Llegint la correspondència de Flaubert

Continue llegint la correspondència de Flaubert, combinant-la o alternant-la amb altres llibres. Lectura obsessiva, obsessionant. D’una carta a una altra, la tensió i l’interès no decauen mai. Amb prou feines n’hi ha unes poques que només tenen valor documental o un caràcter purament formulari. Fa dues setmanes que he acabat el segon volum de l’edició de La Pléiade. Me’n queden tres. Però abans de continuar endavant he de repassar-lo i prendre’n notes. I atendre alguns compromisos —altres llibres— que no poden esperar.

Jean Bruneau, editor d’aquesta correspondència en La Pléiade, assenyalava amb raó que és «l’une des plus belles de notre littérature» i la millor via d’accés per a comprendre l’obra i la personalitat de Flaubert. Poques vegades tenim l’oportunitat de contemplar amb tant de detall el procés de creació d’un escriptor des de dins, les seues lectures, la seua concepció de la literatura, la vida que feia cada dia… També, la sensació de penetrar en el seu cercle íntim: Maxime Du Camp, Louis Bouilhet, Louise Colet, George Sand, la neboda Caroline… Flaubert era d’una franquesa enorme a l’hora de jutjar la seua època i els seus contemporanis, el que escrivien els seus amics o la pròpia vida sexual. Sembla que Louise Colet va considerar de vegades que aquesta sinceritat no era més que brutalitat i insensibilitat.

Julen Barnes ha escrit que aquells a qui les novel·les de Flaubert semblen massa perfectes, o massa treballades, es deixen portar per l’estil directe, per l’exuberància, per la vivacitat, per la facultat d’argumentació i la intel·ligència desbocada de la seua correspondència. Gide deia que durant cinc anys la correspondència de Flaubert li havia reemplaçat la Bíblia com a llibre de capçalera, i que era el seu «réservoir d’énergie».

Les cartes adreçades a Louise Colet són les que contenen els passatges més significatius sobre la vida i l’art de Flaubert, abans de les síntesis més tardanes que es poden llegir en les que va adreçar a Georges Sand. S’havien conegut i iniciat una relació com a amants el 1846, però van trencar el 1848, poc abans que Flaubert emprengués el seu viatge a Orient amb Maxime Du Camp. A la tornada es van reconciliar al cap de poc. En les cartes de Flaubert a Louise durant els anys 1851-1854 —li n’escrivia dues a la setmana com a mínim i de vegades quatre— es pot resseguir pas a pas el procés d’elaboració de Madame Bovary. La correspondència entre tots dos es va aturar l'abril del 1854, a causa del seu trencament definitiu. Jean Bruneau es dolia que Flaubert no hagués tingut una amant tan intel·ligent i tan lleial quan va escriure les altres novel·les.

Les cartes de Louise a Flaubert no s’han conservat. Les va cremar la neboda Caroline, perquè li va semblar que contenien «massa horrors». No falla. La preocupació dels hereus literaris pel bon nom dels seus parents escriptors sol comportar efectes nefastos per a la literatura. Jean Bruneau ha compensat en la seua edició aquesta pèrdua amb apèndixs que reprodueixen diversos documents de Louise Colet, com ara fragments del seu diari o cartes seues a altres corresponsals en què al·ludia a Flaubert.

En l’assaig que va publicar el 1975 sobre Madame Bovary —La orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)—, Mario Vargas Llosa hi va assenyalar que la correspondència amb Louise Colet «tiene un interés comparable al de las mejores novelas de F1aubert. Son, de un lado, cartas de una extraordinaria riqueza literaria y anecdótica: escritas a vuela pluma, contienen las opiniones políticas, artísticas y sociales de Flaubert, sus juicios y prejuicios sobre la gente que iba conociendo o recordando, los altibajos emocionales que el trabajo le producía. De otro, y es lo más importante, desarrollan su teoría de la novela, que se fue estructurando en esos años en función del libro que nacía, como resultado paulatino de la praxis creativa. Se trata de una historia mucho más fidedigna que la que podría constituir un diario de Madame Bovary, si Flaubert lo hubiera llevado, porque en estas cartas no existió la menor premeditación literaria, sino la espontaneidad y la libertad más totales. Flaubert no sólo ignoraba que esas cartas serían leídas por alguien más que su destinatario, sino, también, que en ellas hacía la historia de su novela y esbozaba la más revolucionaria teoría literaria de su siglo».

Una objecció de Gaziel a «Madame Bovary»

Aquesta setmana he llegit Un estudiant a París de Gaziel, recull de textos publicat el 1964 i reeditat en l’Obra catalana completa. De valor desigual, m’han interessat sobretot les pàgines dedicades a Juli Garreta, aprofitades per Pla en l’homenot que va dedicar a aquest músic, i Una objecció a «Madame Bovary», que ens pot ser útil a tots els qui comentem la novel·la de Flaubert en l’assignatura de la literatura universal.

He penjat aquest text de Gaziel en el web de literatura universal de la serp blanca. S’hi afegeix així a uns altres que hi ha sobre el personatge d’Emma Bovary: un de Vladimir Nabòkov, extret del Curso de literatura europea, i un altre de Mario Vargas Llosa, del seu llibre La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Tots tres poden ser útils per a centrar o fixar el comentari sobre els personatges de Charles i Emma, que, en mans dels alumnes, ràpidament es converteix en una sessió de xafarderia literària. De seguida es posen en el lloc dels personatges i en les situacions narratives que planteja la novel·la, i fan com els qui al final d’una representació teatral aplaudeixen els actors que han fet de bons i xiulen els qui han fet de malos. Bé, és una reacció inicial que no es pot menysprear i que es pot aprofitar, perquè com a mínim representa una implicació. El que passa és que de vegades l’entusiasme popular es desborda i no hi ha manera de reconduir el debat. 

Emma Bovary

En una entrada anterior em vaig referir al debat que es va plantejar en classe sobre la figura de madame Bovary. Emma Bovary és un personatge literari que no pot deixar indiferent el lector. La seua aventura ens qüestiona i provoca la nostra reacció personal. Per a tancar el debat vam llegir dos textos de Vladimir Nabokov i Mario Vargas Llosa, que no són uns comentaris literaris pròpiament dits, sinó unes valoracions morals d’aquest personatge literari.

El text de Nabokov està extret del seu Curso de literatura europea, recull dels apunts que va utilitzar en una sèrie de classes dedicades a analitzar i comentar set novel·les mestres: Mansfield Park de Jane Austen, Casa desolada de Dickens, Madame Bovary de Flaubert, El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde de Stevenson, Pel camí de Swan de Proust, La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Aquest curs és una mina d’observacions i de suggeriments, no gens convencionals. Al seu costat cal esmentar també el Curso de literatura rusa, dedicat a Gògol, Turguenev, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov i Gorki.

El text de Vargas Llosa està extret del seu llibre La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Que ningú no es faça il·lusions: l’”orgía perpetua” és una metàfora de don Mario per a referir-se a la literatura. És un comentari molt complet de Madame Bovary, organitzat amb una gran claredat, escrit des d’una admiració entusiasta, plena de simpatia. Es llegeix molt bé. He passat als meus alumnes una tria de textos de La orgía perpetua, que podeu llegir clicant l’enllaç. Del mateix Vargas Llosa s’ha reeditat no fa molt en català el llibre que va dedicar al Tirant lo Blanc: Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Molt recomanable també.

Com ja us podeu imaginar, a l’hora de valorar el personatge d’Emma Bovary, Nabokov fa anar la destral amb la seua contundència habitual. El text de Vargas Llosa, en canvi, és tant una vindicació com un un panegíric del personatge. En el fons, però, són dos textos que es complementen. Llegiu-los, si teniu ganes, a veure que us en semblen.

*

Emma Bovary és intel·ligent, sensible, relativament culta, però té un esperit superficial: el seu encant, bellesa i refinament no anul·len el fatal filisteisme que hi ha en ella. Els seus somieigs exòtics no li impedeixen ser en el fons una burgesa provinciana, aferrar-se a les idees convencionals o violar aquest o aquell altre convencionalisme, i l’adulteri és la forma més convencional d’elevar-se per sobre d’allò convencional.

Charles també és un filisteu, però també és un ésser humà patètic. El que troba en Emma és curiosament el que la pròpia Emma cerca i no troba en els seus somiegs romàntics. Charles percep en Emma un encant, luxe, poesia… A més, el seu amor per Emma és un sentiment real, profund i veritable, en absolut contrast amb les emocions frívoles o brutals que experimenten Rodolphe i Léon, els seus amants vulgars i infautats. La persona més insulsa i inepta del llibre és l’única redimida per l’amor que professa a Emma, tant en vida com morta.

Emma és falsa, mentidera per naturalesa. La seua vulgaritat intel·lectual no és tan evident com la d’Homais, però tots dos tenen alguna cosa en comú. Els aspectes pseudoprogressistes d’Homais tenen el seu contrapunt en el caràcter pseudoromàntic d’Emma. En Emma, però, la vulgaritat i el filisteisme queden velats per la seua gràcia, la seua astúcia, la seua bellesa, el seu poder d’idealització i pel fet que la seua vida acaba en tragèdia humana.

Vladimir Nabokov, Curso de literatura europea. RBA.

*

La rebeldía, en el caso de Emma, no tiene el semblante épico que en el de los héroes viriles de la novela decimonónica, pero no es menos heroica. Se trata de una rebeldía individual y, en apariencia, egoísta: ella violenta los códigos del medio azuzada por problemas estrictamente suyos, no en nombre de la humanidad, de cierta ética o ideología. Es porque su fantasía y su cuerpo, sus sueños y sus apetitos, se sienten aherrojados por la sociedad, que Emma sufre, es adúltera, miente, roba, y, finalmente, se suicida. Su derrota no prueba que ella estaba en el error y los burgueses de Yonville-l'Abbaye en lo cierto, que Dios la castiga por su crimen, como sostuvo en el juicio Maitre Sénard, el defensor de la novela (su defensa es tan farisea como la acusación del Fiscal Pinard, secreto redactor de versos pornográficos), sino, simplemente, que la lucha era desigual: Emma estaba sola, y, por impulsiva y sentimental, solía equivocar el camino, empeñarse en acciones que, en última instancia, favorecían al enemigo La rebeldía, en el caso de Emma, no tiene el semblante épico que en el de los héroes viriles de la novela decimonónica, pero no es menos heroica. Se trata de una rebeldía individual y, en apariencia, egoísta: ella violenta los códigos del medio azuzada por problemas estrictamente suyos, no en nombre de la humanidad, de cierta ética o ideología. Es porque su fantasía y su cuerpo, sus sueños y sus apetitos, se sienten aherrojados por la sociedad, que Emma sufre, es adúltera, miente, roba, y, finalmente, se suicida. Su derrota no prueba que ella estaba en el error y los burgueses de Yonville-l'Abbaye en lo cierto, que Dios la castiga por su crimen, como sostuvo en el juicio Maitre Sénard, el defensor de la novela (su defensa es tan farisea como la acusación del Fiscal Pinard, secreto redactor de versos pornográficos), sino, simplemente, que la lucha era desigual: Emma estaba sola, y, por impulsiva y sentimental, solía equivocar el camino, empeñarse en acciones que, en última instancia, favorecían al enemigo.[…]

Emma quiere gozar, no se resigna a reprimir en sí esa profunda exigencia sensual que Charles no puede satisfacer porque ni sabe que existe, y quiere, además, rodear su vida de elementos superfluos y gratos, la elegancia, el refinamiento, materializar en objetos el apetito de belleza que han hecho brotar en ella su imaginación, su sensibilidad y sus lecturas. Emma quiere conocer otros mundos, otras gentes, no acepta que su vida transcurra hasta el fin dentro del horizonte obtuso de Yonville, y quiere, también, que su existencia sea diversa y exaltante, que en ella figuren la aventura y el riesgo, los gestos teatrales y magníficos de la generosidad y el sacrificio.

Mario Vargas Llosa, La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary

Nota. L’altre dia em vaig topar amb un web que no coneixia, que conté materials molt variats i útils sobre llengua i literatura catalanes: Paraules i llibres. Llengua catalana i literatura. En aquest web hi ha una Guia de lectura de Madame Bovary a càrrec d’Enric Martín, que podeu descarregar en format pdf. També n’hi ha una altra de La metamorfosi de Kafka a càrrec de Pep Paré.