assaig de Josep Iborra sobre la relació paradoxal dels llibres amb la vida

Com a complement a la nota anterior sobre La vérité littéraire de Marthe Robert, voldria recordar un assaig de Josep Iborra recollit en L’estupor (pàgines 76-77), en què, a partir d’una frase de William Faulkner, reflexiona sobre la relació paradoxal que els llibres estableixen amb la vida. En un pas de la seua novel·la Llum d’agost, Faulkner hi va escriure: «Que fals pot ésser el més profund dels llibres quan l’apliquem a la vida». El meu pare assenyalava que Faulkner constatava amb aquesta frase la paradoxa dels llibres, dels grans llibres: «ens fan la impressió de copsar profundament la vida, de penetrar-la», però «resulten falsos quan els apliquem a la vida». Segurament, això és inevitable, perquè l’experiència estètica no és l’experiència ordinària: «La literatura és el resultat d’una operació específica sobre el món, però no podem viure el món en el pla ordinari com el vivim en el pla estètic —imaginatiu, verbal—, ni tampoc a l’inrevés». De tota manera, «si el llibre és profund és perquè conservem la nostra relació amb la vida de cada dia, que veiem amb l’instrument del llibre». Al mateix temps, «si la seua veritat no es pot aplicar al nostre món quotidià, no és perquè el llibre siga fals, sinó perquè no s’hi pot aplicar…» Josep Iborra afirma que és difícil afirmar i explicar, alhora, aquesta paradoxa. Així i tot, es pot concloure que «per molt que un llibre ens allunye del món de cada dia, aquest sempre hi és, si més no com a horitzó, com a referència primera i anterior a tot. L’art és una manera de manipular i experimentar aquest món i per això no pot ser-ne totalment independent. Al mateix temps, com més estreta és aquesta relació, més autònom esdevé. La dependència és un pressupòsit; l’autonomia, una conquesta».

Un article de Vicent Alonso sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Vicent Alonso ha publicat en eldiario.es un article sobre L’estupor de Josep Iborra, amb el títol de Josep Iborra: la pressa, pecat capital. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç. 

Entre molts altres aspectes, Alonso assenyala que «és en els llibres darrers [Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor] on he trobat l’Iborra autèntic, o si voleu, més lliure de traves i dependències, més ell mateix. Tots tres construïts a partir de fragments –Ungaretti els definia a Dificultades de la poesía com “allò que comença amb una interrupció i acaba per interrupció”– que abasten un univers temàtic divers, vinculat a la literatura, les ciències humanes, la moral i les arts en general, i tractat a la manera dels grans de l’assaig literari». 

El títol de l’article de Vicent Alonso al·ludeix al fet que «els textos fragmentaris de L’estupor, com sol ocórrer en obres de naturalesa semblant, exigeixen calma. Tant els que s’allarguen tot examinant Valéry o Proust, o el mal, el pecat i la literatura, com els que, més concisos, apunten un problema interpretatiu, suggereixen la bondat o maldat d’una actitud moral, o anoten un tret sociocultural o una “frivolitat inútil”. Pensar no és compatible amb la pressa; l’escriptura, tampoc. Pensar, llegir, escriure és, segons Iborra, com viatjar a Citerea, l’illa on tothom podrà satisfer els seus somnis: “Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm, que avança sense a penes notar-lo, sense presa. És un temps abolit, el d’una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat”.»

Crònica d’una presentació a Sueca

Com ja sabeu, l’Espai Joan Fuster de Sueca havia organitzat el 19 d’octubre passat una taula redona amb la participació d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix per presentar L’estupor i La literatura recordada. Aquesta data va coincidir amb un temporal de pluges, cosa que va obligar a suspendre l’acte, que es va ajornar al divendres 16 de novembre. I, de nou, pluja abundant, excessiva, carreteres tallades i altres desastres. Aquesta vegada, però, es va decidir de mantenir l’acte, encara que el mal temps va impedir segurament que molta gent interessada hi assistís. 

En la presentació i col·loqui a tres mans que vam fer Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo, tots tres, amb matisos i perspectives diferents, vam coincidir a destacar les semblances o l’aire de família entre els dos llibres. L’aire de família s’ha d’entendre en un sentit literal, per la relació de parentiu —pare i fill— entre els dos autors. Sobre aquest punt només puc dir que tots dos vam compartir la mateixa biblioteca, o, més exactament, que jo m’he format literàriament en la biblioteca del meu pare. 

Un altre fet que cal esmentar, una mica casual, és que tots dos llibres han estat publicats pràcticament al mateix temps. Més important, crec, és que han estat elaborats simultàniament en la seua forma definitiva. Al mateix temps que triava i editava els textos de L’estupor, a partir de la massa de manuscrits inèdits que Josep Iborra va deixar a la seua mort, seleccionava i organitzava per al meu llibre un conjunt de textos que havia publicat prèviament en el blog de la serp blanca. 

L’edició dels dos llibres plantejava un problema semblant: aconseguir un recull de textos variats i alhora coherents, amb un o diversos fils conductors, a partir d’un material dispers i fragmentari, cosa que esdevenia més àrdua en L’estupor perquè calia triar a partir d’una massa de materials excepcionalment extensa. El fet, però, és que el procés d’elaboració dels dos llibres ha estat semblant i s’ha dut a terme paral·lelament. Fins a quin punt s’ha produït una certa contaminació mútua? En tot cas, són evidents una sèrie de coincidències o de preocupacions temàtiques similars, com ara les reflexions sobre l’experiència de la lectura i de l’escriptura.

Sòria i Calaforra van destacar tota una sèrie de punts comuns, una sèrie d’aspectes que sembla que jo he «heretat» del meu pare, com ara una determinada manera de parlar de la literatura i de relacionar-se amb ella, una sèrie d’afinitats literàries, i un to o un estil que tant Sòria com Calaforra van qualificar de discret i suau, irònicament distanciat. 

Vaig estar parlant una mica amb Enric Sòria abans de la presentació. Vam comentar el fet estrany que el meu pare, escrivint tant, va restar en gran part inèdit. Crec que la publicació dels seus diaris donarà moltes pistes sobre aquesta qüestió. Considerava que els seus textos eren inintel·ligibles per al lector actual. Al mateix temps, no podia deixar d’escriure: pensava escrivint i escriure era per a ell la prolongació inevitable de la lectura. L’escriptura, però, es va convertir en un procés acumulatiu. Cada vegada se li feia més difícil parar per corregir i revisar, perquè el material acumulat era cada vegada més extens. És el problema —un dels problemes— de portar un dietari, una escriptura lliure i basada en el fragment. Sòria em va comentar que quan comences a revisar i corregir un dietari, aquest està mort. 

Acabat l’acte, se’n vam anar a fer-se’n una —una cervesa— al pub La lluna i d’allí vam anar a sopar a El rebost. L’expedició estava integrada per Salvador Ortells, Enric Sòria i Guillem Calaforra, Manuel Baixauli i Isabel, Aurora i jo. Ens ho vam passar molt bé i vam xerrar molt. Ja comprendreu que, tractant-se d’una conversa privada, en què no vam deixar res per verd, no puc dir-ne res. El sopar, molt bo.

Divendres que ve, 19 d’octubre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra». Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.

Una ressenya de Neus Castellano sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Neus Castellano ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya excel·lent de L’estupor de Josep Iborra amb el títol de «L’estupor», de Josep Iborra: Lego, ergo sum. Podeu llegir-la completa clicant-ne l’enllaç.

Es tracta d’una lectura en profunditat, que val molt més enllà del que sol ser la ressenya d’un llibre. Neus Castellano hi destaca que L’estupor esdevé «una oportunitat més de seguir aprofundit en la permanent reflexió crítica en què s’instal·len els assaigs d’Iborra, tan amerats del seu admirat Michel de Montaigne. Com el pensador francès, Iborra era un grafòman, un practicant avançat del nulla dies sine linea, algú que pensava escrivint i que ho feia en quaderns, blocs –els seus dietaris n’ocupen més de seixanta– fulls solts o, fins i tot, en les targes d’invitacions a presentacions de llibres o inauguracions d’exposicions. L’essència de L’estupor és l’anàlisi dels altres, de la realitat, del món, partint de la interrogació del jo, de l’experiència pròpia. Més que en l’especulatiu nosce te ipsum dèlfic, Iborra se situa en l’extraversió, en una mena de filosofia in fieri, d’autoconeixement més a partir dels fets que dels pensaments. Segueix, al capdavall, la màxima de Montaigne: Fais ton fait et te connais. El fil conductor del centenar llarg de texts de L’estupor és la literatura com a experiència de vida, tant des del punt de vista de la creació –l’escriptura– com des del fet de la re-creació mitjançant la lectura».

Per a l’autora, «Josep Iborra fou un lector tan feliç, un home tan convençut que llegir i viure són la mateixa cosa, que la millor manera que va trobar d’habitar per sempre més el paradís de la literatura fou explicar-ho. Contar com els llibres i la lectura li van obrir els ulls a la vida. Explicar l’experiència de la literatura per explicar-se un mateix». Neus Castellano, que no debades és bibliotecària, remarca que «els tipus de lectors i la relació entre el pas del temps i les maneres i motivacions del llegir són, potser, els temes més recurrents del llibre». I conclou que «L’estupor és, en definitiva, un llibre candidat a ser revisitat, pel que té de retrobament, de mirall i de descobriment d’un mateix en l’exercici feliç de la lectura».

«L’estupor» de Josep Iborra, el llibre més venut de l’editorial Afers durant el mes de juny

Igual que durant el mes de maig, L’estupor de Josep Iborra torna a encapçalar el rànquing dels llibres més venuts de l’editorial Afers al mes de juny:

Un llibre que millora el lector: una ressenya de Xavier Diez sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Xavier Diez ha publicat en el digital de cultura Descriu un article ben remarcable sobre L’estupor de Josep Iborra. Afirma, d’entrada, que «hi ha llibres que sorprenen per la dificultat a l’hora de classificar-los, que es resisteixen a una etiqueta convencional. I L’estupor és un d’aquests». Assaig? Memòries? Dietari? «La primera constatació és que ens trobem davant un text heterogeni, una compilació d’escrits esparsos recollits i ordenats pel fill de l’autor, Enric Iborra, i que tanmateix prenen sentit, com si ens trobéssim amb la reconstrucció d’alguna de les passions de Johann Sebastian Bach, a partir dels fragments de partitures desordenades i incompletes. El resultat: un llibre d’aparença complexa i densitat conceptual.» 

Per a Xavier Diez, «Josep Iborra hauria de ser considerat un dels millors assagistes de la literatura catalana» i L’estupor «reconstruït per part del seu fill a base d’escrits inèdits compilats després de la seva mort, ara farà set anys, es pot considerar un descobriment. El descobriment d’uns textos molt potents, redactats amb una finor i barroquisme de dimensions napolitanes, que ens descobreix un assagista molt fi, amb una escriptura exquisida, moltes coses a dir (potser amb certes sobredosis de transcendència) i que obliga els lectors a rebel·lar-nos contra la superficialitat obligada per la lectura en diagonal. En altres paraules, L’estupor és un llibre que millora el lector».

Podeu llegir l’article complet de Xavier Diez clicant aquest enllaç: Un llibre que millora el lector

Marxisme o no: un article d’Enric Sòria sobre un text de «L’estupor» de Josep Iborra

Enric Sòria ha publicat en l’últim número de L’Avenç (447, juny 2018) un article en què comenta un text de L’estupor de Josep Iborra. Remarca que «és un llibre que, naturalment, parla molt i molt bé d'aquell territori de la felicitat que és la literatura, però també parla d'unes altres coses, més o menys relacionades amb aquesta. Una d'aquestes altres coses —que no m'hauria d'haver sorprès, en tractar-se d'un bon amic de Joan Fuster, però sí que ho ha fet, per la contundència i l'enginy de l'argumentació— és una vigorosa defensa del marxisme com a instrument útil per a la comprensió del món en què vivim». Sòria discuteix i prolonga la reflexió que li suggereix aquest text de Josep Iborra sobre l’eclipsi del pensament i del nom de Marx en l’actualitat. 

Podeu llegir l’article complet fent clic en el següent enllaç: Marxisme o no.

I morir és deixar de llegir: un article de Joan Garí sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Joan Garí va publicar ahir en el diari Ara un article sobre L’estupor de Josep Iborra, que conclou amb aquestes paraules: «Francòfil de pedra picada, [Josep Iborra] ens confessa que “la “literatura” és la literatura francesa” i demostra haver-la llegida amb bon profit: el seu estil pausat, de bona cal·ligrafia, matisat i sense pressa ens el presenten com el gran lector que va ser. I morir, així, va ser indefectiblement “deixar de llegir”... » 

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: I morir és deixar de llegir. Joan Garí l’ha reproduït també en el seu blog (Ofici de lector), en aquest altre enllaç: I morir és deixar de llegir.

«L’estupor» de Josep Iborra, el llibre més venut de l’editorial Afers durant el mes de maig

Un article de Josep Piera sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Josep Piera va publicar ahir en el diari Levante-EMV un article en què comenta L’estupor de Josep Iborra. En un pas del seu text, Piera escriu que «vaig tractar de jove el professor Iborra, i he llegit savis escrits seus de crítica literària, i com a estudiós de Joan Fuster. Mai, però, havia gaudit tant llegint-lo. He de reconèixer que llegir-lo ara m’ha despertat no únicament estupor, sinó una saludable alegria mental; o, si es vol, m’ha animat; vull dir, m’ha confortat l’ànim i l’ànima. Perquè en aquest llibre Iborra se’m presenta amb una vitalitat creativa que em fa pensar no sobre l’ofici d’escriure, sinó sobre la vivència creativa del lector, tant si aquest se sent escriptor, com si no».

Podeu llegir l’article complet de Josep Piera fent clic en aquest enllaç: Llegir ens fa lliures.

Una ressenya de Salvador Vendrell sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Salvador Vendrell ha publicat en la seua columna del diari Levante (30/04/2018) una ressenya sobre L’estupor de Josep Iborra. Vendrell en destaca sobretot els textos en què Iborra reflexiona sobre la literatura com a experiència, «centrada en l’escriptura, com a creació de l’obra; o en la lectura, en la seua recreació», sobre la influència de la imprenta en l’aparició del lector modern o sobre les diferents classes de lectors. Podeu llegir la ressenya completa fent clic en aquest enllaç: L’estupor.

«Una forma de felicitat», un article d’Enric Sòria sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Enric Sòria ha publicat en el suplement literari del diari Levante un article sobre L’estupor de Josep Iborra, que porta per títol Una forma de felicitat. Podeu llegir-lo complet clicant-ne l’enllaç.

Per a Sòria, els millors textos de L’estupor «són aquells en què l’autor s’encara amb la seua passió: la literatura. La interroga de formes molt diferents. Parla d’autors que admira: el fred constructor d’experiments textuals que és Valéry; Marcel Proust o la voluntat de reunir literatura i vida en una obra d’art suprema que recobre el temps; les virtuts descriptives de Josep Pla, o la subtil i fragmentària comèdia humana que va articulant Txèkhov; però sobretot parla de l’experiència literària: les diferents classes de lectors i escriptors, la representació del lector en la literatura —un article esplèndid, il·lustrat pel Quixot, el príncep Hamlet i les figures de Francesca i Paolo en la Comèdia dantesca—, els matisos que orlen la relació entre literatura i vida, etc. Hi ha tota una fenomenologia literària, molt aguda, molt viscuda i meditada, en aquest llibre».

Enric Sòria destaca que Josep Iborra havia contret amb la literatura, des de l’adolescència, «un vincle d’apassionada devoció. Ell mateix se’n devia sorprendre i tot. La literatura era per a ell molt més que un passatemps o un ofici; era un jardí de l’Edèn a la mesura humana, immediatament accessible, vivible, ara i ací», un vincle que pensava caducat en l’època actual. 

L’últim paràgraf d’aquesta ressenya remet al títol que l’encapçala, Una forma de felicitat, amb aquestes paraules: «Si Josep Pla es referia al seu ofici com la “diabòlica mania d’escriure” i Kafka es dibuixava ell mateix amarrat a la taula com un galeot al rem, alçant el braç en un crit angoixós i inaudible, la relació que Josep Iborra mantenia amb el seu ofici era tota una altra. El mal pot i ha de ser un tema de la literatura, però aquesta, en si, no és una passió diabòlica, sinó angèlica. La literatura, ens diu, és la pàtria feliç d’aquell qui la sap viure: “Comencem a llegir, a escriure, i en determinades obres sentim que un altre temps comença, amb la sensació dels qui iniciaven el seu viatge a Citerea. Si més no, em passa a mi (...) Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm que avança sense a penes notar-lo, sense pressa. És un temps abolit, el d’una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat”».

«Reivindicació de Josep Iborra», un article de Toni Mollà sobre «L’estupor»

Toni Mollà ha publicat avui en La Vanguardia un article sobre L’estupor de Josep Iborra. Hi afirma que «L’estupor em deixarà marca com pocs altres llibres ho han fet els darrers anys, que tindré present durant un bon temps i que, n’estic ben segur, llegiré en més d’una ocasió», i que «em fa l’efecte que es tracta d’una obra que, més prompte que tard, esdevindrà una referència explícita, una fita, en el món de la literatura d’idees i de la crítica literària, àmbits on Iborra entra i ix com qui travessa fronteres que, en realitat, no són tals».

En aquest article, Toni Mollà, a més de destacar algunes de les principals qualitats d’aquest llibre, intenta situar i reivindicar Josep Iborra —«un assagista europeu de primeríssim nivell»— dins el panorama general de la literatura, corregint «la consideració parcial i, per tant, inexacta» de la seua obra. Mollà conclou que «en la línia d’assajos com Inflexions (2004) o Breviari d’un bizantí (2007), L’estupor és un llibre major, una benedicció arribada a les llibreries set anys després del traspàs de l’autor i que qüestiona fins i tot les crosses literàries més comunes. Com aquells dos altres, L’estupor és un passeig didàctic per les fonts de sentit literari, filosòfic i cívic d’un intel·lectual immergit en el flux de la vida cultural, atent a la complexitat del món que l’envolta i a la necessitat de teixir la pròpia “individualitat” com la manera més humana de viure».

Val la pena que llegiu l’article complet. Ho podeu fer clicant aquest enllaç: Reivindicació de Josep Iborra.

PD. Ahir, en eldiariocv.es, Majo Siscar va comentar els Deu llibres valencians per a endur-se de la Fira, entre els quals inclou L’estupor.

Un article de Manel Alonso sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Manel Alonso ha publicat en el diari digital Diari Gran del Sobiranisme un article sobre L’estupor de Josep Iborra. Alonso hi destaca que per a Josep Iborra la literatura era una «aventura intel·lectual. Iborra, des d’un profund coneixement de la tradició occidental, s’endinsa per camins i senderes i amb una exposició diàfana i àgil oferix respostes als interrogants que li han eixit al pas» . Podeu llegir-lo clicant aquest enllaç: L’estupor.

Gustau Muñoz comenta «L’estupor» de Josep Iborra

Notes de lectura és el títol del blog que Gustau Muñoz publica en eldiario.es. L’última entrada està dedicada a posar en relleu l’enorme interès del catàleg de l’editorial Afers. Hi comenta en particular L’estupor de Josep Iborra, últim llibre publicat per l’editorial, del qual afirma que «en qualsevol cultura ben estructurada seria tot un esdeveniment» i que «només la mandra intel·lectual més llastimosa podria explicar que aquest llibre pòstum de Josep Iborra no trobés l’acceptació i la difusió que mereix». Podeu llegir l’article complet de Gustau Muñoz fent clic en aquest enllaç: Els llibres d’Afers.